La Casa Del Propòsit Especial

Darrera novel·la de l’autor d’”El noi del pijama a ratlles”.

La Casa Del Propòsit Especial

Del John Boyle

Traducció de Jordi Cussà

Barcelona 2009. Editorial Empuries

430 pags 19.00,– €

L’amic Boyle, el mateix d’”El noi del pijama a ratlles“, ara s’atreveix amb el destí de la nissaga dels Romanov, els darrers Tsars de totes les Rússies. El senyor Boyle fa servir la vella tècnica d’introduir dins d’un context històric força bé documentat i real un element absolutament inventat. En aquest cas es tracta d’en Gueorgui Jatxmienev: un pagès de la Rússia profunda que mercès a un estrambòtic acte d’heroisme va a parar dins de la cort imperial russa El Gueorgui és un noi amb poc més de setze anys que es veu de cop i volta integrat dins del luxós món de la cort de Sant Petersburg on farà de cuidador del darrer Tzarevitx. Al Palau d’Hivern acabarà enamorant i enamorant-se de la més petita dels Romanov: l’Anastàsia.

Els Fills del Darrer Tzar.

Molt s’ha parlat i mitificat el destí d’aquesta noia, si va morir amb la resta de la família, si va salvar-se, si va exiliar-se, on?, com?, quan? Doncs a a”La Casa del Propòsit Especial”, l’autor aventura la idea de què la Gran Duquessa va salvar-se miraculosament de la matança de la seva família, per fugir inmediatament a l’Europa Occidental. Enllà, primer a París i després a Londres, la noia en companyia del seu estimat, treballa, té una filla, té un net, cau malalta… En resum viu un munt d’anys dins de l’anonimat més absolut.

“L’observo i em pregunto  com s’ho fa per marxar sempre en el precís moment en què arriba un autobús, perquè no vol gavanyar ni un moment de vida esperant-se en una cantonada. Salta a la plataforma del darrera i em saluda alçant una mà, el Tsar sense corona de totes les Rússies saludant el seu avi des de la plataforma posterior d’un autobús de Londres, el qual accelera carrer avall mentre un revisor s’acosta al noi i li demana els diners del bitllet.

N’hi ha prou amb això per fer-me riure. Tanco la porta darrera meu i em torno a asseure, reflexionant sobre l’escena, i la veritat és que la trobo tan còmica que acabo rient i rient fins que ploro i tot.

I quan sento que les llàgrimes em salten, em dic ahh…

De manera que la soletat es això”

La novel·la, capítol a capítol, simultanieja diversos moments clau de la vida dels dos protagonistes, a saber: l’arrivada d’en Gueorgui a Palau, la vida dels Romanov els darrers anys del seu regnat, Rasputín, la revolució boltxevic, la fugida a Europa, la vida anònima París i a Londres, els darrers anys de l’Anastàsia i par damunt de tot la història d’amor dels dos nois.

A “La Casa Del Propòsit Especial” l’autor fa un exercici de ciència ficció històrica imaginant-se el destí de la més petita

Sant Petersburg

dels Romanov. La part diguéssim “real” de la novel·la denota un gran treball de documentació per part del senyor Boyle, on ens permet respirar dins mateix de l’alcova del darrer Tzar, del seu despatx o a les zones més íntimes i familiars del Palau d’Hivern. Coneixerem al fastigós Rasputín o a l’estirada Tzarina, com eren els seus dinars o les seves disputes familiars. És una part força interessant de l’obra que ens permet conèixer de prop com era la vida dels Tzars. A la part “inventada”, la narració baixa uns quants esglaons. Al deixar de banda el rigor històric, aquesta narració es torna sensiblera i tova com mantega fora de la nevera. La nostra  parella de herois, una vegada establerts a la Gran Bretanya es tornen força bledes i conformistes. Sembla mentida que un parell de persones, sobre tot ella, acostomats a la grandesa de la cort imperial, a manar i ésser obeïts, de cop i volta passin a ésser uns no-res sense queixar-se en cap moment de la seva situació, ni del seu status, gairebé oblidant el passat; tot plegat queda com una mica irreal, fals i increïble. Quelcom l’ha fallat a l’amic Boyle, poder necessita més entrenament que el que dona una novel·la d’èxit

“Al cap d’una hora havia desaparegut. El vam transportar entre tots tres fins a la riba del Neva i l’hi vam llençar. Es va enfonsar ràpidament, mentre aquella cara esgarifosa ens mirava de fit a fit i el cos es submergia dins les profunditats negres de l’aigua, però encara tenia les ulls oberts quan el vam veure per darrer cop.

Aquella fa ser una de les nits més fredes que jo recordi, i el riu es van  congelar gairebé tota una setmana. Quan el gel es va començar a desfer una micai van descobrir el cos de Rasputin, tenia els braços separats del cos, les mans corbades com urpes, les ungles blanques d’esquerdills de gel. Havia intentat escapar. Encara no era pas mort. Havia clavat les urpes contra el gruix de gel. durant qui sap quanta estona. Ni el cianur, ni les quatre bales del Princep ni l’ofegament l’havien matat. Res no havia bastat.

No sé pas què el havia liquidat al final. L’únic que importava és que era mort.”

Palau d'Hivern

Deixant de banda l’encert o no de la història, sempre podrem creure que l’Anastasia acabés com a cosidora o que morís a l’estepa rusa, la novel·la té l’estructura i el llenguatge dels best sellers històrics d’èxit dels darrers temps. Capítols curts, acció, amor, certa versemblança i un autor d’èxit. Amb una mica de sort i una bona publicitat aquests tambè vendrà uns quants milers d’exemplars. (Si no apareix mentrestant Millenium IV que es menjarà tot, clar!)

Un Petit Inconvenient

D’altra novel·la de l’autor del llibre del gos a mitjanit.

Un Petit Inconvenient.

Del Mark Haddon.

Traducció de na Montse Pratsobrerroca

Barcelona 2007 RBA Libros. Col·lecció Ales Esteses nº221

431 pags. 21.50.– €

Mark Haddon famós per “El curiós incident del gos a mitjanit” ens fa a l’enèsim retrat d’una família cent per cent britànica contemporània. Retrat de família britànica ja dóna per fet unes característiques com poden ésser: humor, ironia, sarcasme, mordacitat, situacions rocambolesques…

L’argument d’”Un petit inconvenient” es pot resumir amb quatre frases:

Un jubilat en plena forma, en George, descobreix casualment que la seva dona, la Jean, l’enganya amb un ex-company de feina, el David, dies abans del casament en segones núpcies de la seva filla, la Kate, amb un troç de pà, en Ryan. L’altre fill, en Jamie, està a punt d’ésser abandonat pel seu nuvi, en Tony. La suma de tot això provoca en George un estat d’ansietat terrible que el porta a creure que té un càncer terminal. Aquesta idea fa que s’autolesioni, que es deprimeixi i acabi barallant-se amb els que l’envolten. A punt està de carregar-se el casament de la filla. Malgrat tot, al final s’imposa el sentit comú a la família i el final és feliç.

Quintaesència anglesa

La novel·la és molt lleugera, de fàcil digestió, ja que l’autor escriu de forma molt àgil, amb capítols molt curts i a més gosa escriure les mateixes situacions o d’altres de consecutives des de diferents punts de vista. Fer això té perills; un és la possibilitat de confondre al lector: que ens fem un embolic amb el fil narratiu i l’altre és la possibilitat d’alentir molt el ritme de la novel·la, de fer-la feixuga i repetitiva; ans al contrari, el senyor Haddon ho resol de forma prou encertada, aconseguint no trencar en cap moment aquest ritme, alhora que enriqueix la narració, incrementant les dosis d’ironia al mostrar-nos com els humans som capaços de veure la mateixa situació de formes radicalment oposades, sense que en cap moment es perdi aquest fil. També cal remarcar que la pàtina de lleugeresa i bon humor que impregna la novel·la no ens ha de sostreure de l’acida i corrosiva crítica a la societat anglesa, a la seva hipocresia i falsedat, que fa el nostre Mark Haddon.

L’autor ens regala també un bon nombre de perles, alguna de les quals no em costaria gaire afegir-la a la meva antologia de frases.

“Al final t’adones que els problemes dels altres són problemes dels altres”

“Les dones s’enfaden per coses que els homes ni tan sols sospiten de la seva existència”

De totes maneres, molts detalls, situacions i elements de la novel·la són un xic massa britànics, el que fa que algun detall o alguna ironia no l’ensopeguem com caldria No sé si la traducció hauria d’ésser una mica menys fidel i adaptar-se una mica més al nostre context; tots coneixem la dita de “traduttore, tradittore”. Sens dubte aquest és un debat que s’escapa a un pobre “ressenyista” com un servidor.

XIX's England Family

En resum, “Un petit inconvenient” no es convertirà mai en el nostre llibre capçalera. Jo el recomano per fer un descans actiu, fora bo llegir-lo, per exemple, entre Crim i càstig i El llibre del desassossec. Serveix per relaxar el cervell, passar una estona agradable llegint un llibre que et farà treure un somriure i deixar-te llest per endinsar-te de nou a la literatura de pes amb les forces descansades i renovades.

La Història del Món en deu Capítols i Mig

Si voleu saber com a funcionat el nostre món des d’una nova perspectiva paga la pena llegir aquest llibre i la ressenya, es clar!

La Història del Món en Deu Capítols i Mig

De Julian Barnes

Traducció: Marta Bes Oliva

Barcelona, Edicions Proa 1997

403 pags, 22.40 €

Les onze petites històries de “Història del món en deu capítols i mig” no ampliaran el nostre coneixement de la història mundial, però si que ens permetran viure unes quantes escenes de la humanitat que si no son “vero” son “ben trobato”

En Julian Barnes trenca clixés, motlles i estereotips quan ens parla del Diluvi Universal, del Cel (amb majúscula), de la supervivència de la raça humana, de l’amor o del bé i del mal. En Barnes gira el mitjó de la història i bé ens mostra un Noè borratxo, malcarat i autoritari o bé ens fica dins d’un judici medieval contra uns corcs que es cruspeixen el setial del bisbe.

Nostre Mon

Com gairebé sempre podem fer la lectura superficial o la lectura profunda. Superficialment, els onze comtes són onze divertimentos, onze boutades on un entremaliat autor xala explicant les coses d’una altra manera, per pura diversió pròpia i per la dels demés. Però, si aprofundim, podrem veure la visió àcida i crítica que fa l’autor a la societat i als éssers humans dels tots els temps, que tampoc hem canviat tant, oi?.

Les aparentment inconnexes onze històries, en realitat, hi son lligades per uns finíssims fils conductor i unes picades d’ull alhora intel·ligents i divertides, què ens obliguen a estar molt al cas de les històries per por de perdre la gràcia de l’obra. Noè, els corcs, la gent pura i la gent impura, Déu… aquests són alguns d’aquests fils conductors. Però cal subratllar la presencia sempre de Noè i dels corcs.

L’aparició constant de Noè ens recorda per una banda, la necessitat de supervivència, de resistència, de continuar endavant de l’home, i de la dona, i per l’altra banda,  l’arbitrarietat alhora d’escollir, de decidir qui és bo i qui no te dret a perpetuar-se, del perill de comportar-nos com si fóssim deus, d’intentar dominar la natura. L’home és contraposat a l’insignificant corc. Insignificant animal capaç de sobreviure per ell mateix al Diluvi i capaç de de malbaratar qualssevol esforç de construcció de l’home amb la seva lenta i eficaç feina. Destaca també la aparició dels purs i els impurs, de la classificació arbitrària de les coses, en coses bones i coses dolentes, tal com va fer Noè a l’arca. Aquesta “virtut” la tenim força arrelada, ens agrada etiquetar: bo i dolent, blanc i negre, cel i infern, oblidem els grisos, ens oblidem de què el món hi és ple de matisos i l’autor els destaca quan els ignora. Déu, se suposa que els déu dels cristians encara que no s’esmenti en cap moment, també plana per damunt de les onze històries. Potser el déu que salva al Noè del Diluvi, el que parla amb un astronauta, el director del Cel, contraposat a altres deus. Un déu que a vegades mana i a vegades deixar fer, per allò del lliure albir.

De les onze històries crec que paga la pena destacar tres:

La primera, on tracta el Diluvi Universal i l’Arca de Noè des d’un punt de vista molt original. La cinquena, on ens narra el famós naufragi de la nau Medusa i tot el procés de creació del no menys famós quadre de Gericault que tracta d’aquest drama. El darrer, on un astronauta cerca l’Arca de Noè, a la Terra clar, desprès de parlar amb Déu en un passeig per la superfície lunar.

I quina es la història mitja?. Llegiu-la, no te res a veure amb les demés. Parla de l’amor i de la parella i de veritat que està mot bé.

L'Arca

“Així, per exemple, ni tan sols esteu disposats admetre la veritable manera de ser de Noè, el vostre primer pare- el patriarca pietós, el conservacionista compromès. Tinc Entès que una de les vostres llegendes hebrees primitives afirma que Noè descobrí el principi de l’embriaguesa veient que una cabra s’emborratxava amb raïm fermentat. Quin intent més descarat de descarregar-se la responsabilitat en el animals!; i, per desgràcia, correspon a una norma: la Caiguda va ser culpa de la serp, l’honrat corb era un gandul i un golafre, la cabra va fer de Noè un alcohòlic. Doncs, mireu: jo us garanteixo que Noè no necessità l’ajuda dels coneixements dels animals de peu forcat, per a desentranyar el secret de la vinya”