Podria ésser aquest relat el primer capítol d’una novel·la?
Que és el que vols avui? Per què fem aquesta pregunta tant sovint. Pensem que la persona del nostre costat, ja sigui la parella, l’amic o el company de feina és d’altra manera, que no son ells, que el seu comportament d’avui és estrany, que no él ell. I si el d’avui és el seu comportament normal? És possible que la normalitat s’ens presenti avui i la resta, els dies de comportament “normal”, realment siguin els dies diferents. O per què hem de tenir sempre un mateix comportament. Qualsevol pot esser avui simpàtic i demà bord, esquerp i antipàtic. Un és com vol és p cpm vpñ esser i no pas com vulguin els demés, les convencions socials o la necessitat d’agradar als altres.
Malgrat tot, les coses no son així. Imaginem un individu que avui sigui rialler i agradable, demà servil i hipòcrita, demà passat tímid i taciturn i l’altre xerraire i cridaner. No el podríem tractar. Tots nosaltres tenim una composició mental de com son les persones que ens envolten i com hem d’interactuar amb ells. Davant d’una persona així no sabríem que fer, si parlar, callar, demanar o servir. Estaríem completament perduts i com sabem que la natura és sàvia, aquesta ens ha proporcionat uns trets físics, mentals i de caràcter per on els demés ja saben com navegar, com tractar-nos sense por de sortir en globus.
Recordo quan vaig conèixer per darrera vegada una persona interessant. Realment era una persona que em va recordar una altra persona; això sembla allò de les nines russes, aquell recurs literari tan manit i fet servir que ja ha perdut tota la seva gràcia, però és veritat. A més a més, la persona que vaig conèixer ahir era una noia i a qui em recordava de veritat era un noi. A la noia li direm Rebeka i al noi Mefistòfeles.
Bé doncs. Fa cert temps vaig conèixer a la Rebeka, ella és la protagonista del relat i possiblement de la meva vida. De totes maneres no explicaré gaire cosa d’ella. No parlaré dels seus ulls verds, de la seva cara de nina, de la llargària de les seves cames ni de la mida dels seus pits. Només és adient parlar-ne de la seva expressió, del seu somriure i de la seva mirada que em va recordar tant en Mefistófeles i em va permetre conèixer-la. Aquella mirada trista, desangelada i perduda, alhora de desencant i pena, de persona que hi és en aquella sala de lectura com podria ser a l’estadi olímpic, al bar Leopoldo o en el menjador de casa seva. Asseguda tal com ho fan les noies bé, conava un aire romàntic i poètic a l’estança i de pas a la institució. Fins i tot vaig arribar a pensar que possiblement quan tanquen la biblioteca, ella es

Biblioteca
queda dins esperant al dia següent per poder continuar la seva feina.
No sé com i perquè vaig tindre una mena de arrebat i vaig abordar-la. Hores d’ara encara em sorprèn la meva reacció. Jo soc un tio força tímid que no acostuma a parlar amb estranys i abordar sense més ni menys a dones desconegudes, joves i maques no entra en els meus esquemes, Però el vaig fer. Vaig acostar-me i li vaig vomitar la meva vida. Com em deia, d’on era, on vivia, de què treballava, a què dedica el temps de lleure… No era el lloc mes adient. Vaig rebre uns quants xsst, per jo a la meva, a explicar la meva vida. A mida que anava despullant-me de les meves intimitats i a mida que ella anava sortint del seu capteniment, al seu rostre en forma lluna aparexia un somriure entre simpàtic i irònic i al meu cap s’anava encenent una llum. Més aviat era una mena de lot que anava cercant pels passadissos més amagats del meu cervell una cara, una mirada i un somriure com aquell. Per dins, el meu cap intentava trobar aquell somriure i per fora, no se perquè, dins del silenci trencat per mi d’aquell racó de la sala de lectura, no podia deixar de parlar. Tenia una enorme necessitat d’expressar-me, de buidar el pap, d’explicar-li a la Rebeka, encara no sabia com es deia, la meva vida, les meves penes i treballs, els meus desitjos més íntims… Ja fa un any d’aquesta primera vegada. En total van ser unes quantes les vegades que vaig poder fruir d’ella. Quatre o cinc vegades en un parell de mesos. Poc, molt no ho sé. Amb aquestes poques hores jo ja tinc completa la meva vida i la

Una parella
meva capacitat de amagatzemar records.
No acostumo a anar a la biblioteca, ara mateix no sé on tinc el carnet de sòcia. No es que no m’agradi llegir, però no soc una lletraferida. Cada any llegiré tres o quatre llibres, novetats i best-sellers, i força revistes de temes que m’interessen, viatges i lleure principalment. Però aquell dia vaig entrar-hi. Feia una calor infernal, havia sortit aviat de la feina i no es podia anar enlloc. Anava cap a casa buscant una dutxa i qualsevol cosa fresca quan al davant dels meus ulls va aparèixer la biblioteca del barri. Era el meu camí habitual però no se per quins set sous no m’havia adonat mai de la presència d’aquell edifici cultural. Cultural i fresc. Quan vaig entrar no m’ho podia creure, que bé que s’hi estava. Temperatura gairebé hivernal, ambient relaxat, net i endreçat, silenci, poca gent i alguna revista per passar el temps. Quina troballa. Vaig agafar una revista i em vaig anar al racó més solitari de la sala. Portava una estoneta, estava a gust, tranquil·la i relaxada quan de sobte s’abraona sobre mi un desconegut, semblo un anunci de perfum, i sense deixar-me dir ni ase ni bèstia, m’explica la seva vida. Cada tres frases em deia que li sonava la meva cara, si ens coneixíem i coses d’aquestes. Per educació i per ser-hi a un lloc públic no el vaig endegar. Jo em deia que aquell tio volia lligar, un altre pesat, un que ha trobat un nou espai per la caçera. Parlava sense fre ni aturador. Va estar almenys quinze o vint minuts gairabé sense respirar.Jo ja estava tipa i apunt d’aixecar-me’n quan de cop va i calla, em mira fixament i diu gairebé a crits: Tu ets en Mefistófeles!. Quina vergonya Jo al·lucinava, no m’ho podia creure. Estava prenent la fresca i fullejant una revista a la biblioteca quan m’aborda un tio que no conec de res, deixa anar un rotllo sobre la seva vida i coses d’aquestes i per últim em confon amb un tio. Hòstia! Agafo la bossa marxo disparada cap el carrer. El tio darrera meu, cridant-me: Mefistófeles!, Mefistófeles!. Tota la biblio ens mira, tres o quatre avis llegint el diari i un parell d’immigrants txatetxa’nt amb els parents. Jo començo a xisclar: El tio que vol abraçar-me. Estic molt agobiada. El tio continua cridant-me Mefistófeles!, Mefistófeles! No sé com desempallegar-me del tio i clar faig el que una pobra noieta com jo sap fer. Li foto una puntada als ous de la que s’en recordarà tota la seva puta vida, el pobre i jo surto corrent cap a la porta. Corro i corro carrer avall fins a casa meva. Pujo les escales de quatre en quatre i em tanco a casa amb els tres panys de sis voltes que tinc a la porta, divuit voltes. Estic amarada en suor. Tremolo, nervis, ràbia, calor, de tot. Quina impotència la de les dones. Qualsevol llardós es pensa que pot tirar la canya en qualsevol lloc. Imbècil! Com es deia aquest imbècil? Enric. Vaig recordar-me que havia dit aquest nom. Enric nosequantos. Quina ràbia, quina ràbia i quina calor.
Si penso en aquell moment encara m’encongeixo. Quin mal collons, quin mal. Veig com em retorço i em recargolo a la porta de la biblioteca. Estic rodejat de tota la parròquia, els bibliotecaris i els clients que no saben si trucar l’ambulància, la policia, al manicomi o la tele. Al davant de tants dubtes no saben que fer i em deixen al terra amb el meu dolor i la meva vergonya i ells continuant amb el que feien. Joder quina societat! De mica en mica vaig restablint-me. M’aixeco i amb la remota esperança de poder algun dia ser pare.. No veig ningú. Clar, ja ha passat tanta estona que ves a saber on hi és el Mefistófeles. Segur que ha marxat a casa seva. Aquest cabró només ha canviat de sexe, però continua igual d’esquerp, covard i traïdor. Mira que sortir a corre-cuita després de més de tres anys sense veure’ns. El mal d’ous, la calor i l’estupor davant del canvi de sexe del meu millor amic fan que em maregi una mica. Per sort, la rambla on és la biblioteca té unes ombres molt fresques d’uns plataners bords, com el meu amic.
A dins del meu piset vaig reflexionar. I reflexiò es sinònim de penediment. Penso que tampoc el tio ha estat tan antipàtic ni tan desagradable. L’he notat una mica nerviós. Però al juliol amb tanta calor, tothom està nerviós. Em penedeixo més i més diguem-ne un xic visceral. Pobre tio, igual el deixat impotent per la resta, tan jove. Dubto molt, tinc un runrún que no em deixa tranquil·la, potser tenia que haver intentat aclarir la confusió, Jo no soc aquest Mefistófeles, jo soc la Rebeka i des de sempre. Al final, torno agafar la bossa i baixo a l’infern. El carrer bull, l’asfalt s’enganxa i només el trepitjo ja m’estic tornant a penedir. Carai soc el penediment fet dona. Però ja que he tingut el valor de tornar al carrer no tornaré a pujar al meu piset. I torno a la biblioteca a veure si trobo aquest Enric.
Serà mala puta, vaig pensar. Me’n recordo de la seva cara que feia com si la tingués ara mateix davant meu. Jo hi era sota el plataner recuperant-me del cop i ella pujava rambla amunt sota aquell sol que aixecava una boira com las que es veunen a les pel·lícules. Tenia força temps per fixar-me en ella abans què arribes al meu costat. La vaig mirar i remirar i era la viva imatge d’en Mefistófeles fet dona, o no. A mida que se m’acostava començava a veure petites diferències. Que si l’alçada no era exactament la mateixa, que si els ulls, que si… Les operacions fan miracles, però que jo sàpiga la gent no creix o encongeix amb una operació. A la fi, Mefistófeles-Rebeka va arribar al meu costat i vaig adonar-me del meu error. Aquella noia no era el meu amic, s’assemblava i molt però no era el Mefistófeles. No sabia on ficar-me i vaig voler desaparèixer.
Suava i suava, com pot fer tanta calor. No hi havia ni Deu al carrer. Hi ha que estar tocat de l’ala per sortir al carrer a aquestes hores i en aquestes dades. Vaig cap la biblioteca a una velocitat de creuer, ni massa ràpid per suar ni massa lent com per desfer-me al mig del carrer. Vaig pujant rambla amunt i veig a l’Enric aquest dels nassos tan tranquil i relaxat sota l’ombra d’un plataner. Jo preocupada per ell i ell tant a gust, només li falta una cerveseta i unes olives. Serà possible! En el precís instant en que començava a bullir la meva ràbia vam creuar les nostres mirades. La seva era de sorpresa, evidentment no se li passava pel cap el fet de què jo tornes al lloc del crim. Bé, era de sorpresa i d’una mena de penediment que em va fer canviar la ràbia per pena. Pobret, tinc que haver-li fet molt de mal, tinc que disculpar-me ara mateix i desfer l’embolic en que ens em ficat.
Ja la tinc aquí, no sabia que fer. Vaig pensar que o torna per rematar-me, o per demanar-me disculpes, per confessar-se i dir que és el Mefistófeles, encara que evidentment no ho és. Sigui o no el Mefisto la veritat és que està força bona, i força suada. Que diu? No l’entenc prou bé. Collons de motos. Perdona, que m’has dit, es que entre les motos i que encara estic una mica estabornit no entenc el que dius. Perdona que em presenti. Em dic Enric Cassases, natural de Ripollet, encara que fa tres o quatre anys que visc en aquest barri. Perdona’m per abraonar-me d’aquesta manera. M’has semblat altre persona. Millor dit m’has semblat un noi que és o era el meu millor amic, però que fa un temps que no el veig. Per un moment he pensat que ets tu, o que tu ets ell, que t’havies canviat de sexe. Quina bajanada. De veritat perdona’m. Va et convido a una cerveseta ben freda al bar de la cantonada. Som-hi.
No m’ho podia creure. Que feia prenent cerveses amb aquest tio?. Feia una estona que l’havia deixat KO al terra de la biblioteca i ara estic amb ell. O està molt penedit i de veritat vol disculpar-se i m’ha perdonat i també vol aclarir aquesta situació o a descobert una nova forma de lligar. A primera vista, l’Enric te cara de bon tio. El tio feia grans esforços per quedar be, volia ser agradable i fer-me oblidar el malentès amb el Mefistòfeles aquest. El tio estava força obsessionat amb el Mefisto. Es veu que era el seu millor amic i de sobte, va desaparèixer. Van compartir festes, sortides i confidències. De noies poques, l’Enric sempre va sospitar que era gai sense saber-ho el Mefisto mateix. Però ja sabem que som molt moderns però hi ha temes que son tabú. Jo de fet estava gaudint d’una estona molt agradable. El bar era llardós, un bar de cigaló, amb la parròquia de barri jugant a dominó. Però m’havia relaxat les dues cervesetas ja començaven a fer efecte i em mirava a l’Enric amb uns altres ulls. No està pas malament aquest noi. Simpàtic, xerraire però no tan pesat, sembla força net a pesar de les circumstancies, i de l’obsessió amb el Mefisto dels collons. Que si van anar amb el Mefisto d’excursió al pi de les tres branques, que si les vacances d’Eivissa, que si les festes de la facultat, que si les sortides en bici… A la tercera birra i en un moment d’eufòria mental la meva llengua pel seu compte va i diu: A tu t’agradava el Mefistòfeles.
Per pixar-se. Que si soc gai. Jo! L’Enric Cassases gai… Es pensa que el Mefisto i jo érem parella i que em va deixar. Que si estic obsessionat amb la seva desaparició. Era el meu amic i punt. Molt bon company, amic i confident. Bé confident en la mida que els homes tenim confidents. Es pensa que és el meu Patrocle i en realitat era el meu Filemó. Primer em vaig picar una mica, però no paga la pena. Si una tarda asfixiant de juliol una noia força maca et demana per la teva inclinació sexual millor prendre-s’ho a broma e intentar demostrar just el contrari. Mai he tingut traça lligant. Les meves conquistes sempre han estat casuals.Fruit d’alguna festa, reunió, o he estat lligat. Tirar la xarxa i recollit fruits no és el meu estil. I feia poc que hi havia sortit d’una tempestuosa relació i no tenia ganes de dones, almenys fins que passés la calor. I a sobre la tia s’està pixant de riure.
La cara que va posar el tio va ser de foto. Jo que si jaja, jeje i ell posant-se vermell, blau, verd i de tots colors. Semblava l’arc de Sant Martí. Evidentment no és gai. És tímid i una mica tallat, però no és gai. Em reia tant que els clients del bar no s’estaven de mirar-nos. Sobretot a mi que era l’única noia que hi era al bar des dels temps del naranjito. Portàvem tanta estona, i tanta beguda, al bar que gairebé era de nit. La situació començava a ésser una mica tirant. El tema del Mefisto s’havia acabat, Jo no soc molt amiga de les confidències íntimes i després vaig descobrir que no l’agradava molt parlar d’ell mateix i que no sabia mentir. Tot d’una ell s’aixeca i em diu que em convida a sopar. Jo soc una senyoreta de bé. Moderna però de bé. No em vaig amb qualsevol i amb l’excursió al bar ja en tenia prou. Vaig dir-li que no. No se amb quina excusa vaig escapolir-me de l’escomesa. Me’n vaig acomiadar amablement amb una encaixada, amabilitat i bones paraules. Vaig sortit esperonada cap a la pau de casa meva.
Em vaig sorprendre a mi mateix amb la invitació. No és el meu estil. Van sortir-me les paraules totes soles. Penso que sense gaire convicció i sense gaires diners. Aquell mes no sé quantes factures havia pagat i la paga fi encara estava lluny. Desastrós. Ella va sortir volant del bar. Quina festa pels parroquians del bar. Els vaig fer tanta pena palplantat i menyspreat al mig del bar veient aquell magnífic cul que s’allunyava rambla avall, que em van convidar a una altra ronda de cervesa. Ells no sabien que en el fons, la seva precipitada marxa m’havia tret un pes de sobre. Si hagués volgut sopar amb mi m’hauria ficat en un altre embolic faldilles i de diners. Així va ser com vaig conèixer a la Rebeka. Al dia següent, a l’oficina i enfonsat en una boira resacosa fruit de les cerveses, la calor i la llàstima de mi mateix em recordava del vespre passat. També se’n recordaven els meus ous. Tenia una remor de la que no volia preocupar-me’n, però… Crec que era divendres. Si, era divendres perquè teníem la reunió setmanal d’objectius i millor no parlar-ne dels meus objectius i de la seva consecució. Quedaria molt romàntic si ara mateix expliqués que van passar els dies, però la imatge de la Rebeka, del cul de la Rebeka, rambla avall no me la podia treure del cap. Realment no va ésser així. Passà el cap de setmana, evidentment sense sortir de casa. On vols que vagi. Feien no sé quants graus a l’ombra i com a casa, i si tens aire condicionat més, enlloc. Estava sense cotxe, l’havia estripat, sense carnet, me l’havien tret, i no voldreu que vagi a la platja en tren. Tant es val tampoc m’agrada la platja. O sigui, em vaig quedar a casa abraçat al pingüí i a la nevera. El dilluns mati, camí de la feina la Rebeka només era un lleu record en el meu inconscient i en els meus ous.
No hi ha home que no sigui igual. Després d’aquell subtil intent de lligar. Sofisticat, però infructuós me’l vaig trobar el dilluns matí al bus camí de la feina. Normalment vaig en el cotxe d’una companya, però aquell dia no se que passava i vaig agafar el trenta-quatre Sembla ser que ell si que l’agafava cada dia i vam coincidir, ja és casualitat!. No sabia si saludar-lo o passar d’ell. Però com que ja he dit que soc una noia de bé, la meva educació em va obligar a alçar la mirada i fer un somriure per saludar-lo. Quin ridícul! Jo com una beneita fent el paripé i ell va i passa de mi, ni em torna el somriure, ni la salutació, ni res de res. Ell i el seu Ipod passant de mi i un parell de parades després es baixa del bus tan fresc. M’ha esgarrat el cap de setmana de platja. En comptes de relax i desconnexió el meu cervell s’ha entestat en pensar en ell, l’escena de la biblio i la meva negativa a sopar. Que si semblava un noi ferm i maco, que si era un aprofitat, que si tenia que haver aprofitat l’oportunitat, que si millor a casa i ara això. Que se’n vagi a cagar i adéu. La feina i les ocupacions habituals van fer que jo també gairebé l’oblides. Això si, per si de cas no vaig tornar a trepitjar la biblioteca. Llàstima s’estava tan fresquet. Van arribar les vacances, em vaig anar amb unes amigues a Finlàndia i al setembre si m’arribeu a demanar per l’Enric Cassases pues… ni idea. El setembre d’aquell any va ser dur. L’infern continuava. Merda de canvi climàtic. A la feina havia reestructuracions de tot tipus i la vida real era tediosa i ensopida. Sortir amb alguna amiga, els caps de setmana a la platja i qui dia passa any empeny. Vist amb distància no sé perquè no vaig intentar trobar a l’Enric. El temps em va demostrar que era molt bona persona. No sé si com a parella, les circumstàncies no em van deixar comprovar-ho, però segur que com amic és collonut. Llàstima de circumstancies o llàstima d’un mateix. Escollir sempre és fotut. I no és pot tornar enrere. Jo vaig apostar per la meva seguretat i tranquil·litat i penso que ell també. Vam perdre l’atreviment i la gosadia. Vivint massa confortablement i tenim por a la falta d’aquesta comoditat. Poca-soltades que ens marquen la vida.
La segona vegada que la vaig veure va ser pagant el compte a una cafeteria del barri. Havien passat un parell de mesos des del nostre primer contacte. La rara intimitat que es va produir aquella tarda va sorgir de nou. Hi eren molt a prop l’un de l’altre, la cafeteria estava plena com un ou, curiosament ens vam saludar de forma força amistosa i vam tornar a seure a una petita taula que s’acabava de buidar en una raco. Aquesta noia em produïa reaccions inesperades en situacions inesperades. No acostumo a entrar tot sol a bars, em sento força ridícul, però aquell dia fent encàrrecs pel barri em van entrar unes horribles ganes de prendre un cafè i vaig entrar en una cafeteria molt maca que havien obert no fa gaire. Asseguts i mirant-nos fixament parlàvem tots dos alhora. Semblaven bons amics que es retroben després de certs temps. Ni que fos el Mefisto. Parlàvem molt animosament. Res de retrets ni de perdons ni de malentesos. Es veu que el nostre inconscient havia esborrat les coses dolentes d’aquella tarda de juliol i ens deia que podiaem començar una nova amistat o el que fos. Realment la Rebeka tenia una veu molt bonica i la seva manera de parlar era alegre i interessant. Vam parlar de les vacances, de les seves perquè jo no n’havia fet, una mica de la feina i del mon en general. Feia tarda de confidències, estava ennuvolat, feia tarda de xocolata i confidències i és el que vam fer. Va ser una tarda molt agradable.
Al final ens van fotre fora de la cafeteria. Sembla mentida com passa el temps quan s’està bé. L’Enric és un tio alegre i divertit, té una conversació molt agradable si no li surt el seu costat fosc…