Aquesta és la meva primera ressenya d’un llibre
Camí de Sirga
Barcelona. Edicions de la Magrana, 1988
346 pags, 15 €
Un poble de la Franja, Mequinensa; el seu riu, L’Ebre; un temps, des de finals del segle XIX fins l’any 1971 i un munt de gent, menestrals, senyors, minaires, llauters, comerciants, burgesos, rics i pobres, explotats i explotadors, són els quatre elements amb els que el desaparegut Jesús Moncada ens fa una magnífica recreació de la vida d’aquesta vila i la des dels seus habitants des de finals del vuit-cents fins la seva desaparició sota les aigües de l’embassament de Riba-Roja l’any 1971.
Al fil del sistemàtic enrunament dels edificis de la vila, l’autor ens porta endavant i enrere en el temps i ens lliga gairebé sense adonar-nos el seu declivi final amb els moments de màxim esplendor o de les mes grans de les penúries.
En la confluència dels rius Segre i Ebre es troba la comercial, industrial, minaire i agrí-cola vila de Mequinensa (una mena de comtat faulknerià de Yoknapatawpha però real). Població que administrativament es veu obligada a mirar cap a l’Aragó però cultural i econòmicament mira Ebre avall, cap a Catalunya (Tortosa, Amposta, el Delta, Barcelona…).
De mica en mica, l’autor ens desgrana la història de la vila si més no paral.lela a la història de Catalunya i d’Espanya. La destrucció de Mequinensa parla de la guerra del Marroc, de la pèrdua de les colònies, de la Setmana Tràgica, de la neutralitat davant de la Gran Guerra i la conseqüent revifalla econòmica, de la dictadura de Primo, de la Belle Epoque, de la República, de la Guerra Civil i de la postguerra i posterior dictadura franquista.
La munió de personatges; podríem parlar de novel.la coral, també reflecteix clarament la societat del segle. La mirada de l’autor (la visió que té el Jesús Moncada dels seus veïns) es alhora tendra, irònica, cruel i divertida. Ens fa veure aquests veïns com nosaltres veiem als nostres. Així no ens podem estar d’odiar al senyor Jaume de Torres i a la seva filla la Carlota de Torres I Camps, veritables imatges del senyor, del burgés enriquit a costa del seu poble, del cacic que es creu propietari del poble i de tot el que hi ha dins. El Jesús Moncada aconsegueix que desitgem pujar al llaüt de l’Arquimedes Quintana o al Neptú, llaud del seu deixeble, el Nelson, el millor llauter del riu. Gent honrada, treballadora, un xic indomable i amb aigua del riu lliscant per les seves venes.
Hi ha molts més personatges: serventes, apotecaris, mossèns, minaires, l’anarquista assassinat, el pintor, cambreres, peons, pagesos, putes i la Guàrdia Civil, “martillo de rojos i separatistas” i L’Ebre, sempre L’Ebre de rerefons. El riu domina el paisatge, esdevé l’entrada triomfal o la porta del darrere del poble, tanmateix pot ésser la sortida vers un futur millor o la via per la fugida desfermada. Autopista d’aigua tallada per culpa dels pantans i d’interessos aliens al mateix poble.
Tampoc els espais ens son aliens, el cafè dels senyors, el cafè dels obrers, l’església ajuntament, el casal familiar, el ball, el puticlub… i dels espais podem passar als ambients. Alegre i ufanós en els bons moments com durant la Gran Guerra i trist molt trist a la postguerra. Època molt bé descrita pel Moncada , es nota que la va viure. Gairebé podem sentir la seva grisor, la seva doble moral, la seva mesquinesa, la seva tristor…, tot el que van provocar el rebels (sempre rebels) a la República.
Tot això i més guarnit i adobat per un sentiment de propietat, de un “jo soc d’ací” i tot em traspassa la pell i m’arriba al moll de l’os perquè cada enrunament, cada detenció, cada mort forma part del bagatge i de les arrels de l’escriptor.
I per arrodonir-ho ens queda la parla; la parla del riu i sobretot el català de la Franja. En temps del “tevetresià” reconforta sentir aquest català del que segurament el Jesús Mon-cada sigui el seu millor representant.
L’Ebre quan per fi arriva al seu mar.
