Primer vaig escriure la ressenya de la primera obra de la Maria Barbal. Ara toca la de la darrera.
Emma
De Maria Barbal
Barcelona, Columna Edicions 2008
197 pags, 20.50 €
Emma és la història d’una dona de la Barcelona d’avui. L’Emma gaudeix d’una molt bona vida, burgesa i monòtona, de la que està terriblement avorrida; el seu home és un advocat triomfador, té una filla adolescent maca e intel·ligent, treballa perquè vol i es pot permetre força luxes o sigui una dona que “ho te tot a la vida” i que de sobte, un dia ho deixa tot i marxa cap Marsella darrera d’un jove, en Denis, perdudament enamorada. Com és normal el Denis es cansa, la deixa al cap de quatre dies i ella no té més remei que tornar enrere. Llàstima que no pugui considerar la seva sortida com un parèntesi quan en realitat és un punt i a part. A Barcelona ja no la volen. Ni a la feina, ni el marit, ni la sogra i el pitjor de tot és que no li deixen atansar-se la seva estimada filla. Ací és on comença la novel·la, “Emma” és l’autobiografia d’una dona d’avui en dia que les circumstàncies la porten a viure al carrer, ja que a perdut tot al sortir darrera d’una
Banc
gran passió. Ja al carrer, el seu principal neguit no és el fet de viure d’aquesta manera, o reprendre la vida anterior sinó que és el poder tornar a veure la filla adolescent i sobretot que ella la comprengui.
“Com deu passar a un reu que ha viscut temps en el resclosit d’un soterrani i de sobte descobreix l’aire lliure; separar-me de tu va ser l’única pena que em vaig endur a Marsella. Anava a escriure que no sé si et desitjo res així, perquè malgrat el mal que he fet, que t’he fet a tu, va ser descoberta i felicitat, saps? No, no començo bé. Sisplau, filla, tu que tan sovint m’havies cobert d’abraçades, no em tinguis ràbia. No vulguis del tot oblidar-me.”
Per fer-se entendre, escriu totes les seves idees i sentiments en una llibreta d’apunts escolar que va trobar a la plaça on viu. A través de les anotacions de la llibreta viurem els seus inútils esforços per veure a la filla, viurem el menyspreu del marit, de la sogra, dels antics amics, dels companys de feina. També coneixerem una mena de segona personalitat triomfadora que ella mateixa s’havia creat per escapolir-se mentalment de l’avorriment mortal que l’ofegava i que li deia Emma Desireé … En aquesta baixada als inferns i amb l’únic suport moral de la llibreta, l’Emma es agredida i gairebé cremada viva en un caixer automàtic, tal com ja ha passat en realitat. Degut a aquest fet, la família s’apiada una mica i s’encarreguen de la seva curació física per desprès intentar guarir-la mentalment; ni que estigués boixa! Això si, sempre d’amagat, el marit ara és un polític famós i no l’interessa una dona d’aquesta mena. L’Emma s’escapa i marxa a la torreta mig abandonada que té a Vallvidriera i que va heretat dels pares. Allà, en companyia d’un veí bohemi, viurà uns mesos de tranquil·litat intentant recomposar-se i poder reclamar la seva filla. Al final, ella mateixa es dona per vençuda i escull l’únic camí de sortida que troba.
“Jo t’he estimat sempre, petita, però em vaig enamorar amb bogeria. Necessitava el que en aquell moment em va regalar el Denis. Seràs una dona i potser estimaràs i perdràs el seny per algú. Jo vaig actuar com en somnis, em sorprenc encara del meu comportament. I el que fa el cas: vaig fer mal a qui més volia d’una manera autèntica i certa.”
Aquesta trista novel·la reflexiona sobre les nostres vides. Ens mostra la banalitat de les relacions actuals i dels nostres actes. Sobre la futilitat de les coses, de la poca importància dels béns materials i de la importància de viure conforme a nosaltres mateixos. També parla de les dificultats per sortir-nos dels camins traçats, d’abandonar la vida preestablerta que ens dona la societat actual i del rebuig per part d’aquesta envers el “desertor”. Al final la pobra Emma no veu altra sortida que la que pren.
“Emma” és la darrera novel·la de la Maria Barbal. Parla igual que la primera, “Pedra de Tartera”, de dones patidores amb vides força difícils. De l’Emma es pot dir que perd davant de les circumstàncies. La protagonista de “Pedra de Tartera”, la Conxa, ni guanya ni perd, podríem dir que sura per damunt de la vida sense provocar el final malgrat desitjar-ho. Per altra banda ambdues novel·les són formalment molt diferents. “Pedra de Tartera” és una novel·la rural amb les seves feines de camp, les seves festes majors, els seus animals i abarca un període ample de temps, tota la vida de la Conxa des de què és una noieta a casa dels pares fins que espera la mort, ja gran, a la Barcelona de la Postguerra. “Emma” és una novel.la urbana actual, en concret barcelonina, amb cotxes, ordinadors, mòbils, malalties mentals i falsa vida política. Temporalment és molt més curta, l’acció dura uns mesos i els flashbacks abarquen períodes molt concrets de la seva vida, infantesa, festeig i casament amb el marit, moments concrets de feina, de desitjos i frustracions de la vida quotidiana. El llenguatge en les dues obres és l’adient a cadascuna. A “Pedra de Tartera” ens trobem amb un català rural, sense menyspreu que de tevetresià anem tots plens, amb paraules, frases i expressions que ens porten al temps i als llocs on es desenvolupa l’acció. L’Emma és de Barcelona, no cal dir res més. Estructuralment la darrera obra és més viva, més moderna, clar que han passat 23 anys de la primera, amb més unitats d’acció, més curtes i més vives, tanmateix com la vida d’avui en dia on tot passa molt més ràpid que fa cinquanta anys.
La diferència principal entre les dues obres rau en el rerefons moral. La Conxa de “Pedra de Tartera” aguanta, pateix molt però aguanta, possiblement les seves creences catòliques l’impedeixen agafar la drecera de l’Emma. De fet ni en el seu pitjor moment se li acut quelcom semblant. La Conxa, filla del seu temps és dona d’un sol home i si el perd s’acaba, gairebé no pensa en ella mateixa, ni en la seva felicitat, la seva vida son els fills i la feina; que sona a allò de “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front” L’Emma filla del nostre temps si que es planteja constantment ésser feliç, viure plenament, per això marxa i per això acaba com acaba.
Tant una, com l’altre son un parell de molt bones obres, que caldria que molts homes la llegíssim per apropar-nos encara que sigui una mica a la sensibilitat femenina. I també molts homes i dones per comprovar que una bona novel·la no té perquè tenir mil pàgines, ni ha de tractar dels grans temes de la humanitat. De fet els grans temes son les nostres petites alegries i penes, l’amor, la solitud, els fills, les relacions i el passar la vida.
