Aquesta és la ressenya d’un llibre d’un noi mallorquí força premiat.
El Llibre dels Plaers Immensos
De Melcior Comes
Barcelona. Edicions Proa, 2007
343 pags, 18,5 €
Sota aquest grandiloqüent nom d’“El Llibre dels Plaers Immensos” el jove escriptor mallorquí Melcior Comes ens amaga una altra novel·la d’iniciació, del salt de la tendra infància fins la primera edat adulta; crec que d’aquesta etapa en diuen l’adolescència.
Narrada en primera persona, l’Humbert Albert Melamp de Rocaforta i Butrot fill del catorzè comte de Terralta ens explica les seves aventures i desventures d’aquesta conflictiva etapa de la vida. Així doncs acompanyem al nostre jove palmesà en les seves descobertes de l’amor, el sexe, les drogues, la mort..El noi és el darrer d’una família noble mallorquina que es remunta al segle XIV.
“D’ells tinc la sang ardent i l’esperit badoc, el cervell escanyat per mil premonicions funestes, les mans grosses i el riure fàcil, i la luxúria, a més d’una vigorosa inclinació a l‘obesitat”
Aquest badoc que només té interès per assolir el propi plaer, sobre tot el sexual, pren el Decameró com a llibre de capçalera, de consulta i guia espiritual. El noi guiant-se pel llibre i per la recerca del plaer gaudeix i pateix els previsibles amors de l’adolescent modern: la professora, la germana gran de l’amic…. I una vegada que per fi descobreix el sexe intentarà follar-se qualsevol dona que passi per davant seu.
Aquesta recerca desesperada d’amor, sigui carnal o platònic, està molt condicionada per l’ambient que viu a casa. La germana gran estudia a l’estranger, el seu pare no té temps pel fill, està molt ocupat amb els negocis, la política i les amants i la mare pateix pertorbacions mentals que la portaran al suïcidi.
L’Humbert malgrat el seu caràcter badoc, taciturn i contemplatiu no deixa de relacionar-se més enllà dels murs del vell casal familiar, “L’Atlant”. Fa molt bones amistats amb els curiosos empleats del seu pare: Don Alfeu, l’empleat fidel; en Nito, perdut en el mal d’amors; Don Romà, pare d’un dels amors d’en Nito i Don Policarp cràpula, llibertí i hedonista.
Aviat, el noi es veu ficat a un internat per redreçar els estudis. Ací és on l’Humbert troba l’amic per tota la vida, el Cifre; fill dels propietaris d’una important destil.leria mallorquina i cap de colla d’uns disbauxats amb els que cremarà totes les nits entre drogues, alcohol, cotxes, noies…
Acabats els estudis secundaris l’Humbert ho intenta amb el periodisme, però no se’n surt. Marxa a Barcelona per fer els estudis, però al final passa d’ells. Descobreix que el seu destí és el saxòfon i per anar tirant treballa de venedor de pisos.
El suïcidi de la mare li provoca una total desorientació que el porta a una mena d’exili a la ciutat de Nàpols. Allà coneixerà a la filla d’un dels capos locals, l’Ornella. S’enamoren perdudament i fugen lluny de les urpes del pare d’ella cap una altra illa, Sicília. Un parell d’anys després i una vegada empresonat el pare de la noia i mort el d’ell tornaran a l’illa de Mallorca a recollir la seva part de l’herència. Ara ja si, el palmesà de 24 anys s’ha trobat amb si mateix.
En Melcior Comes, premiat per aquest llibre amb el Ciutat de Palma 2006, ens situa la novel·la a casa seva, Mallorca, però ens la podia haver situat a Cornudella de Montsant. Tret de quatre “Ido” i quatre localismes més, el llibre està escrit en un català massa estàndard que no ens permet situar correctament la història, segur que la majoria dels seus personatges no parlen aquest català. Tampoc l’ambient ni les situacions ni les descripcions dels llocs ens ajuden a situar-nos a Mallorca, son també massa estàndards, massa de qualsevol lloc. També costa situar l’acció en el temps, si no fos per l’aparició de tant en tant d’algun objecte contemporani no podríem dir si l’Humbert viu al segle passat o viu al segle XXI.
Això si, el llenguatge és superb, propi dels plaers immensos. Diria que massa i tot. L’Humbert malgrat ser un noi de família culta i llegit ens fa unes prèdiques que ens deixen bocabadats; quin nivell per un noi que no arriba als vint anys!!!
“-El que us ha empès a aquesta firma d’abandó, de contemplativa renuncia, no han estat les ànsies de l’Absolut. Ha estat la simple covardia. I això és la moral de la debilitat, la seva vana xerrameca. Sigueu franques amb vosaltres mateixes: respecteu els imperatius del vostre atavisme. No esteu vivint el que desitgeu, i per això somieu evadir-vos en quimeres de calma. Heu fet del desengany una idolatria”
Si malgrat aquestes incoherències de llenguatge, de to i d’encabir força forçadament algunes historietes, el llibre va rebre aquest important premi tot i sent el jurat format per importants membres de la nostra elit cultural, algunes conclusions no podrem deixar de fer.
