Les Ales de l’Esfinx.

Darrera aventura del comissari Montalbano.

Les Ales de l’Esfinx

D’ Andrea Camilleri

Traducció de Pau Vidal

Barcelona 2009. Edicions La Campana

224 pags. 14.50.—Euros

En Montalbano torna a remuntar el vol. Després d’alguns casos una mica mes fluixos, el darrer volum de la saga del nostre estimat “cominsari” torna a mostrar-nos la realitat sicil·liana sota la seva particular perspectiva. Aquesta vegada ens parla de noies de l’est reclutades per màfies per exercir la prostitució i de organitzacions suposadament benèfiques que donen cobertura legal a tota aquesta colla de delinqüents.

Papallona

Els personatges son els de sempre: en Catarella, en Facio, en Mimí Augello, la Lívia, el ”menstre” comissari Salvo Montalbano, la ciutat de Vigatà, el mar, el menjar… Personatges, llocs i situacions on la munió de seguidors del signore Camilleri ens tornem a trobar com a casa, en família.

“Quan era sota la dutxa va sentir el telèfon. Per sortir a contestar va deixar un reguerot d’aigua que no es va preocupar d’eixugar; total, al cap d’una estona havia de venir l’Adelina.

-          Que l’he despatllat, menstre?

-          No, rei, no, ja estava despert.

-          Segur? No m’ho diu pas per quedar bé, oi que no?

-          No, i ara. Digues, què hi ha?

-          Cominsari què vol que hi hagi si el telefono en aquestes hores?

-          Catarella, te n’adones que no em truques mai per donar-me una bona notícia?

En un instant, la veu de l’agent es va trencar.

-          Ai, cominsari meu! Per què m’ho diu això? Que em vol motrificar? Si fos per mi el trucaria cada matí per dir, no ho sé, que li ha tocat la lonteria, que l’han trascendit de categoria, que…”

La veritat és que tant se val la mena de cas que investigui en Montalbano. Poden ésser robatoris, segrestos, prostitució o assassinats, tant se val, el que de veritat importa és com i quin retrat ens fa en Camilleri de la Sicília i per extensió de la Itàlia actual. El signore Andrea Camilleri, amb una aconseguida mescla d’ironia, humor i denúncia, ens explica com de prims son els fils que conecten tota la societat italiana. Màfia, Esglèsia, ONGs, Policia, Administració… estan units per una xarxa de fils interconectats i prims com els de les teles d’aranya. No hi ha res com l’humor intel·ligent per criticar i posar al seu lloc el poder!

A la vegada que acompanyem al “cominsari” a la recerca dels culpables de la mort d’aquestes noies, podem gaudir de la seva filosofia de vida, de les seves menges, de les seves dubtes amb la feina, de les relacions amb els seus polis i amb els seus caps, de la seva manera d’entendre el mon i la justícia i de les tumultuoses relacions amb la Lívia, la seva núvia de la Padània.

Si ens hem empassat tota la sèrie del “cominssari”( per iniciar-se, recomano les 30 magistrals píndoles d’“Un mes amb Moltalbano”)  podem comprobar l’evolució que ha fet el nostre poli i també la resta de personatges. Son evolucions força versemblants, en absolut forçades per justificar la trama de la novel·la que donen força realisme a l’acció i a la novel·la en general.

“ Va passar una de les seves clàssiques nits en blanc: ara em giro cap aquí ara capa allà, ara m’alço ara m’ajec, ara encenc el llum per mirar l’hora ara l’apago.

Per fi va veure filtrar-se a través de la finestra la llum d’una alba clara. Es va aixecar confiant que el pescador s’hagués equivocat sobre la durada del mal temps. I en efecte, l’home l’havia espifiada: el cel era net i clar i l’aire fresc. La mar encara no s’havia calmat del tot però tampoc era prou moguda per no deixr sortir els pescadors. La idea que finalment l’Enzo tornaria a tenir peix fresc el va comfortar.

Tant, que es va tornar a ficar al llit i va dormir tres hores seguides d’una tirada.”

Sicília

Estic convençut de què existeix una petita ciutat al sud d’Itàlia on hi ha una comissaria amb personal com els que surten a aquesta sèrie i on s’investiguen fets com els que investiguen els nostres amics. Seria un plaer conèixer un paio com el Montalbano i entaular-se amb ell, sortir a lligar amb un Mimi Augello i súmmum dels súmmums, mantenir una conversa amb un Catarella.

La Solitud dels Nombres Primers.

La Solitud dels Nombres Primers

D’en Paolo Giordano

Traducció de na’Anna Casassas

Barcelona 2009. Edicions 62

311 pags 17.00 €

L’Alice i en Mattia no són uns joves normals; no, són un parell de nois molt estranys. Són diferents i complicats com els

La Solitud

nombres primers. L’Alice és una noia anorèctica sense remei, coixa i acomplexada. De petita va patir un accident esquiant on gairebé mor, de resultes es va quedar amb una cama força feta malbé que li destroça completament la seva figura. En Mattia, de la mateixa edat que ella, és un noi super intel·ligent, molt dotat per les matemàtiques. Tenia una germana bessona discapacitada mental. Un dia, de petits, mentre anaven a una festa d’aniversari, ell la va deixar tota sola a un parc; de la nana no es va saber mai més res. Des d’aquell moment, en Mattia, va tancar-se dins seu, pràcticament es va convertir en un autista, aillant-se del món i aprofitant qualsevol ocasió per autolesionar-se clavant-se als braços ganivets, cuttex, fulls d’afaitar…

“Li hauria volgut dir que estudiar l’agradava perquè pots fer-ho tot sol, perquè totes les coses que estudies ja són mortes, fredes i mastegades. Li hauria volgut dir que les pàgines dels llibres de text tenen totes la mateixa temperatura, que et deixen temps per escollir, que no et fan mai mal i que tu no els pots fer mal. Però va continuar callat.”

L’Alice i en Mattia són tan diferents a la resta del món, tan tristos, tan aillats i melanconiosos que no tenen més remei que acabar trobant-se. La novel·la bàsicament ens narra la relació que gaudeix aquest parell des del començament de l’adolescencia fins la primera maduresa, des dels catorze-quinze anys fins als trenta, aproximadament.

Podem explicar la relació en termes de magnetisme o en termes matemàtics, cal dir que el senyor Paolo Giordano es físic teòric. Tots dos són com els imants: quan estan lluny s’atreuen però quan estan molt a prop es repelen. Tambè són com els nombres primers, extranys, diferents i difícils d’entendre; molt sovint amb un nombre “normal” pel mig que els impedeix tocar-se (el disset i el dinou).

“En Mattia només va veure acostar-se una ombra. Instintivament va tancar els ulls i aleshores va sentir la boca calenta de l’Alice sobre la seva, les seves llàgrimes a les galtes, o potser no eren les seves, i finalment les mans, tan lleugeres, que li mantenien el cap quiet, n’aferraven els pensaments i els empresonaven enllà, a l’espai que ara no hi havia entre ells.”

El llibre està estructurat en capítols curts, d’una forma molt àgil i molt moderna, d’acord amb els temps on vivim, com flaixos o instantàneas que ens mostren diferents moments de la relació de l’extranya parella: sempre separant-se, sempre retrobant-se, però sense acabar de fer fira. Una relació i uns personatges fantàsticament recreats per l’autor. Els veiem, els sentim i els toquem. La novela està plantejada molt intel·ligentment des dels tres punts de vista sensorials que actuen al nostre cervell: el punt de vista visual, l’auditiu i el kinestèsic. D’aquesta manera el Paolo s’asegura que tots els seus lectors d’una forma o d’una altra seràn capaços de percebre les pors, les alegrias, en definitiva els sentiments i les sensacions de la parella, (d’això es diu PNL: programació neuro-lingüística).

“El pis de la Nàdia estava net i arreglar com només pot estar el pisd’una dona qui viu sola, Al centre d’una taula rodona hi havia un cistellet de vímet ple depètals secs. que feia temps que no feien olor. Les parets estaven tintades amb colors intensos, taronja, blau, groc rovell d’ou, tan inusuals allà la nord que tenien un toc irrespetuós.”

Matemàtiques

En Paolo Giordano ha estat capaç d’escriure una novel.la molt consistent, amb uns personatges diferents però molt creïbles, molt be construits i que et fan sentir molt endins el que ells senten. La distància del senyor Giordano amb el mon literari i editorial, sense cap dels seus tics ni de les seves manies, junt amb la seva formació científica ens permet gaudir d’una novel·la sorprenent, estructurada com un treball científic que es llegeix amb fruïció i d’una tirada. S’han venut uns quants milions d’exemplars, però gràcies a les muses no és un Best Seller.

“El Mattia ho feia espressament, de ser tan silenciós sempre que es movia. Sabia que el desordre del món no para d’augmentar, que el soroll de fons creixerà fins a cobrir tots el senyals coherents, però estava convençut que mesurant atentament tots els seus gestos no seria tan culpable d’aquesta lenta decadència.”

Nota d’un llibròfag:

La lectura  regala misterioses coincidencies. Abans de llegir-me “La solitud dels nombres primers” havia caigut “ La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina” Potser és una casualitat. però els protagonistes de totes dues novel·les tenen molts punts en comú. L’Alice és anorètica de soca-rel i la Lisbet es anorètica de neixement.  La Lisbet és un crack de les matemàtiques, en Mattia arriba molt jove a ésser catedràtic. Els tres son força asocials, en Mattia gairebé autista. Els tres han tingut un passat dramàtic, podriem dir que terrible. Quan llegia els nombres primers no podia estar-me de comparar els tres joves. Com poden tenir uns personatges tan semblats dues novel·les tan absolutament diferents: una novel·la negra i un drama íntim. No ho se, coses de les lletres…

Margherita Dolcevita

Margherita Dolcevita és un llibre encisador que paga la pena de llegir.

Margherita Dolcevita

De Stefano Benni

Traducció: Anna Torcal Garcia i  Salvador Company

Palma. Editorial Moll, 2006

346 pags, 15 € 

Encara que sigui poc conegut al nostre país, el senyor Stefano Benni és una celebritat a Itàlia. Autor de culte molt conegut pels seus articles al “Il Manifesto” i per les seves novel·les, poemaris i obres teatrals.

Margherita Dolcevita no és de les seves obres més famoses però en ella continua amb l’estil que el caracteritza, una mescla d’humor, filosofia d’esquerres i un xic de ciència ficció

Margherita Dolcevita és una mena de faula o conte on l’autor ens presenta una família suburbial de classe mitjana-baixa, una mica esbojarrada i que hi viu una mica a l’antiga, davant del canvi que suposa l’arribada d’uns nous veïns, els Del Bene,  super-rics, super-fashions, super-moderns… Tot vist des de l’òptica de la pubilla de la família, la Margherita.

Amb molta “fina ironia” i força mala llet el senyor Benni ens mostra com quasi cada membre de la família de la Margherita té el seu reflex en la família dels nouvinguts i com es van modificant els “antics”  sota l’influencia dels “nous”.

El pare, Faust, és pensionista i unes manetes que l’arregla tot, especialment les bicicletes al davant té el senyor Frido Del Bene que és un tauró dels negocis. La mare, Emma, dona de la seva casa i devoradora de la telenovel·la  “Eternal Love” contra la senyora Lenora que està a l’última en moda, decoració, cuina, saber estar… El setciències del seu germà Ermini s’emmiralla en el malaltís i força estrany Angelo. El seu estimat gos petaner Becaina se la veurà amb la bestia del Carreu i ella mateixa amb els seus quilets de més, la  seva petita malaltia coronaria i els seus desenganys amorosos té al davant a la bellíssima, finíssima i moderníssima Labella.

“Jo amb el vestit negre que tothom diu que m’aprima almenys un quilo, però aleshores hauria de posar-me’n vuit un a sobre de l’altre”

 La Margarita té un parell de parents més, l’avi que viu a les golfes i balla cada nit el tango amb l’esperit d’una ex-núvia i el germà gran, hooligan de l’equip pobre de la ciutat i força animalot que.

Poc a poc i no se sap amb quina finalitat els nouvinguts es van apoderant de l’esperit de la família i van canviant la seva forma d’ésser , exceptuant clar estar la nostra heroïna. El pare vol ser home de negocis i es comença a tenyir els cabells, la mare deixa de ser ama de casa, el germà gran s’enamora perdudament de la Labella i fins i tot canvia d’equip de futbol. Al setciències el compren amb videojocs i els que es resisteix com l’avi pateix un accident. Només es resisteix la Margherita, però amb el menyspreu i la rancúnia de la resta de la família.

Els Del Bene també intervenen al barri, gracies a ells s’expulsen als gitanos del barri, al darrer pagès de la zona i es destrossen camps per estar plens d’insectes i animalons. Fins i tot corre la brama pel barri que a la resta de la ciutat corren mes famílies fent més o menys el mateix.

Evidentment l’autor, des de la ironia i amb molt sentit de l’humor, ens mostra les seves simpaties per una manera d’ésser i de viure totalment contraria als valors actuals on conte el que tens no el que ets. Amb la millor arma que és el riure ens presenta una família alienada i insofrible, que a perdut tota la seva gràcia i tots els seus valors darrera de la necessitat absurda de progressar o de tenir més coses materials.

Al final el llibre es posa seriós, acaba d’una manera un xic estranya, surrealista fins i tot, amb una destrucció que ens deixa un mal gust de boca i unes frases esfereïdores:

“Pots creure que aquells anys van ser només difícils, o bé que van ser els pitjors anys de la història del món. Durant els quals el món va envellir de cop. I va prendre de la vellesa l’egoisme i la desesperació, no la saviesa i la generositat” 

La Lluna de Paper

La meva segona ressenya és del mestre Camilleri. 

La Lluna de Paper

D’Andrea Camilleri

Traducció de Pau Vidal

Barcelona: Edicions 62, Col. El Balanci n, 566. 2007

201 pàgines 16 €

Andrea Camilleri,  sicilià des de 1925, director teatral i guionista de televisió va comença l’any 1978 a fer novel.les ambientades a la seva illa de Sicília. De seguida l’arribà l’èxit amb la novel.la policíaca en format de petites històries “Un mes amb Montalbano”, primera d’una sèrie de deu novel.les.

El protagonista, en Salvo Montalbano és el comissari de policia de la petita i imaginària vil·la de Vigatà. Al voltant d’ell l’autor fa girar fets i personatges que ens mostren la manera de ser dels sicilians. En Montalbano (us sona el nom? És un homenatge de l’autor al seu amic Manolo) no és un comissari dels que surten a la tele. En Salvo és un xic mandrós, és un “bon vivant”  que l’agrada entaular-se d’allò mes, està solter però embolicat a distància amb una professora milanesa, és obsessiu pels detalls de la investigació i té un peculiar sentit de la justícia que lliga amb la seva manera a la italiana de tancar els casos.

D’aquesta manera transcorre la narració plena de rics i àgils diàlegs, dissertacions gastronòmiques i mostres i teories del més pur “fet sicilià”.

“Has vist què els està passant als jutges de Mans Netes? Els retreuen que són els responsables dels suïcidis i les morts per infart d’alguns imputats. Que tals imputats fossin corruptes i corruptors i es mereixen la garjola no compta: segons aquestes ànimes honestes el veritable culpable no és el culpable que m en un atac de vergonya, se suïcida, sinó el jutge que l’ha fet avergonyir”

A la nomina de Camilleri hi ha uns quants personatges fixes. El seu lloctinent i successor en Mimí Augello, “terror de les nenes” sicilianes que ara se’ns a casat i té un fill; en Fazio, l’únic  poli normal de la comissaria; el morbós jutge Tomasseo; l’hostaler Enzo, autèntic guru de la cuina siciliana; la seva noia milanesa, la Lívia i sobre tot en Catarella. Conspicu ajudant del comissari, telefonista i crac informàtic que ens delecta amb el catarellés, subtil i inintel·ligible dialecte de l’italià:

“Cominssari., atès que no tinc manera de saber si vos en persona pasareu personalment us deixo el sugon locument imperssat que mi hai dastat tota la nit despertat compartint contra el pas del bord fin que l’he ben futumut el bord”

No puc estar-me de felicitar al PauVidal per la bona feina feta en la traducció d’aquesta obra i d’aconseguir transmetre la vivacitat de l’italià de Sicília al català.

Com ja em vist  “La Lluna de Paper” és fins ara el darrer volum de la sèrie del nostre comissari. Cal dir que no és la millor ni de lluny. En Camilleri agafa pel dret el camí llaurat i sense deixar de ser una obra entretinguda i agraïda de llegir no acaba de captar tota la nostra atenció tal com ho fan els primers volums de la sèrie…

Ací un Moltanbano força cansat, assabentat del pas dels anys  i amb la jubilació en el punt de mira s’enfronta l’assassinat d’un visitador mèdic. Dues dones, l’obsessiva germana del finat i la seva amant (la d’ell) que l’ajuden i el distreuen a parts iguals en la seva feina. Allò que comença semblant un crim passional s’enterboleix amb l’aparició de la coca, els polítics i la màfia (que sinó). El seu olfacte i la seva experiència permeten al Salvo trobar al no tant sorprenent assassí.

Poder em llegit i vist masses pel·lícules de lladres i serenos!