La Reina al Palau dels Corrents d’Aire

Millenium III

La Reina al Palau dels Corrents d’Aire

D’en Stieg Larsson

Traducció d’Anna Casassas

Barcelona 2008. Columna Edicions

768 pags 22.50 €

La Reina al Palau dels Corrents de l'Aire

Ja he fet el cim! He aconseguit llegir-me tot solet tota la tril·logia del Millenium senzera. Quin descans, ja no tinc deutes pendents amb la literatura del segle XXI! Les gairebè dues mil cinc-centes pàgines arriben a la seva fi i ho sento, però, no tinc ni fred ni calor: zero graus.

A “La reina al palau dels corrents d’aire ” els nostres herois desenmascaren una xarxa d’espionatge paral·lela dins la xarxa d’espionatge oficial suec: la Sapo, toma ja el nom, que havia fet la vida impossible a la Lisbet; la nostra Salander, que es passa més de mig llibre recuperant-se de la ferida al cap del segon volum al llit d’un hospital, on amb només una Palm y un mòbil pirateja i treu dades a tort i a dret per ajudar a demostrar la seva innocència. (Si a tots ens anès Internet tan bé com a ella, deu ni do els maldecaps que ens estalviariem tots plegats)

Mentrestant, el Blomqvist, amb el seu “savoire fair”, fa innumerables adeptes per la causa del salvament de la seva amiga/amant/empleada… i de pas es passa per la pedra a unes quantes, quin home, riu-te’n del 007. Al mateix temps,  mira que son de dolents els dolents: assassinen, violen, roben, estafen… el que sigui, per tal de tapar l’affer Salander. Massa blanc i massa negre i cap gris, com la mateixa vida, oi?

La tercera part, com la primera i la segona, es llegeix agradablement, com tants i tants best-sellers, amb l’al·licient de què aquesta part arrodoneix la tril·logia tancant la història, o no, ja que no sé on he llegit que el Larsson tenia planejat escriure set parts i que fins i tot ja tenia començada la quarta; aquest home no sabia el que era la proporció i la mesura!.

Son molt interessants aquest fenòmens literaris. Venen i venen tones de paper escrit que la gent devora amb fruïció,

Llibres, llibres, llibres...

gents que passen nits sense dormir, que dinen ràpid, que desatenen la canalla, que falten a la feina o a classe per tal d’empassar-se aquestes històries. No ho entenc, gent que no agafa un llibre ni de conya i de cop llegeix i llegeix sense parar un llibre, que el recomana, que es deleix per una obra que evidentment no passarà a la història de la literatura. En fi, penso que no hi ha cap explicació a aquests fenòmens; té que ésser una gran fustració pels escriptors “normals”

, quan es cremen les celles per escriure quelcom de coherent i de bo i veuen com de cop, una novel·la d’un desconegut suec fa el que fa i la seva amb sort es publica.

Podriem fer una relació, altre cop, de grans novel·les escrites al darrer deceni que paguen la pena de llegir i que no han sortit a cap llista de grans supervendes. Però no la farem, no crec en els cànons ni en les llistes d’imprescindibles, cadascú té que fer la seva pròpia llista, única i intransferible i gaudir d’ella.  La lectura es així. un acte propi, solitari, íntim i trascendent l’abast de qualsevol que sigui capaç d’ajuntar quatre lletres, treure un significat i gaudir d’alguna emoció. Tampoc és tan complicat. oi?

La Noia Que Somiava Un Llumí i Un Bidó de Gasolina.

La segona part de Millenium ataca.

La Noia Que Somiava Un Llumí i Un Bidó de Gasolina

D’en Stieg Larsson

Traducció de na’Anna Casassas

Barcelona 2008. Columna Edicions

768 pags 22.50 €

The 2nd. Millenium

Ja hi som, he tornat a caure a les urpes del Best Seller de la temporada. Em va succeir amb “El Codi Da Vinci”, amb “Els Pilars de la Terra”, amb el primer dels “Millenium”; masoquisme, curiositat, gregarisme , que sé jo. No ho sé, però es força difícil sostreure’s d’aquestes novel·les. A més a més, si ja t’has llegit el primer volum de la sèrie, que per cert no estava malament, almenys és original, doncs cal llegir-se el segon i segur, segur que acabaré llegint-me el tercer.

Centrant-nos en la segona part del Millenium: “La Noia Que Somiava Un Llumí i Un Bidó de Gasolina” cal dir que no està a l’alçada de la primera. Lògicament, el factor sorpresa s’ha esvaït. Els personatges principals eren la base d’aquesta sorpresa, sobretot la noia: anorèctica, hacker, asocial… i el noi, el periodista compromès, bon tió, legal… d’això encara n’hi ha a la vida eral? Clar, ara ja els coneixem prou a tots dos, la Salander i el Blomkvist, com ens podrien sorprendre? Que ella fos un transsexual i ell tingues tres testicles? Doncs això ja serà massa i tot. La novel·la transcorre per uns paràmetres força previsibles, arribaria a dir tediosos, amb unes descripcions llaaaargues que no deixen al lector fer-se una idea per si mateix dels personatges, dels llocs on transcorren l’acció i de moltes accions en elles mateixes, coses dels Best Sellers, sembla que una de les principals missions d’aquestes novel·les és construir totxos de sis-centes o set-centes pàgines, serà per justificar els vint i dos amb cinquanta euros?

Com deia, els primers tres quarts de les novel·la son lents, els he llegit esperant a què passes qualsevol acció de rellevància. Tot s’ha de dir, a punt he estat de deixar-ho córrer, llàstima que la meva pruïja professional no m’ho ha permès.  Com al bàsquet, la novel·la s’anima al darrer quart, l’acció és belluga i acaba sent trepidant i fins i tot l’argument ens depara alguna sorpresa força curiosa a vegades agafada amb pinces i tot.

Cal dir que la tant l’argument, com l’estructura, trama, to… em va recordar molt a la primera part i cal dir que l’interès de la lectura puja un grapat de graons quan apareix a escena la Lisbeth, aparicions que el senyor Larsson dosifica i esglaona de forma prou adient, posant-nos una vegada i una altra la mel als llavis fins i tot al final de la novel.la; on queda cantat que n’hi haurà una tercera part.

Vaja, que si ets un devorador de novel·la negra sueca, que ja és un gènere per si mateixa, si et vas cruspir el primer volum de la saga en una nit o si vols quedar al marge en la teva propera reunió de veïns llegeix-te-la. En cas contrari inverteix el teu escàs temps en llegir set-centes pàgines d’”El Quixot”, de “L’Educació Sentimental o de “Moby Dick” per donar tres exemples.

Ah, si vols un de més original “El Manuscrit Trobat a Saragossa”.

El Xinès.

La darrera novel·la d’en Mankell, on no surt el nostre estimat Kurt Wallander, i es nota.

El Xinès

D’en Henning Mankell

Traducció de la Ivette Miravitllas Pous

Barcelona 2009. Tusquets Editores . Col·lecció L’Ull de Vidre

460 pags. 20.00.– €

Més Mankell, però no millor. En Henning Mankell amb en Kurt Wallander excel·leix, amb la filla de l’inspector

Llegint Mankell

i amb el seu company de feina el nivell és gairebé el mateix. Amb “El Xinès” no, llàstima. Els fonaments de la novel·la son els mateixos de sempre: assassinat múltiple sense motiu aparent, policies perduts dins un maremàgnum de feina, pistes falses, implicacions internacionals, pèrdua del sentit de la nostra vida … Al “El xinès” és novetat el fet que el protagonista no és ni el polí ni el dolent. El protagonista és una jutgessa en plena crisi personal i laboral (veure Kurt Wallander) i parenta llunyana de dos de les víctimes. Però perquè no enganxa? No ho sé. Llegint “El xinès” pots aturar-te; llegint “La lleona blanca” o “Abans de la gelada” o Els gossos de Riga” no pots, malgrat que ja saps qui és l’assassí des del començament tens que arribar fins al final, no pots deixar sol a l’inspector en les seves investigacions, tens que patir com ell, tens que enxampar al dolent sigui com sigui. La segona novetat d’”El xinès” és que no se sap qui és el dolent fins la recta final de l’obra. Es pot intuir, es pot imaginar, però no se sap del cert fins els darrers fulls de la novel·la.

El xinès

Durant una nit d’hivern s’assassinen de forma salvatge els dinou habitants d’un petit poble colgat de neu enmig dels boscos suecs. A partir d’ací la trama es divideix en dos. Per una banda acompanyarem a una família de xinesos des de l’extrema pobresa en la Xina del segle XIX  fins al boom xinès dels nostres tems. Viurem amb ells l’esclavitud patida pels pobres a la mateixa Xina i a fora d’ella, per exemple amb la construcció de les vies del tren a l’Oest americà. L’altra línia del relat segueix a la jutgessa Na Brigitta Roslin que s’implica, potser massa i tot, a les investigacions d’aquest assassinat múltiple. Gràcies a casualitats i intuïcions, potser que una mica forçades,  la portaran fins i tot a la Xina i acabaran posant-la al punt de mira, real no metafòric,  de l’assassí. Ella sola resoldrà el terrible assassinat i de pas arreglarà la seva vida sentimental i alleugerà la vida laboral. Quina dona!

L’argument i la trama semblen versemblants, una mica agafats amb pinces també. No ho sé, és difícil d’explicar que he sentit llegint aquesta novel·la. Em trobo una mica desencisant amb el mestre suec de la novel·la negra. Penso que el Mankell necessita diners per mantenir les seves obres benèfiques a l’Àfrica i que n’ha escrit un llibre alimentici per recollir-hi. De fet, “El xinès” no és un llibre dolent, és un llibre força correcte, amb una història complexa i moderna, avui en dia els xinesos són a tot arreu, escrit amb professionalitat i ofici. Potser que amb massa ofici i poca passió. També és possible que les novel·les anteriors siguin massa bones i aquesta, pel que fet sigui, no arriba a la mateixa alçada. Preguem perquè el Henning Mankell no perdi el pas i continuï fent novel·les tan bones i amb les que ens té tan bé acostumat i que ens ha deixat tantes nits sense dormir.

Ah i el tancar i obrir el relat amb una escena molt semblant ja l’hem vist massa vegades amic Henning.

“Una capa de glaç cobreix la neu, fred rigorós. Ple hivern.

Un llop solitari travessa la frontera invisible i des de Norueg arriba fins a Suècia per la vall de Vauldalen un delsp rimers dies de gener del 2006”

../..

“En una de les pàgines va llegir, distreta, que havien mort un llop solitari en un poble al nord de Gavle.

Ni ella ni ningú sabia que, un dia de gener, el llop havia entrat a Suècia des de Noruega a través de Vauldalen.

Els Homes Que No Estimaven A Les Dones

Primer volum que composa la trilogia “Millenium”. Els Best Sellers de la temporada.

Els homes que no estimaven les dones.

De l’Stieg Larsson.

Traducció de l’Alexandre Gombau Arnau i Núria Vives.

Barcelona 2008. Columna Edicions.

625 pags. 22.50.– €

No sé si demanar perdó a monsieur Prost o a monsieur Flaubert, a micer Rojas o al mateix Cervantes, confesso que he caigut a la xarxa d’un best seller i a més a més confesso que m’ha agradat. He llegit el primer volum de la trilogia “Milleniun”: “Els homes que no estimaven les dones” i aviat em llegiré el segon, el del llumí i la benzina.

A més d’un llegir aquesta mena de novel·les el semblarà un sacrilegi, una infàmia i un insult a la intel·ligència, però faré d’advocat del diable: al nostre país, quanta gent s’ha menjat la magdalena amb el protagonista d “A la recerca del temps perdut” o des de què Flaubert va veure publicat la seva “Educació sentimental”: quants llibres a venut? Doncs aquest suec, l’Stieg Larsson, a venut uns quants milions en pocs mesos. I molta gent desitja amb fruïció que es publica la tercera part, la que tanca la trilogia. Això ens pot obrir un debat dens, profund, gairebé interminable. Evidentment aquest tipus d’obres no son alta literatura, però si es llegeixen tant, alguna cosa tindran de bo, com a mínim estimulen la lectura que amb els índexs dels que gaudim ja ens està força bé.

Centrem-nos, doncs en “Els homes que no estimaven a les dones”. La seva estructura, els seus paràgrafs curts sempre tallats de cop, la manera de presentar els personatges, les metàfores, les comparacions, l’acció, la profusió de detalls… En general té tots els trets típics i tòpics d’un best seller. Grisham, Forsyth, Dan Brown fa temps que conreen aquestes terres amb moments de gran èxit. Recordeu-vos d’“El codi da Vinci” fa no gaire temps. Sembla com si cada poc existeix l’obligació de què hi hagi al mercat un èxit com aquests.

Que ha fet el senyor Larsson perquè aquest cop sigui ell el tocat per la mà dels déus? Crec que el primer que ha fet és anar-se amb ells. Semblarà una mica cruel però no hem de deixar de banda aquest punt. En Stieg Larsson es va morir no gaires dies després de lliurar el darrer volum de la trilogia a la seva editorial. Podem creure que és casualitat o també podem creure que va aguantar el suficient per acabar la trilogia o que va exhaurir les seves forces escrivint-la que va deixar la pell en aquest treball. No deixem mai de banda el component morbós al mesurar les nostres accions i si no, mireu la tele per veure com estan les coses.

Dones maltractades

La novel·la també té els seus mèrits. A “Els homes que no estimaven les dones” es tracten temes força actuals i alguns innovadors per aquest gènere, d’altres no tant: la violència de gènere, les martingales econòmiques a escala mundial, la desaparició sense deixar rastre de les persones, la dependència de la premsa dels poders econòmics, la nostra indefensió davant dels pirates informàtics…

La parella protagonista, això si que no és gens original, son completament diferents, això ho és una mica. Ell és un periodista econòmic madur, separat i amb un terrible èxit amb les dones, que és veu ficat en problemes degut a un article on posa en dubte l’honestedat d’un gran financer del país. Ella és una noia de vint i pocs, asocial, anorèctica amb una total impossibilitat d’integrar-se a la societat i hacker d’impressionant currículum. Atzars de la vida i dels negocis els uneixen per solucionar la desaparició de la neta d’un gran industrial succeïda fa una pila d’anys. No sé perquè però em recorden als protagonistes de la pel·lícula “Frenètic”, Harrison Ford i Emmanuelle Seigner. Penso que l’excessiva caracterització dels personatges en aquests tipus de novel·les no ens deixa gairebé res a la nostra imaginació.

D’altra banda, la trama no deixa d’ésser una revisió post-moderna del crim de l’habitació tancada, conreada ja fa decennis magistralment per l’Àgatha Cristhie per posar un exemple. Malgrat tot la solució del misteri un xic ens sorprendrà, tal i com té que ser. Al final la novel·la queda oberta, el que ens dóna corda i ganes per encetar la segona part i si no baixa de nivell, possiblement arribarem a empassar-nos la trilogia sencera.

Homes i Dones

Evidentment no es poden comparar aquestes obres amb les que he esmentat al començament. A la immensa galàxia de les lletres i els llibres hi caben tots. Hi ha moments per gaudir d’en Kafka i d’altres per fer-ho amb en Larsson; no s’ha d’ésser talibà de res i molt menys d’un acte tant lliure, propi, íntim i profitós com la lectura d’un llibre, sigui el que sigui.

La Falsa Pista

Un dels molts llibres on el comissari Kurt Wallander fa de protagonista.

La Falsa Pista

De Henning Mankell

Traducció: Meritxell Salvany

Barcelona. Col·lecció L’Ull de Vidre. Tusquets Editores 2001

346 pags, 15 €

En qualsevol novel·la no és fàcil mantenir la tensió de principi a fi. I en una novel·la policíaca en la que saps qui és l’assassí des de la primera pàgina encara més. En Henning Mankell ho aconsegueix en tota la sèrie protagonitzada pel seu inspector Kurt Wallander.

Des de bon començament ja sabem qui és l’assassí, per què comet els crims ens podem arribar a imaginar les seves futures víctimes i els seus lectors habituals també sabem que l’inspector l’enxamparà, però tot i així son llibres que enganxen i es llegeixen amb moltes ganes.

El senyor Mankell és suec i evidentment l’acció la situa a una petita ciutat imaginària del sud de Suècia, a Ystad, que es roba a la regió d’Escània (com els camions) a prop de Dinamarca i Letònia. Un altre “originalitat” és mostrar-nos com és i com a evolucionat la societat sueca en les darreres dècades. Aprofitant el creixent desencís de l’inspector en Mankell ens presenta, amb una por latent per part dels personatges de les seves novel.les, la progressiva decadència del mític estat del benestar suec.

A mida que passen els anys (i els llibres) l’inspector va trobant-se amb tot un catàleg nou de morts i assassinats. Amb la incomprensió dels seus caps per una banda i de la ciutadania per una altra, les situacions marxen de les mans de la policia, els crims són cada vegada més cruels i més incomprensibles. Al llarg de la sèrie i al mig de l’oasi suec en Wallander investiga crims per raons xenòfobes, polítiques, d’espionatge, d’altes finances, de terrorisme internacional, de tràfic de noies, per venjança… i això també el fa viatjar. El senyor Mankell ens l’ha enviat a Sudàfrica, Itàlia, Letònia…

L’inspector també és persona i així el mostra l’autor. Wallander està passat de pes, menja horrorosament, dorm pitjor. Està separat d’una dona que suposem va dir els crims o jo. Té una filla a la que estima molt però que no l’entén gaire i que quan al final, per ara, de la sèrie diu que vol ser polí encara l’entén menys. Té un pare pintor de quadres que tampoc no a acceptat mai que sigui policia amb el que té sonores baralles (dialèctiques). Té una vida sentimental difícil, la seva núvia, Baiba és letona i viu a Riga i a més a més és vídua d’un altre poli que el Kurt va conèixer en una missió a Letònia, per això les seves principals relacions personals són amb els companys de feina, amb els que té força bona sintonia. Com a policia odia les armes, mai porta la pistola a sobre i utilitza mètodes molt deductius barrejats amb una mica d’inspiració i molt treball.

Evidentment tots els esforços de l’autor han anat cap l’inspector. Mankell a construït un personatge molt be perfilat. L’ha dotat d’una personalitat complexa amb blancs, negres i molts grisos que ens fa gaudir d’una novel.la policíaca que va mes enllà de l’assassí i la seva captura. La resta de personatges evidentment no estan tan treballats i a vegades resulten una mica plans o estereotipats, però en línies generals són prou consistents. Els policies Martisson, Nyberg, Svedberg, Ann Britt Hoglund, el fiscal Per Akson , el seu cap Bjork i sobretot el desaparegut Rydberg que va ésser company seu, mestre i amic al qui demanà o millor dit voldria demanar consell son aquests personatges que surten a tota la sèrie

A la falsa pista tenim un adolescent trastornat per la violència del seu pare i guiat per l’esperit de l’indi Jerònim, assassina i arranca la cabellera dels que van ser clients de la seva germana gran quan aquesta es dedicava a la prostitució de luxe i del seu pare, perquè vés a saber que li feia a la pobra noia.. Ara la germana està internada en un psiquiàtric sumida en una profunda depressió. El germà creu que aquest ritu d’arrancar cabelleres d’enemics i enterrar-les a prop d’on és la malalta, la curarà de la seva malaltia.

La falta de connexió entre les víctimes fan anar de corcoll al Wallander i els seus companys. Segueixen “falses pistes” i els costa deu i ajuts trobar a l’assassí ja fins i tot el subconscient del mateix Wallander nega la possibilitat de què el noi sigui el criminal.

El terrible suïcidi d’una noia del carib aparentment sense connexió amb els assassinats de les cabelleres planeja durant tota la novel·la i acaba tancant el cercle per agafar al noi.

Els problemes amb la núvia, la preocupació per la filla i el progressiu envelliment del pare i les dubtes sobre que ha de fer un policia a la Suècia d’avui son els elements personals que arrodoneixen i fan més creïble tota la historia. El carrer del Wallander

“Wallander va preguntar reiteradament com podia ser que persones joves, a penes nens, poguessin cometre crueltats d’aquella mena…/…Per Wallander, en canvi, la culpa de tot la tenien l’entorn, l’absurditat del mon i tot aquell procés de deformació del qual ningú no es podia escapar…/… Que la societat sueca trontollés i s’enfonsés tampoc no era res que es pogués interpretar con el motiu de l’existència de persones com Stefan Fredman”