Winesburg, Ohio

Winesburg, Ohio
De Sherwood Anderson
Traducció de Francesc Parcerises
Barcelona 2009, Viena Edicions
X Premi Llibreter 2009
256 pags. 17,80.– €

Sherwood Anderson

A primera vista, sembla qui hi som al davant d’un recull de contes, però si ens endinsem a “Winesburg, Ohio”, al tercer o quart conte ja ens adonarem que si, però no. En Sherwood Anderson va escriure una novel•la, però amb una estructura una mica diferent. El senyor Anderson no va fer un relat amb introducció, nus i desenllaç; va ésser força més agosarat i va escriure un munt de petits relats on cadascun es centra en un habitant d’aquest poble. Tots ells acostumen a ésser persones vingudes a menys, fracasats per un motiu o d’altre, mostrats com a perdedors, però d’una manera carinyosa, com si fossin parents o amics nostres; son doctors que han perdut la clientela, propietaris de magatzems que no venen un clau, hotelers sense hostes, mossens amb dubtes de fe, descrits amb quatre trets i quatre pinzellades. L’autor ens dòna l’apunt del personatge i la resta ja és cosa nostra … A mida que avancem, trobem els lligams d’uns personatges amb d’altres, per d’aquesta manera poder fer-nos la idea de com es vivia a un petit poble cent per cent agrícola del midwest americà als primers anys dels segle XX, sense cotxes, ni tractors, ni electricitat, ni…
L’únic persontage que més o menys plana per damunt de tota l’obra és en George Willard. El noi és el periodista del Winesburg Eagle, el diari del poble. El final del llibre sembla una declaració d’intencions, amb clars trets autobiogràfics, per part de l’autor, tambè nascut en un poble de Ohio, i del que va marxar per la mateixa raò: progressar al món de les lletres.

“Els llibres encara que potser estiguin mal pensats i mal escrits per culpa de les presses d’aquesta època, han entrat a

Winesburg, Ohio

totes les cases, les revistes publiquen milions d’exemplars, es poden trobar diaris a tot arreu. Avui, un granger que s’escalfa palplantat davant de la estufa de la botiga del poble te el cap reblert de paraules d’altres homes. Els diaris i les revistes li han omplert el cap com un globus. Aquella ignorancia antiga i brutal, que tambe poseïa una mena de bella inocencia infantil, ha desaparegut per sempre més. El granger aturat al davant de l’estufa es germà de l’home de ciutat, i si l’escolteu descobrireu que repeteix la mateixa xarrameca i els mateixos despropòsits que defensa el millor de tots els que vivim a les ciutats.”

Els vint-i-dos contes es llegeixen amb molt de gust, la seva aparent senzillesa tant a la trama com al llenguatge així ho permeten. Curiosament, la seva pretesa senzillesa i independència estableix tants o més lligams entre ells que a una novel•la “normal”. Per això quan acabem un conte, i gairebé sense voler, passem pàgines amunt i avall cercant les relacions entre uns i altres fets i/o personatges. D’aquesta manera l’autor aconsegueix que ens fiquem molt més dins de la novel•la que en una de “convencional”.
La “independència” dels vint-i-dos contes tambè permeten a l’autor variar l’estil sense problemes de coherència o

Mapa d'Ohio

d’uniformitat. Dins d’una certa tristesa, o malenconia, que plana per damunt de tota l’obra, en Sherwood (aquest nom sona a aventures, arc, fletxes …) Anderson es permet fer contes d’amor, de por, d’humor o d’intriga més lliurament que a una novel•la normalment estructurada.
Si llegim el darrer Premi LLibreter coneixerem un autor desconegut a casa nostra, però que passa per ésser un dels principals autors de contes i relats breus del segle XX i que a influenciat notablement altres cracks de la literatura contemporània com Faulkner, Steinbeck o Hemingway. A mi, personalment, em sembla que amb “Winesburg, Ohio” passarem una molt bona estona llegint quelcom diferent i bo, i gaudirem de la lectura que és del que es tracta; de gaudir.

En Lloc Segur

Darrera novel·la d’un autor americà força desconegut a casa nostre.

En Lloc Segur

De Wallace Stegner

Traducció de Dolors Udina

Barcelona 2008. Editorial Libros del Asteroide

358 pags. 21.95.—Euros

Wallace Stegner

Avui és el darrer dia que el narrador i la seva dona , en Larry i na Sally Morgan, veuran amb vida la seva amiga de l’ànima, la Charity Lang, i ells ho saben. Ella, consumida per una greu malaltia, vol desaparèixer sense fer soroll, sense fer nosa als que l’envolten inclòs el seu marit, en Sid. Després de trenta-quatre anys de convivència marital i amical, la Charity deixarà de ser la protagonista del seu entorn, però continuarà portant les regnes i controlant fins al més mínim detall tots els aspectes de la seva vida i de les que els envolten: la carrera professional del seu marit, les vides dels fills, dels parents, dels amics… Sempre amb la millor intenció i amb més diners, ells són la parella rica, però possiblement amb una mica massa de control.  Aquesta actitut li produeix al llarg dels anys enfrontaments amb el Larry però no arrivaran mai a trencar una amistat ferma com un roc. De fet sense l’ajut econòmic, social i personal dels Lang, els Morgan, la parella pobre, difícilment se n’haguessin sortit. Les dues parelles es van conèixer en mig de la Gran Depressió, de què em sona això?, a una universitat mitjana a Wisconsin i a partir d’aquell moment la seva amistat no farà res més que crèixer. Les dificultats econòmiques, les greus enfermetats, els fills, les feines, els viatjes… construiran maó a maó una amistat indissoluble, ferma, indestructible de la que tots, jo el primer, voldriem gaudir.

El matí del comiat en Larry, editor y escriptor professional, repassa un cert nombre de moments de la vida dels quatre en comú: els inici de les seves relacions, parts, vacances, aspectes professionals, la Gran Depressió, la greu malatia de la Sallya, l’any sabàtic a Itàlia….

“Primavera autèntica, temps d’esperança. Deixo de banda l’amargor del rebuig i desplaço a l’armari de darrere del meu cap les incerteses i angoixes que ens acompanyaran fins que pugui trobar una altra cosa, en aquesta terra erma de la Depressió, que ens permeti tirar endavant. Ho tanco tot a l’armari juntament amb la ràbia i la vanitat ferida, l’autoestima rebentada i la trista aritmètica que hauré de començar de seguida. Em dic a mi mateix amb afectació i pompa, com vaig dir amb mes duresa a Alburquerque en circumstàncies molt més funestes que ara, les paraules de l’estoic anglosaxó: “He aguantat fins aquí, aguantaré el que vingui””

La darrera part de la novel·la ens narra l’amarg moment del darrer comiat, quan la moribunda marxa a traspassar a l’hospital deixant de banda en aquest terrible moment amics, familiars i fins i tot el marit. És un final molt dur, que costa de pair però malgrat tot una de les escenes d’amor i d’amistat més boniques que jo hagi llegit mai.

Possiblement aquestes definicions ja s’han sentit moltes vegades amb altres novel·les però amb “En lloc Segur” s’escau tornar-les a fer: en Wallace Stegner escriu un cant a l’amistat suprem, a l’amistat per sobre de les diferències socials, per sobre dels èxits, per sobre de les diferències de pensament, per sobre de l’actitut de cadascú davant la vida… Ens demostra com l’amistat és dels pocs bens que paga la pena conrear i del que si tenim la sort de fruïr hem de saber mantenir i fer crèixer.

Gran Depressió

L’Stegner aprofita la seva narració per fer també una lloa a la natura. Ell va ésser un gran activista en defensa de la natura i la novel·la en ofereix un munt de descripcions de boscos, arbres, llacs… de la natura en estat pur tal i com encara es pot trobar a molts indrets dels Estats Units.

“Sobre un mur de pedra, amb denses olors d’herbes, molsa i acidesa tardorenca de putrefacció vegetal als narius, seiem i deixem que el Wizard mengi herba del marge del camí. Se sent un so ofegat de borinots i mosques. Grills marrons salten i s’arrosseguen al voltant dels nostres peus. A la nostra esquerra comença un camí fosc, més semblant a un corriol o viarany entre el bosc que a un camí, que s’acaba trenta metres més enllà. El recorre un mur de pedra que desapareix entre els matolls de cireres, àlbers i moixeres de guilla. Entre les pedres escampades del mur creixen arbres gruixuts com la meva cuixa. Pel corriol ombrívol fins on desapareix en una assolellada clariana hi ha una tremolor que podria ser un foc fatu però que més aviat és com un núvol de mosquits”

“En lloc segur” és un llibre molt profund que ens parla de grans temes com l’amistat, la natura o la supervivència en temps difícils i ho fa amb una prosa viva i un lèxic ric que enganxa. És una novel·la de temes complicats feta entenedora amb gran riquesa de  descripcions i àgils diàlegs. Sovintegen els salts en el temps, tots fets amb maestria, donant vivacitat a la narració i amb un gran final, de gran intensitat emotiva que et posa la pell de gallina. Quan es passa la darrera pàgina el regust és mitj dolç mitj amarg, tal com és la vida, a dies dolça i a dies amarga. “En lloc segur” és una gran novel·la que no s’acaba després d’aquesta darrera pàgina, el seu pòsit marcarà futurs pensaments i futures lectures, segur.

Trilogia de Nova York – Ciutat de Vidre (Novel•la gràfica)

Fem una comparativa d’una novel·la en la seva versió original i en versió novel·la gràfica.

Trilogia de Nova York – Ciutat de Vidre (Novel·la gràfica)

De Paul Auster – Paul Karasik i David Mazzucchelli

Traducció de Joan Sellent Arús

Barcelona 2007, La Butxaca – Barcelona 2007.Angle Editorial

427 pags. 9.95 € -  150 pags. 14.50€

Anys ençà vaig llegir-me “Trilogia de Nova York” del Paul Auster. La primera part, “Ciutat de Vidre”  és sense dubtes la part més reeixida de les tres que composen la novel·la: Ciutat de Vidre, Fantasmes i L’Habitació Tancada. Va ésser el meu primer Auster i em van sobtar i agradar alhora els seus jocs de dobles personalitats, les confusions entre unes persones i d’altres, la visió de dobles plans de la realitat i més coses que es descobreixen llegint al Paul Auster. Amb el pas del temps he llegit força novel·les d’aquest autor: Leviatan, Doctor Pasavento, Timbuktu, El llibre de les il·lusions… No puc dir que no m’hagin agradat però sempre m’ha semblat, més del mateix, poder que massa fidelitat a un estil. No fa gaire, va caure a les meves mans l’adaptació com a novel·la gràfica de Ciutat de Vidre,  obra que ha estat patrocinada pel gran Art Spiegelman, del que recomano llegir la seva gran obra: Maus.

Dissortadament no s’editen gaires novel·les gràfiques en català, (en castellà no gaires més) i a més a més, no hem de confondre les novel·les gràfiques amb els tebeos ni amb els còmics, una novel·la gràfica es un tipus de novel·la tan completa, tan profunda i tan o més treballada que una novel·la clàssica, amb el seu argument, la seva trama, el seu tempo, el seu missatge… També hem de dir que aquestes obres tenen els seus punts foscos: possiblement la novel·la gràfica coarta més la nostra imaginació que la novel·la tradicional ja que ens dona tot molt mastegat i per tant, difícilment la nostra imaginació vagarà lliure, d’altra banda, també és possible que la imaginació del dibuixant ens dugui a llocs on nosaltres mai de la vida haguéssim arribat tot sols.

Llegint aquesta la novel·la gràfica em venia al cap contínuament la lectura que vaig fer ja fa força anys de la novel·la original. De fet, em semblava massa fidedigna, massa feta al peu de la lletra, o poder que els autors, també podem dir traductors, de la novel·la gràfica gaudeixen de la mateixa imaginació que jo. També és possible que la novel·la de l’Auster estigui escrita de tal forma que no permeti a la imaginació vagar lliurement. Davant d’aquests dubtes existencials, no vaig tindre més remei que tornar-me a llegir tot seguit la novel·la de l’amic i veí Paul, recordem que passa molts mesos de l’any a Barcelona.

De la re-lectura de la novel·la puc dir un parell de coses: la primera és que em va agradar més que quan la vaig llegir per primer cop, ja fa uns quants anys; la segona és que la novel·la m’ha semblat una transcripció literal de la novel·la gràfica, com si en Auster hagués convertit els dibuixos en descripcions i hagués afegit a aquestes descripcions els texts de les vinyetes. Això no diu res a favor de la feina d’en Paul Karasik i d’en David Mazzucchelli. Els he trobat massa poc agosarats tant a nivell argumental com a nivell gràfic. L’argument, com ja he dit, es un calc de la novel·la, i els dibuixos son moderns, actuals, en blanc i negre i senzills com es dibuixa avui en dia, però gens originals, innovadors o transgressors. També és possible que la seva intenció fos aquesta, fer la transcripció literal de la novel·la a novel·la gràfica.  Una adaptació literal com de vegades es fa al cine, poder per aconseguir guanyar adeptes a l’obra de l’Auster, ja que sempre ens resulta molt més fàcil, per ésser menys imaginatiu, llegir una novel·la gràfica o veure una peli que llegir el seu corresponent llibre.

Llàstima de feina d’aquests dos senyors que per a mi han treballat per treballar, sense afegir-hi res de nou a una novel·la que per ella mateixa ja és prou bona, interessant i innovadora, sobre tot en el moment de la seva publicació, per ella mateixa. 

“Anava, doncs, amunt i avall de l’estació com ficat a dins del cos de Paul Auster, esperant que Stillman aparegués.

../..

A l’altra banda, ocupant la major part de la paret oest de l’estació, hi havia la foto publicitària de la Kodak, amb els seus colors brillants i inversemblants. L’escena, aquell mes, era un carrer d’algun poble de pescadors de Nova Inglaterra, potser Nantucket.

../..

Pensar en allò en aquells moments li resultava dolorós i provava d’esborrar les imatges que se li formaven dins del cap. “Mira-t’ho amb ulls d’Auster”, es va dir “i no pensis en res més”

../..

Li van donar un copet al braç i, quan feia mitja volta per defensar-se, va veure un home menut i silenciós que li allargava un bolígraf verd i vermell. Clavada amb grapes al bolígraf hi havia una bandereta de paper blanc, que duia escrit en una cara: ”Aquest article selecte és cortesia d’un SORDMUT . És la voluntat. Gràcies per la seva col·laboració””