L’Amant de Bolzano

Novel·la del mestre Marai sobre una anècdota imaginaria a la vida de Casanova.

L’Amant de Bolzano

D’en Sàndor Marai.

Traducció d’Antoni García Santiago

Barcelona 2001. Editorial Empúries

238 pags. 16.50.—Euros

Nit del 31 d’octubre de 1756, Giàcomo Girolamo Casanova, el pervertit, l’aventurer, el llibertí, fuig de la principal presó de Venècia en companyia d’un frare corrupte. La Santa Inquisició fa any i mig que el té confinat allà dins; un element com aquest es té que treure de circulació, mala peça per tenir-la voltant pels carrers. Camí de Múnic, la parella de fugitius s’atura a Bolzano, residència del Duc de Parma. La duquessa, la Francesca, és l’única dona del món de la que el Casanova s’ha enamorat de veritat, la resta son conquestes, aventures d’una nit. La Francesca també l’estima bojament, malgrat els anys de separació. Per por de perdre la dona  i quedar-se sol els darrers dies de la seva vida, el Duc fa un pacte amb el Giàcomo; l’omplirà d’or a canvi d’una nit de passió i desencis amb la Francesca. El Duc creu que si la Francesca en la mateixa nit toca el cel amb els dits i després se sent ferida i menystinguda, deixarà d’estimar al Giàcomo i es dedicarà per sempre més al seu espòs, el Duc. El pla no sortirà ben bé com van planejar el Duc i l’aventurer, però a la fi, el “donjuan” marxarà de la ciutat deixant a la Francesca perdudament enamorada d’ell, però en mans del Duc tal com el gran senyor desitjava.

Giacomo Casanova

El mestre Marai aprofita una anècdota de la vida del Casanova ( si no e vero e ben trobato ) per regalar-nos per boca dels tres actors principals de la novel·la tres cants a la vida, al pas del temps i a l’amor. Son gairebè tres monòlegs lleument interromputs pels seus partenaires: en Casanova vers el frare corrupte, el Duc vers en Casanova i la Francesca tambè amb en Giàcomo.

En Giàcomo en plena madureça ens parla del que ha viscut i del que li queda per viure, de les dones, de les seves ambicions com escriptor i de la seva estimada Venècia.

Venècia

“ Tinc quaranta anys. Amb prou feines he començat a viure, i mai no arribem a viure prou. Encara no m’he afartat de veure l’alba, encara no conec tots els sentiments i les emocions dels éssers humans, encara no m’he burlat suficientment de la presumpció dels funcionaris, dels superiors, i de les autoritats, encara no he fet callar prou els capellans, aquests panxacontents, encara no m’he rebentat prou de riure davant l’estupidesa de la gent, la vanitat, l’ambició, la luxúria i l’avarícia dels homes, encara no m’he despertat prou vegades entre els braços de les dones per saber com són en realitat…”

El Duc de Parma ens parla del pas del temps, de la vellesa, de l’ordre natural de les coses i de la vida tal com la pot viure un gran senyor o bé un pobre desgraciat.

“No tinc nostàlgia de la joventut, plena de conceptos falsos i de paraules inexactes; contemplo amb satisfacció el panorama, amarat d’una claror daurada, de l’edat madura que s’ha esvaït, i no enyoro res del que va ser. No hi ha res més perillós que l’auto compassió ignorant i mentidera, de la qual neixen tots els mals i totes les misèries humanes, i que equival d’altra banda a l’estupidesa, font inesgotable de maldecaps per a l’home”

I per últim, la Francesca, que ens parla de l’amor, d’un amor inabastable, esfereïdor, com no hi ha un altre, proper al deliri  i a la perdua de la raó.

“Jo ho sé tot, Giacomo, perquè t’estimo. Soc forta com un llluitador, perquè t’estimo. Seré intel·ligent com el Papa, perquè t’estimo. Seré la dona més maca de París, Giacomo, ja ho veuràs; sabré seduir al cap de policia, soparé amb ell i tu et podràs sentir sa i estalvi, et protegiré amb cada esclat de la mirada, amb cada glopada d’aire que respiro, perquè no et passi res dolent. I si una prostituta t’encomana una malaltia, seré jo qui et curi…”

L’autor, tal i com ens té acostumat a totes les seves obres, ens parla de sentiments, de coses molt íntimes que tots tenim i sentim però que no les sabem treure enfora, que no sabem com dir-les perquè en temps tan materialistes, a les coses més comunes com l’amor, la vellesa, el pas del temps, l’alegria de viure no les tenim gaire en compte i gairebè no les fem cas. Així va el món.

La Germana.

Una altra ressenya. La de “La Germana” del mestre Sandor Marai.

La Germana

Del Sandor Marai

Barcelona, Ed. Empúries 2007

Traducció d’Eloi Castelló

189 pags, 15.00 €

“La Germana” ens parla del dolor, del dolor de veritat, del dolor que ens crema per dins, que no ens deixa dormir, que no ens deixa viure, que fa que el nostre cos sigui el nostre enemic, que ens demana drogues per poder aguantar un dia mes. En aquesta novel·la en Sandor Marai ens mostra tot el procés d’una malaltia extremadament greu, des dels primers símptomes fins al guariment final, passant pels pitjors moments on ens trobem la mort cara a cara.

“Il Maestro” és un concertista hongarès de piano que hores abans d’un concert  a Florència nota, percep, preveu com la seva vida està punt de trasbalsar-se seriosament. Un cop finalitzat, i amb gran èxit, el concert “Il Maestro” cau greument malalt víctima d’una estranya malaltia vírica.

L’acció succeeix durant la 2ª Guerra Mundial. Aquest fet ens permet contrastar els patiments del nostre protagonista amb els patiments de la humanitat, però de fet el temps és intranscendent. Els malalts sempre pateixen i la humanitat també, tant al 1942 com al 2008 o al 1916. Tampoc és important la malaltia en si mateixa, en cap moment sabem quina és i fins i tot els metges de l’hospital florentí no volen posar-li nom. Que més ens dona patir per una malaltia vírica, que per una de caràcter cardíac o hepàtic. La relació malaltia-malalt-patiment és el que realment preocupa al senyor Marai. La seva magnífica prosa ens presenta aquest triangle de forma neta, clara, concisa, sincera, asèptica i ens permet copsar com és la base d’aquest triangle; la relació malaltía-malalt que arriba a ser obsessiva, morbosa, obscena, gairebé pornogràfica.

“Els primers dies els vaig passar en un estat d’alteració física semblant a l’exaltació que        

 Semblant a l’exaltació que se sent la nit de noces. El patiment i el cos es descobreixen

 l’un a l’altre, com dos amants, que no se sadollen mai i no paren d’abraçar-se”

 “Il Maestro” és una home jove, al cim de l’èxit i amb el reconeixement unànime de tot el mon musical i que gaudeix d’una estranya relació d’amor sense sexe amb una dona  aristocràtica i casada que no te desitjos sexuals i que esdevindrà la veritable arrel dels seus problemes.

Escrit en primera persona pel mateix malalt, el relat aconsegueix traspassar-nos tots els seus neguits i malestars. Tot el que hagi tingut forts dolors causats per una malaltia o que hagi vist patir de veritat arribarà a compartir i fins i tot sentir els patiments del protagonista. “Il Maestro” es passarà uns quants mesos al llit de l’hospital estudiant-se a si mateix, al seu estat, a la malaltia i qualssevol canvi per petit que sigui en el seu cos. Observarà amb lupa els diferents tipus de dolors segons el moment del dia, les visites dels metges que el cuiden i de les quatre germanes que seran els seus àngels de la guàrdia. Amb ell patirem els dolors insofribles, la progressiva paràlisi del seu cos, l’invalidesa, la necessitat d’ajuda per poder menjar, per poder respirar. Gaudirem del benestar produït per la morfina i tindrem amb ell la necessitat de prendre una dosi més per poder continuar endavant. També sentirem les teories sobre les curacions de les malalties dels seus dos metges, un més pragmàtic i l’altre més místic i compartirem la seva relació amb les quatre germanes infermeres, la Cherubina, la Chiarissima, la Dolorissa i la Matutina, que son les seves mans, la seva boca, les seves cames…

Malaltia

 

El progressiu camí de baixada cap la mort, de pèrdua d’esperança per part del malalt i dels  que l’envolten es veurà finalment frenat per un fet minúscul més enllà de qualssevol tipus de medecina. Una mena de contacte extrasensorial amb una dona, l’amant? una de les germanes?, empenyerà al malalt a sobreviure, a no deixar-se morir i a curar-se gairebé sense l’intervenció final de metges i medecines. Ací l’autor posa l’esperit i la força de l’ésser humà per sobre de tot i ens diu que podem sobreposar-nos a totes les dificultats, malalties, guerres, genocidis, desastres naturals per nosaltres mateixos tan a nivell individual com a nivell col·lectiu.

“La germana” es un llibre dur i sincer. On veiem les malalties tal com son, on no hi ha sang i fetge, però si que hi ha dolor, mort, angunia, desesperança, por… També trobarem el desig de viure i la solidaritat humana. “La Germana” parla dels homes, de nosaltres, dels nostres patiments i del nostres sentiments, de la nostre insignificança com a ésser viu i de la nostra grandesa com a ésser humà i tot això explicat d’una forma senzilla i entenedora. Com si fos senzill expressar per escrit coses tan complicades com les nostres sensacions, els nostres sentiments i les nostres esperances. Gràcies senyor Marai, a l’Olimp dels bons escriptors siguis!