És real o me l’inventat aquest relat?
Fa tanta calor, déu meu, tanta calor. Als quatre ens suaven les pestanyes. Anàvem, ficats, millor dir embotits al meu merdós utilitari negre sense aire un quinze de juliol de l’estiu més calorós de la dècada. Quina desgràcia, vestit negre, corbata negra per anar d’enterrament a aquestes alçades d’any. A mort el meu tiet, el ric de la família, ric i garrepa, en la puta vida l’hem vist deixar anar un duro. Això si, del seu enterrament podem esperar qualsevol cosa, qualsevol. Com quan va casar els seus fills, amb la Guàrdia Urbana vestida de gala i tot, l’hòstia.
A l’infern s’estaria millor que a dins del puto cotxe, desgràcia d’ésser pobre, els pobres suem i els rics tan frescos, la puta mare, el puto cotxe i la puta vida. No, no el podien enterrar al centre, a les Corts o a Montjuïc, l’home ha d’anar a Collserola, a la fi del món.
Arribem dels primers, gairebé l’estripo, no hi ha ésser viu que pugui ésser al cotxe, he corregut tant per arribar l’avanç possible i sortir de la caldera amb rodes que he avançat al cotxe fúnebre i tot. Soc el Fittipaldi dels enterraments, un puto crack. A l’arribar a les oficines de Collserola no surto del cotxe, soc expulsat del seu interior, tant bé que estaria treballant, tant fresquet; a aquest home dels collons no se l’acut res millor que morir-se al juliol. Au, a cagar a la via, m’abraono sobre la màquina de begudes i m’empasso la llauna d’un glop. Ja no suo, jo soc la suor, estic completament amarat, xop, remullat. L’aspecte dels companys tampoc és gaire esperançador, estan força brillants però les ganes de fumar guanyen a les ganes de beure, recollons. La comitiva fúnebre passa per davant nostre, camí del destí final de l’oncle muntanya amunt. La dona i els dos companys que han triat l’opció infern, més desgraciats que jo ja que no tenen ni cotxe, ja hi són dins de l’hereu del Ford T que em pertany. En breus i apocalíptics minuts arribem al lloc on el meu oncle certificarà el seu traspàs.
Seran les tretze hores, i a l’infraescrit l’enterraran al terra. Evidentment no el podien ficar a un nínxol com a tothom, al terra com els enterraments de la tele. Bé, terra no deixa d’ésser un eufemisme, La tomba és un gegantí paralepíped de ciment compartit per dotzena i mitja de tombes arrenglerades una al costat de l’altra. La del tiet és la darrera que queda per tancar. No m’explico com l’han fet però la caixa ja esta disposada al davant del forat. Pols som i en pols en convertirem com diuen els del seu gremi. Déu és el meu pastor, res em fa falta. Bé a mi poder no em fa falta res, però al meu cotxe un aire condicionat l’aniria força bé. Evidentment no hi ha una puta ombra ni res semblant en dos cents metros al voltant nostre. Això és un càstig diví per ésser un descregut o pels meus pecats. El meu regne per una ombra. Déu envia’m un senyal, si ets aquí envia’ns un misèrrim núvol que amagui el sol. Amb el que es paga per un enterrament, els lladres de les assegurances ja podrien disposar d’una carpa o d’una ombrel·la. L’àvia, la mare del finat, hi és a un pas d’acompanyar al seu fill al seu darrer viatge. Entre la decepció de durar més que el fill gran, que passa la vida és així, i els tres cents graus Farenheit del forat on ens trobem, a la pobra la veig més enllà que aquí. Pobres de nosaltres, després d’ella caurem tots. Si no fem via caurem tots, no hi haurà supervivents, sortirem a les portades de tots els diaris. M’imagino el titular: enterro que acaba en massacre. Collons començo a desvariar.
Sortits del no res, d’ultratomba poder, mitja dotzena d’obrers del cementiri, millor que enterramorts, oi?, vénen a portar la caixa al seu destí. Ni mossèn, ni banda de música, ni unes darreres paraules: al mort caixa de pi i avall que fa baixada. L’oncle era bona persona, fatu i pompós com un protagonista de l’Hola, per això, resseguint la tradició familiar, curta de només una generació, els fills del traspassat han comprat la caixa més gran, més maca i amb mes nanses, sanefes i rodolins de tot l’extens catàleg de tot el mercat funerari europeu. La caixa és tan maca, tan pesada, tan gran que els sis operaris gairebé no poden amb ella. I amb el tiet clar. Ara mateix la caixa passa a ésser la protagonista de l’espectacle i la seva enormitat comença a provocar la complicitat dins del sector dissident de la família, som a saber, tres o quatre cosins i un germà del finat que fem picades d’ull, cops de colze i mitjos somriures davant del show. Els mitjos somriures passen a somriures sencers quan ens adonem que la caixa, quina paraula més lletja, no passa pel forat.
La caixa sua, els operaris suen, la família sua, penso que el mort també sua i malgrat tanta lubricació la caixa s’ha quedat encaixada entre les bigues que delimiten l’accés a la falsa tomba i ni cap a dins ni cap a fora. El més trempat, o insensat, dels operaris no li ve al cap res millor que saltar a dins del forat per tirar cap avall del fèretre i poder acabar amb l’acte. La caixa, completament encallada, ni es mou. Els operaris comencen a bullir, els familiars sense saber on mirar ja estem assecats, eixuts com el Sahara i l’àvia que d’aquesta no surt. Estic fregit, refregit i socarrimat; amb en Marcello Mastroianni i la Sofia Loren faríem la comèdia italiana al complet, va parir!
Aaaarg! Surto de la semi-inconsciència en la que em trobo, crec que a un amic perdut al desert el va passar el mateix. La caixa ha cedit. Enmig de la calitja boirosa que ens envolta ens adonem de què la caixa a cedit i que el crit només pot ésser de… de l’enterramorts! No és un miratge produït per la caloreta, és real. La caixa ha caigut de cop i possiblement s’ha endut per davant a l’operari, que hi era endins. Els operaris, la família, l’àvia i el mort ens quedem palplantats sense poder moure’ns. Les nostres neurones hi eren a la Barceloneta prenent-se una canya i ara ens trobem força descol·locats. Només el tiet Antonio reacciona, manyo de mena i fort com un cavall, va i salta al forat sense pensar-s’ho dos cops. Darrera de l’Antonio salta l’operari més espavilat o més despert o més conscienciat de la colla. Entre aquests dos i la resta dels operaris que per fi es fan càrrec de la situació aconsegueixen adreçar-la, la situació i la caixa. La situació es tensa perquè sembla que han aconseguit alliberar a l’home, però del forat no surt ni Déu. Més tensió és equivalent a més suor, la deshidratació ens espera tranquil·lament asseguda a l’ombra d’un pi blanc que tenim relativament a la vora. Per fi surt el tiet Antonio que ajuda a treure del maleit forat a l’altre home que duu als braços al company en estat de xoc: inconscient amb els braços i el cap caiguts, mig mort. L’home està a un pas d’esborrar el prefix del seu ofici. Total, un poema. Els companys surten esperitats de l’escena, com un llamp s’enduen al company, imagino que a l’hospital més proper. Puta feina, morir per culpa d’un mort fatxenda i egòlatra que no pot creuar la Llacuna Estigia en un embolcall qualsevol, i aquests son els fills de Déu, els escollits. Em cago en la puta mare que va parir a la puta merda de vida i a les putes feines de Déu, collons!
La situació ara mateix és caòtica, difusa, esperpèntica. Estarem ja per les catorze trenta o quinze hores , el meu rellotge s’ha espatllat, imagino que no és submergible i el pobre ha patit tot un atac d’humitat sense precedents. Tenim per una banda el fèretre que s’ha quedat dempeus a dins del forat amb el santcrist de la tapa mirant-nos amb cara de pocs amics, per l’altra banda estem tota la família tornant la mirada amb cara de beneits trasbalsats al santcrist. Només ens falta que s’obri la caixa. No sé quin dispositiu de tancament de seguretat portarà el fèretre per que no s’obri accidentalment la tapa, però penso que la caixa està pensada per viatjar horitzontal, possiblement ni s’hagi previst aquesta disposició vertical amb viatger a dins. Ens mirem uns als altres, mirem a la caixa, mirem al cel, mirem al camí a veure si ve algú per fer-se càrrec de la situació, mirem com en cauen les gotes de suor al terra. Se sent el xisclar dels vidres i dels metalls dilatant-se sota aquell sol espantós, se senten les cigales, se sent com la calitja puja pel nostre costat preparant altra nit d’insomni. El terra roent que trepitgem desprèn bafarades de calor, crec que m’estic cremant la planta dels peus, és possible que les sabates es quedin enganxades al terra. Al costat meu, la meva dona a punt està d’esclatar com una olla a pressió, ella suporta pitjor que jo la calor. Aigua, necessitem aigua… Semblem ànimes en pena perdudes al desert.
Déu que no s’obri la caixa, no puc pregar, soc un descregut ateu i apostatari que només ha cregut en sa vida en Figo i en Ronaldinho i ja veus m’han decebut com una mala cosa, què no farà Déu nostre Senyor amb mi. Que no s’obri si’s plau, que no s’obri, que no s’obri, penso que la frase la tenim tots al cap. Però jo ho veig, la meva ment perversa s’ho imagina. Veig obrir-se la tapa poc a poc, molt poc a poc amb un grinyol lent, llarg i sec, probablement l’única cosa seca de tota Barcelona a part de la meva gola. Darrera la porta ja veig al meu oncle Jose arrugant-se com una pansa, caient poc a poc, mostrant-se a tots nosaltres per darrera vegada, tornant a ésser el protagonista de la vetllada, tal i com a ell l’agradava. Primer li fallarien els turmells, després els genolls, els malucs, el cos, els braços, el coll, el cap. S’aniria doblegant fins quedar fet un nyap als peus del seu fèretre. Segur que cau poc a poc, teatralment, a càmera lenta, fent-nos sentir a tots la seva caiguda com si fos nostra, fent-nos sentir al nostre cap el mateix cop que acaba donant-se ell contra el ciment de la seva fossa, on descansarà in secula seculorum, adéu, bye bye, fins demà, xis pum. També veig la caiguda de la resta de l’equip. Tot seguit a la caiguda del mort caurem els vius. La nostra caiguda no serà ni lenta, ni espectacular, ni teatral, ni res de res. Caurem com xinxes, com mosques, no quedarà ni un. Primer serà l’àvia, sempre hem de respectar l’edat, darrera seu anirem caient tots. Quin espectacle més dantesc i absurd, anirem caient uns sobre els altres, com fitxes de dominó. Una vegada tots estirats al terra ens rostirem i quedarem més secs que la moixama. Ja veig els titulars dels diaris del dia següent: Família trobada rostida en un enterrament a Collserola. Carai és la segona vegada que penso el nostre fi. Estic força malament i no, no prenc psicotròpics, només és la calor que em fa desvariar, la situació és tan absolutament ridícula que no hi ha per menys
Bé, la realitat és que aquí ens trobem amb cara de babaus al mig del desert del Sahara mirant la refotuda caixa i esperant que quelcom es bellugui. La primera en bellugar-se és l’àvia. Lògic que li doni un desmai, que pot fer la pobra dóna per conservar la dignitat, doncs res més que desmaiar-se. El disgust de la mort del fill, la terrible calor i el llastimós espectacle de l’enterrament han pogut amb els nervis de la senyora que no han pogut resistir. Tampoc és res de l’altre món. Avui no acompanyarà el seu fill. La portem a l’ombra, una miqueta d’aigua i la dona es trobarà con un jinjol en un pis-pas. I els demés què, comencem a bellugar-nos, a comentar la situació, a pensar que es pot fer quan, de sobte, es presenta altra brigada d’operaris per enllestir la feina.
El primer que tenen que fer és treure el fèretre del forat. Aquesta brigada és més nombrosa, almenys hi ha deu homes, un batalló per enterrar a l’oncle. Com som molts la treuen en un moment. Tot seguit prenen mesures de la caixa, veuen on toca i on no toca i sense dir ni ase ni bèstia comencen a picar amb martell i escarpa per fer els encaixos adients a les bigues de la tomba, d’aquesta manera passarà el punyeter fèretre pel forat. Dit i fet, en un quart d’hora de sorolls, xerrics, grinyols, cops de martell i renecs dels operaris que ens apropen a Déu, en mig d’aquest ambient de recolliment necessari per compartir amb la família els dolorosos moments del traspàs del nostre familiar, la feina ja està feta. El forat ja és prou gran i la fastuosa caixa ja esta fent el darrer descens al seu lloc etern. Deuen ésser les setze trenta o les disset. Per fi estem a punt d’acabar la cerimònia. Els operaris del cementiri estan repassant la làpida i en cinc minuts acaben segur, que més pot passar?
Sembla que la calor a minvat un xic, corre una lleugera brisa que ens refresca i esvaeix totes aquestes sensacions punyents que hem patit avui. Tornem acompanyar sentiments, a fer petons a tort i a dret, a fer falses promeses de propers dinars de germanor i cap el cotxe. Els cosins que venien amb nosaltres s’han buscat altre cotxe més fresquet, insolidaris, botiflers, venuts per tretze monedes d’argent. A veure si trobem un lloc per fer un mos, que des de les set del matí i amb tantes emocions tinc un enorme forat negre a l’estómac. Anem cap el cotxe, les nostres transpiracions s’estan normalitzant i a veure si acabem d’una vegada per totes. Com no podia ser d’altra forma, tinc el cotxe aparca
