La Reina al Palau dels Corrents d’Aire

Millenium III

La Reina al Palau dels Corrents d’Aire

D’en Stieg Larsson

Traducció d’Anna Casassas

Barcelona 2008. Columna Edicions

768 pags 22.50 €

La Reina al Palau dels Corrents de l'Aire

Ja he fet el cim! He aconseguit llegir-me tot solet tota la tril·logia del Millenium senzera. Quin descans, ja no tinc deutes pendents amb la literatura del segle XXI! Les gairebè dues mil cinc-centes pàgines arriben a la seva fi i ho sento, però, no tinc ni fred ni calor: zero graus.

A “La reina al palau dels corrents d’aire ” els nostres herois desenmascaren una xarxa d’espionatge paral·lela dins la xarxa d’espionatge oficial suec: la Sapo, toma ja el nom, que havia fet la vida impossible a la Lisbet; la nostra Salander, que es passa més de mig llibre recuperant-se de la ferida al cap del segon volum al llit d’un hospital, on amb només una Palm y un mòbil pirateja i treu dades a tort i a dret per ajudar a demostrar la seva innocència. (Si a tots ens anès Internet tan bé com a ella, deu ni do els maldecaps que ens estalviariem tots plegats)

Mentrestant, el Blomqvist, amb el seu “savoire fair”, fa innumerables adeptes per la causa del salvament de la seva amiga/amant/empleada… i de pas es passa per la pedra a unes quantes, quin home, riu-te’n del 007. Al mateix temps,  mira que son de dolents els dolents: assassinen, violen, roben, estafen… el que sigui, per tal de tapar l’affer Salander. Massa blanc i massa negre i cap gris, com la mateixa vida, oi?

La tercera part, com la primera i la segona, es llegeix agradablement, com tants i tants best-sellers, amb l’al·licient de què aquesta part arrodoneix la tril·logia tancant la història, o no, ja que no sé on he llegit que el Larsson tenia planejat escriure set parts i que fins i tot ja tenia començada la quarta; aquest home no sabia el que era la proporció i la mesura!.

Son molt interessants aquest fenòmens literaris. Venen i venen tones de paper escrit que la gent devora amb fruïció,

Llibres, llibres, llibres...

gents que passen nits sense dormir, que dinen ràpid, que desatenen la canalla, que falten a la feina o a classe per tal d’empassar-se aquestes històries. No ho entenc, gent que no agafa un llibre ni de conya i de cop llegeix i llegeix sense parar un llibre, que el recomana, que es deleix per una obra que evidentment no passarà a la història de la literatura. En fi, penso que no hi ha cap explicació a aquests fenòmens; té que ésser una gran fustració pels escriptors “normals”

, quan es cremen les celles per escriure quelcom de coherent i de bo i veuen com de cop, una novel·la d’un desconegut suec fa el que fa i la seva amb sort es publica.

Podriem fer una relació, altre cop, de grans novel·les escrites al darrer deceni que paguen la pena de llegir i que no han sortit a cap llista de grans supervendes. Però no la farem, no crec en els cànons ni en les llistes d’imprescindibles, cadascú té que fer la seva pròpia llista, única i intransferible i gaudir d’ella.  La lectura es així. un acte propi, solitari, íntim i trascendent l’abast de qualsevol que sigui capaç d’ajuntar quatre lletres, treure un significat i gaudir d’alguna emoció. Tampoc és tan complicat. oi?

Els Homes Que No Estimaven A Les Dones

Primer volum que composa la trilogia “Millenium”. Els Best Sellers de la temporada.

Els homes que no estimaven les dones.

De l’Stieg Larsson.

Traducció de l’Alexandre Gombau Arnau i Núria Vives.

Barcelona 2008. Columna Edicions.

625 pags. 22.50.– €

No sé si demanar perdó a monsieur Prost o a monsieur Flaubert, a micer Rojas o al mateix Cervantes, confesso que he caigut a la xarxa d’un best seller i a més a més confesso que m’ha agradat. He llegit el primer volum de la trilogia “Milleniun”: “Els homes que no estimaven les dones” i aviat em llegiré el segon, el del llumí i la benzina.

A més d’un llegir aquesta mena de novel·les el semblarà un sacrilegi, una infàmia i un insult a la intel·ligència, però faré d’advocat del diable: al nostre país, quanta gent s’ha menjat la magdalena amb el protagonista d “A la recerca del temps perdut” o des de què Flaubert va veure publicat la seva “Educació sentimental”: quants llibres a venut? Doncs aquest suec, l’Stieg Larsson, a venut uns quants milions en pocs mesos. I molta gent desitja amb fruïció que es publica la tercera part, la que tanca la trilogia. Això ens pot obrir un debat dens, profund, gairebé interminable. Evidentment aquest tipus d’obres no son alta literatura, però si es llegeixen tant, alguna cosa tindran de bo, com a mínim estimulen la lectura que amb els índexs dels que gaudim ja ens està força bé.

Centrem-nos, doncs en “Els homes que no estimaven a les dones”. La seva estructura, els seus paràgrafs curts sempre tallats de cop, la manera de presentar els personatges, les metàfores, les comparacions, l’acció, la profusió de detalls… En general té tots els trets típics i tòpics d’un best seller. Grisham, Forsyth, Dan Brown fa temps que conreen aquestes terres amb moments de gran èxit. Recordeu-vos d’“El codi da Vinci” fa no gaire temps. Sembla com si cada poc existeix l’obligació de què hi hagi al mercat un èxit com aquests.

Que ha fet el senyor Larsson perquè aquest cop sigui ell el tocat per la mà dels déus? Crec que el primer que ha fet és anar-se amb ells. Semblarà una mica cruel però no hem de deixar de banda aquest punt. En Stieg Larsson es va morir no gaires dies després de lliurar el darrer volum de la trilogia a la seva editorial. Podem creure que és casualitat o també podem creure que va aguantar el suficient per acabar la trilogia o que va exhaurir les seves forces escrivint-la que va deixar la pell en aquest treball. No deixem mai de banda el component morbós al mesurar les nostres accions i si no, mireu la tele per veure com estan les coses.

Dones maltractades

La novel·la també té els seus mèrits. A “Els homes que no estimaven les dones” es tracten temes força actuals i alguns innovadors per aquest gènere, d’altres no tant: la violència de gènere, les martingales econòmiques a escala mundial, la desaparició sense deixar rastre de les persones, la dependència de la premsa dels poders econòmics, la nostra indefensió davant dels pirates informàtics…

La parella protagonista, això si que no és gens original, son completament diferents, això ho és una mica. Ell és un periodista econòmic madur, separat i amb un terrible èxit amb les dones, que és veu ficat en problemes degut a un article on posa en dubte l’honestedat d’un gran financer del país. Ella és una noia de vint i pocs, asocial, anorèctica amb una total impossibilitat d’integrar-se a la societat i hacker d’impressionant currículum. Atzars de la vida i dels negocis els uneixen per solucionar la desaparició de la neta d’un gran industrial succeïda fa una pila d’anys. No sé perquè però em recorden als protagonistes de la pel·lícula “Frenètic”, Harrison Ford i Emmanuelle Seigner. Penso que l’excessiva caracterització dels personatges en aquests tipus de novel·les no ens deixa gairebé res a la nostra imaginació.

D’altra banda, la trama no deixa d’ésser una revisió post-moderna del crim de l’habitació tancada, conreada ja fa decennis magistralment per l’Àgatha Cristhie per posar un exemple. Malgrat tot la solució del misteri un xic ens sorprendrà, tal i com té que ser. Al final la novel·la queda oberta, el que ens dóna corda i ganes per encetar la segona part i si no baixa de nivell, possiblement arribarem a empassar-nos la trilogia sencera.

Homes i Dones

Evidentment no es poden comparar aquestes obres amb les que he esmentat al començament. A la immensa galàxia de les lletres i els llibres hi caben tots. Hi ha moments per gaudir d’en Kafka i d’altres per fer-ho amb en Larsson; no s’ha d’ésser talibà de res i molt menys d’un acte tant lliure, propi, íntim i profitós com la lectura d’un llibre, sigui el que sigui.