Bearn o La Sala de Nines.

Ressenya d’un clàssic de la literatura catalana.

Bearn o la sala de les nines.

De Llorenç Villalonga

Barcelona. Edicions 62, 2002

352 pags, 7.95 €

Bearn o la sala de les nines és la darrera novel·la de l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga. Ell mateix explica en el pròleg de la primera edició catalana del llibre, feta l’any 1961, que la va escriure en català l’any 1945 però la seva primera edició va ser publicada traduïda al castellà l’any 1956. De seguida van trobar-se estranyes similituds entre Bearn i la novel.la de Tomasso di Lampedussa “Il Gatopardo” de les quals el mateix Villalonga es defensa aferrissadament en el citat pròleg.

Bearn o la sala de les nines ens mostra la decadència i fi del sistema d’organització social gairebé feudal que encara existia a l’illa de Mallorca, i és de suposar  a molts més llocs cap a finals del segle XIX, mitjançant una llarga carta feta pel Joan Mayol, capellà dels dominis de Bearn. Carta en la que demana consell i ajut  a un company de seminari per publicar pòstumament les obres del seu mentor i pare il·legítim el senyor don Antonio (Don Toni) de Bearn.

Aquesta missiva ens mostra els diversos aspectes de la vida i obra d’aquest don Toni. Casat amb la seva cosina donya Maria Antonia i morts tots dos ja grans en estranyes circumstancies, les quals no queden en cap moment aclarides; suïcidi, assassinat, descuit fatal?

En Villalonga per boca d’en mossèn Mayol amb molta delicadesa, subtilitat i fervor cristià ens deixa veure la progressiva decadència i fi d’aquest don Toni, amo i senyor de la seva propietat i del poble i les gents que es troben en ell. No dubta en fuetejar els servents si ell ho considera necessari i en enllitar-se amb les noies del poble quan li ve de gust. Davant de la progressiva decadència econòmica de les seves terres don Toni  no lluita o s’acomoda als nous temps per mirar de capgirar aquesta decadència,. Més aviat al contrari, el senyor es tanca en sí mateix, deixa o millor dit, fa deixadesa d’aquests assumptes terrenals en mans del mossèn, que fa mans i manigues per mantenir a flot la propietat davant d’hipoteques, possibles embargaments i les despeses dels seus senyors.

Despeses tan increïbles com el viatge que fan els tres pocs anys abans de morir-se per rebre la benedicció papal a Roma. I com agafa de camí, no dubten en passar-se una colla de dies a París en hotel de luxe i vivint com el que son: uns senyors d’alta classe. Les idees feudals de don Toni contrasten en ell mateix amb el seu fervor per la il·lustració, pel segle de les llums, per L’Enciclopèdia i pels invents estrafolaris. Una vegada cedeix la seva gran empenta hormonal, que fa que fugi i visqui un temps de disbauxa a París amb la seva neboda la Xima, el senyor dedica cos i ànima a escriure les seves memòries i les seves idees filosòfiques que ja té gairebé enllestides en el moment del seu traspàs.

Els altres personatges queden tota l’estona eclipsats per la figura de don Toni. La seva dona i cosina Maria Antonia d’idees i actituds més simples i beates a la vegada que més feudals i antiquades que les del seu marit. Dona molt devota, de missa i comunió diària que aguanta totes les infidelitats del marit com bona senyora i bona cristiana.

Na Xima és la neboda del senyor que fuig amb ell a París. És una dona de gran bellesa i classe que en la Ciutat de la Llum arriba a ser tota una personalitat del Segon Imperi, i que apareix i desapareix en el decurs de la història, cada vegada més envellida i caiguda en desgràcia i de la que l’autor deixa entreveure que pot ésser qui provoca el tràgic desenllaç.

I per últim el fill il·legítim, fill de les vel·leïtats jovenívoles del senyor i que el cuida, s’encarrega de la seva educació com a seminarista i el fa sacerdot dels seus dominis. El punt de vista d’en Joan Mayol està dividit d’una banda per la lògica preocupació cristiana coma mossèn que pateix per la possible condemnació d’una de les seves ovelles i de l’altre per l’admiració i estima que li produeix la figura del senyor de Bearn com a pare i com a intel·lectual.

I que hi ha de la sala de les nines? Doncs poca cosa. Ens empassem tota l’obra cercant la sala i d’aquesta només surt alguna pinzellada ací i enllà i poca cosa més. Només apareix de debò a l’estrany i una mica incongruent epíleg, del que inclús el propi autor no n’estava gaire content. Sembla ser que en aquesta sala de nines un avantpassat familiar dels Bearn dels temps de Carlos IV es dedicava al travestisme i d’altres pecats carnals que el van fer morir allà dins. En el temps de don Toni la sala serveix de biblioteca dels texts maçons que a arreplegat el senyor i que son la causa que dos alemanys vulguin comprar el casal. Al final en una mena febre inquisitorial el mossèn crema tots aquests llibres pecaminosos, immorals i gens cristians.

Com a bon clàssic de les nostres lletres, Bearn o la sala de les nines s’ha de saber assaborí. Em de fruir del seu ritme cadenciós, del molt ben travat punt de vista del mossèn i del bonic mallorquí del Llorenç Villalonga

 “-Els meus escrits, Joan, cón la meva confessió. No tenc por-afegí- Déu es bó.

  Record com si fos ara, el to de les seves paraules.

  -L’existència de Vossa Mercè ha estat bella, malgrat els seus errors.

 Demanicontritament perdó…

  -Mira –interrompé incorporant-se-, m’acús d’haver  tengut enveja d’en Jacob Collera.

  Vacil·là i el vaig sostenir. Era mort.”

El Llibre dels Plaers Inmensos

Aquesta és la ressenya d’un llibre d’un noi mallorquí força premiat.

El Llibre dels Plaers Immensos

De Melcior Comes

Barcelona. Edicions Proa, 2007

343 pags, 18,5 €

Sota aquest grandiloqüent nom d’“El Llibre dels Plaers Immensos” el jove escriptor mallorquí Melcior Comes ens amaga una altra novel·la d’iniciació, del salt de la tendra infància fins la primera edat adulta; crec que d’aquesta etapa en diuen l’adolescència.

Narrada en primera persona, l’Humbert Albert Melamp de Rocaforta i Butrot fill del catorzè comte de Terralta ens explica les seves aventures i desventures d’aquesta conflictiva etapa de la vida. Així doncs acompanyem al nostre jove palmesà en les seves descobertes de l’amor, el sexe, les drogues, la mort..El noi és el darrer d’una família noble mallorquina que es remunta al segle XIV. 

“D’ells tinc la sang ardent i l’esperit badoc, el cervell escanyat per mil premonicions funestes, les mans grosses i el riure fàcil, i la luxúria, a més d’una vigorosa inclinació a l‘obesitat”

 Aquest badoc que només té interès per assolir el propi plaer, sobre tot el sexual, pren el Decameró com a llibre de capçalera, de consulta i guia espiritual. El noi guiant-se pel llibre i per la recerca del plaer gaudeix i pateix els previsibles amors de l’adolescent modern: la professora, la germana gran de l’amic…. I una vegada que per fi descobreix el sexe intentarà follar-se qualsevol dona que passi per davant seu.

Aquesta recerca desesperada d’amor, sigui carnal o platònic, està molt condicionada per l’ambient que viu a casa. La germana gran estudia a l’estranger, el seu pare no té temps pel fill, està molt ocupat amb els negocis, la política i les amants i la mare pateix pertorbacions mentals que la portaran al suïcidi.

L’Humbert malgrat el seu caràcter badoc, taciturn i contemplatiu no deixa de relacionar-se més enllà dels murs del vell casal familiar, “L’Atlant”. Fa molt bones amistats amb els curiosos empleats del seu pare: Don Alfeu, l’empleat fidel; en Nito, perdut en el mal d’amors; Don Romà, pare d’un dels amors d’en Nito i Don Policarp cràpula, llibertí i hedonista.

Aviat, el noi es veu ficat a un internat per redreçar els estudis. Ací és on l’Humbert troba l’amic per tota la vida, el Cifre; fill dels propietaris d’una important destil.leria mallorquina i cap de colla d’uns disbauxats amb els que cremarà totes les nits entre drogues, alcohol, cotxes, noies…

Acabats els estudis secundaris l’Humbert ho intenta amb el periodisme, però no se’n surt. Marxa a Barcelona per fer els estudis, però al final passa d’ells. Descobreix que el seu destí és el saxòfon i per anar tirant treballa de venedor de pisos.

El suïcidi de la mare li provoca una total desorientació que el porta a una mena d’exili a la ciutat de Nàpols. Allà coneixerà a la filla d’un dels capos locals, l’Ornella. S’enamoren perdudament i fugen lluny de les urpes del pare d’ella cap una altra illa, Sicília.  Un parell d’anys després  i una vegada empresonat el pare de la noia i mort el d’ell tornaran a l’illa de Mallorca a recollir la seva part de l’herència. Ara ja si, el palmesà de 24 anys s’ha trobat amb si mateix.

En Melcior Comes, premiat per aquest llibre amb el Ciutat de Palma 2006,  ens situa la novel·la a casa seva, Mallorca, però ens la podia haver situat a Cornudella de Montsant. Tret de quatre “Ido” i quatre localismes més, el llibre està escrit en un català massa estàndard que no ens permet situar correctament la història, segur que la majoria dels seus personatges no parlen aquest català. Tampoc l’ambient ni les situacions ni les descripcions dels llocs ens ajuden a situar-nos a Mallorca, son també massa estàndards, massa de qualsevol lloc. També costa situar l’acció en el temps, si no fos per l’aparició de tant en tant d’algun objecte contemporani no podríem dir si l’Humbert viu al segle passat o viu al segle XXI.

Això si, el llenguatge és superb, propi dels plaers immensos. Diria que massa i tot. L’Humbert malgrat ser un noi de família culta i llegit ens fa unes prèdiques que ens deixen bocabadats; quin nivell per un noi que no arriba als vint anys!!!

“-El que us ha empès a aquesta firma d’abandó, de contemplativa renuncia, no han estat les ànsies de l’Absolut. Ha estat la simple covardia. I això és la moral de la debilitat, la seva vana xerrameca. Sigueu franques amb vosaltres mateixes: respecteu els imperatius del vostre atavisme. No esteu vivint el que desitgeu, i per això somieu evadir-vos en quimeres de calma. Heu fet del desengany una idolatria”

Si malgrat aquestes incoherències de llenguatge, de to i d’encabir força forçadament algunes historietes, el llibre va rebre aquest important premi tot i sent el jurat format per importants membres de la nostra elit cultural, algunes conclusions no podrem deixar de fer.