Caure Amunt són tres obres de teatre força originals i agossarades
Caure Amunt
D’en Francesc Serés
Barcelona 2008.
Quaderns Crema,S.A.
277 pags. 18.00.– €
Amb Caure Amunt, en Francesc Serés ens fa un exercici literari prou interessant i molt, molt agossarat. En Serés dramatitza moments clau de la vida de tres dels grans escriptors, pensadors, filòsofs (com vulgueu) claus de la literatura catalana. Són tres clàssics, tres intocables, dels molt anomenats però no gaire llegits, estudiats a l’escola i oblidats al sortir de classe; són: Llull, Muntaner i Roig. En Serés a mena de “divertimento” baixa aquests tres Deus de les nostres lletres a la sorra del dia a dia, els enfronta a les seves virtuts i a les seves misèries i els possa cara a cara davant de la vida.
Anem a pams: A la primera obra veiem al Ramon Muntaner a punt de començar el seu llibre més famós : la “Crònica” . Gran, desencisat i derrotat per la vida, en Muntaner no té ganes d’escriure’l. No vol plegar-se als desitjos de la Corona que li demanen escriure un panflet propagandista no una veritable descripció de les lluites dels catalans per la mediterrànea oriental. Ell que ha viscut en primera persona aquests fets: els Almogàvars, Atenes, Constantinoble, Nepatria…es no vol faltar a la veritat tal com l’exigeixen els poderosost. Muntaner es nega a escriure un relat almibarat, romàntic i heroic de les guerres. Ell vol que el deixin en pau amb els seus records i amb el dol pel fill mort en una d’aquestes combats. En Serès ens mostra la lluita, perduda per endavant, que té Muntaner amb si mateix, amb la família i amb el poder. Les pressions que rev són tan grans que no podrà complir els seus desitjos i acabarà escrivint la Crònica amb l’ajut d’un escrivà amic de la família.
Ramon Muntaner
“MUNTANER: (Irònic) Assalteu casa meva i apallisseu els meus servents… M’heu deixat sense paper, em racioneu el pergamí… (Pausa) I ara que em volia tornar poeta voleu que us faci de cronista… (Riu) ¿No us valdrien els poetes? la nostra terra n’és plena, i tots volen aixecar el país. Macarnau: ¿no vols ser poeta, tu? (Macarnau s’aixeca però el procurador el fa seure amb una mirada).
A la segona part ens trobem al Ramon Llull a punt de salpar del port de Bugia instants després d’ésser alliberat del seu
Ramon Llull
captiveri a terres morisques. L’obra ens teatralitza la travesia que fa Llull acompanyat de tres deixebles des d’aquest port fins a Gènova. Pel camí naufragaran i només arribaran el mestre i un altre viatger surant a munt d’un rai. Serès ens mostra les innumerables contradiccions d’en Llull; dubte del valor de la seva vida comparada amb el valor dels esclaus negres que transporta la seva nau a canvi del seu rescat; dubte de si mateix davant de Déu i dels homes; dubte de Déu, del seu poder sobre nostre i de la necessitat i utilitat de propagar les seves ensenyances. Serés també ens mostra la voluntat de l’ésset humà (sant o pecador) de sobreviure per damunt de tot i les relacions d’odi i d’amor que genera un esperit poderós com el d’en Llull amb els que l’envolten, ja siguin deixebles, servents, esclaus, familiars, poderossos, homes dones…
“LLULL: ¿ a Pisa?¿Com hi em arribat? (Cau de genolls i mira amunt, cap al sol. Pausa) Per què us burleu així de mi?¿Per què rieu del meu amor?¿Per què de les meves flaqueses?¿No us he dedicat la meva vida?¿No ho he fet tot, per Vós? Estimar, matar, viatjar, escriure i pregar dia i nit , passar gana i presó, quedar-me sol, embogir.. Ara moll, amb aquests parracs, humiliat una vegada i una altra. Escric els vostres llibres. Viatjo als llocs on Vós encara no hi sou, passo gana i set, fred i presó, dolor i malvestats, de tota la roba només em queden parracs. ¿Això soc?¿Un parrac? M’heu manat anar a Bugia, m’heu dit que hi tornés i ara em porteu aquí…¿Per què us rieu de mi?¿Per què em feu anar com un titella?¿Per què crec en Vós?¿ Això som els que creiem en Vós, titelles? (Els pisans s’espanten, comencen a mirar-se’l com si fos un boig, fan gestos com si li diguessin que té una insolació i que hi no toca gaire). I ara, què en faré, de tot això que he escrit, torno on era abans de marxar, no sé si sou qui dieu ser, no sé si sou dins o fora de mi o si només sou una facècia que em fa anar com una baldufa amunt i avall”
A la tercera part, el protagonista és en Jaume Roig. El trobem situat en mig de la pesta que va assolar València el 1348. Ací en Serès planta al senyor Roig davant de tota la cruessa de la vida ja que l’enfronta amb la societat hipòcrita, envejosa i traïdora del seu temps (i del nostre) que no sap reconèiger el geni del veí. Fills, veïns, vividors que s’han aprofitat d’ell en temps de bonança quan Roig era el metge de la reina, respectat i envejat per tots, però que quan té problemes fa nosa i aleshores s’abraonen damunt d’ell com a voltors: el treuen de casa seva i l’envian directament a l’ostracisme de l’horta valenciana. No es cap moment clau en la seva obra, és el temps en que en Roig va deixar de dedicar-se a la medecina i a escriure tractats mèdics per passar a escriure obres literàrias: novel•les, poesia…
Jaume Roig
“ROIG: (L’interromp) La puta mare Església, si tu ets el seu fill. Mal llamp em mati ara mateix i em torni un bocí de tocino si això no ho has manat tu, i tant de bo et toqui a tu si no ho has manat… (Baixa del carro per anar a trobar-lo però un parell de soldats li ho impedeixen). Això és cosa teva, mentider, podrit…”
A les tres parts, aquests tres grans homes apareixen com a veritables perdedors. El primer no es pot negar a l’encàrrec real, el segon ple de dubtes de fe no pot continuar la seva tasca a terra infidel i el darrer queda desposeït de tot els seus bens i les seves obres son menyspreuades arreu. La història ens mostra generalment als grans homes com persones d’una peça, íntegres, sense dubtes, amb una misió a cumplir per sobre de tot. La realitat segurament és un altra. Segur que els genis tambè tenen mals de caps trivials i mundants com nosaltres mateixos: deutes, relacions dolentes amb la família, amb els amics, un dia estaràn cansats, l’altre els farà mal la panxa i el tercer tindran mal d’amors, tot plegat foteses varies. A “Caure amunt” en Francesc Serés ens apropa a aquests tres mites humanitzant-los. Els posa a l’alçada dels nostres ulls i molt a prop nostre perquè podem veure’ls tal com són en realitat: persones com nosaltres, amb alguna característica especial, amb alguna genialitat, però res més. Muntaner, Llull i Roig com tants d’altres homes (i dones) que marquen fites a la nostra història, no deixen d’ésser gent de carn i ossos que pateix les misèries i les alegries tal com ens passa a nosaltres mateixos. Les tres obres son tres obres de teatre en tres actes amb la mateixa estructura dramàtica totes tres. Cal destacar el llenguatge. En Serés l’ha modernitzat deixant-nos sense cap tret arcaïtzant. Una mica dràstic, potser, però d’aquesta manera subratlla el fet que aquests fets succeïts fa quatre, cinc i fins i tot més segles no ens són del tot aliens. Les passions humanes no han canviat gaire i la mentida, l’engany, la cobdícia, l’avarícia, l’orgull i la resta de pecats capitals continuen vigents als nostres dies.
