Novel·la autobiogràfica del darrer premi nobel.
L’Africà.
De J.M.G. Le Clézio
Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company
Barcelona 2008. Edicions 62
128 pags, 19.00 €
A “L’africà”, el darrer Premi Nobel, en J.M.G. Le Clézio, ens recrea la seva pròpia experiència del doble descobriment o millor dit d’una doble coneixença: la del seu pare i la del continent africà, concretament l’Àfrica Occidental. Tan un com l’altre, parent i continent, son els veritables protagonistes de l’obra al ésser observats i descrits a través dels ulls de l’autor. Ulls amb deu anys d’edat i paraules amb seixanta quatre que creen una obra a mig camí entre la biografia, la novel·la de viatges i/o d’aventures.
Àfrica
J.M.G. Le Clèzio
L’autor als vuit anys, finalitzada ja la Segona Guerra Mundial, de la què, per cert, té uns records força curiosos i interessants, plens de dones i vells ja que tots els homes joves hi eren morts o al front, deixa la seva França natal per marxar a l’Àfrica per conèixer el seu pare amb el germà i la mare. El pare, nadiu de les illes Maurici de les que la seva família va ésser expulsada a començaments del segle XX, va estudiar medicina al Regne Unit i va exercir com a tal, primer un parell d’anys a la Guyana i tota la resta de la seva carrera a la zona de l’interior de Nigèria.
Le Clézio ,per una banda, ens explica la carrera del seu pare, que nascut a un lloc de natura tan feréstec com les illes Maurici, va ésser incapaç de fer de metge dins la civilització i per això va haver de marxar, com ja hem dit, primer a la Guyana i després a l’Àfrica. L’autor al parlar-nos del seu pare. es centra, sobre tot, en la seva relació amb aquest continent, amb les seves gents, les seves costums, els seus paisatges…; ens parla de la seva manera de practicar la medicina i dels anys de felicitat completa que va compartir amb la seva dona, francesa com el fill, viatjant i treballant per la seva estimada Àfrica i de la seva posterior falta d’adaptació a la vida a França una vegada es va jubilar.
Per altre banda, J.M.G. Le Clézio nascut a la França ocupada pels nazis degut a què la mare no volia parir els fills al mig de l’Àfrica i mentrestant paria o no, la guerra va i l’agafa vivint a la Bretanya i els aparta, a ella i als dos fills, del seu pare. Amb vuit anys l’autor amb el germà i la mare abandonen França per trobar-se amb un perfecte desconegut: el pare.
“Sens dubte les coses haurien anat altrament si no hi hagués hagut la ruptura de la guerra, si el meu pare, en comptes de veure’s enfrontat a uns nens que s’havien convertit en estranys per a ell, hagués après a viure a la mateixa casa que un nadó, si hagués seguit aquell lent trajecte que porta de la primera infantesa a l’edat en què es té ús de raó. Aquell país d’Àfrica on havia conegut la felicitat de compartit l’aventura de la seva vida amb una dona, a Banso, a Bamenda, aquell mateix país li havia furtat la seva vida familiar i l’amor dels nens”
Evidentment pels dos germans Le Clézio va ésser tot un xoc el pas d’una societat burgesa i benestant a viure dins una cabanya al ben mig de l’Àfrica, lluny de tota comoditat i sota la fèrria disciplina d’un pare acostumat a viure sol, amb les seves manies i les seves dèries; on ja no serveixen els tripijocs, les delacions i les llàgrimes que tants bons fruits donaven a casa de l’àvia. Pels dos germans, Àfrica és disciplina, austeritat i un món absolutament diferent al seu, però també és el lloc on es gaudeix de la pròpia vida de forma salvatge i lliure, gairebé perillosa; on la natura hi és en estat pur amb tota la seva magnitud i violència i on possiblement dos nanos poden passar la millor època de la seva vida.
“És a l‘Àfrica on vull tornar sense parar, a la meva memòria de nen. A l’origen dels meus sentiments i de les meves determinacions.
../..
Tanmateix, de vegades, camino pels carrers d’una ciutat, a l’atzar, i tot d’una, al passar davant d’una porta als baixos d’un edifici en construcció, respiro l’olor freda del ciment que acaba de vessar, i sóc a la cabanya de pas d’Abakaliki, entro en el cub ombriu de la seva cambra i veig darrera de la porta el gran llangardaix blau que la nostra gata va estrangular i que em va portar en senyal de benvinguda.
../..
Però em recordo de tot el que vaig rebre per primer cop a l’Àfrica: una llibertat tan intensa que em cremava, m’embriagava, de què gaudia fins a sentir dolor.”
A aquesta obra, Le Clézio ens fa un breu repàs de la seva infantesa a l’Àfrica profunda; aprofita per estudiar les seves complicades relacions amb un pare força desconegut, del que gairebé no ha pogut gaudir ni compartir experiències degut bàsicament al caràcter d’aquest. Aprofita també per donar-nos conèixer com va ésser la vida d’aquest metge singular fins arribar a unir-se amb la seva família possiblement per, amb aquestes dades, aconseguir comprendre perquè era com era el seu pare. Amb, almenys ho sembla, grans dosis de sinceritat, una prosa senzilla, fresca i íntima que ens transmet una forta sensualitat, ganes de viure i de gaudir d’experiències fora de la nostre quotidianitat i on per damunt de tot plana una certa tristor i melangia envers un paradís perdut.
“Avui existeixo, viatjo, he fundat al meu torn una família, m´he arrelat en uns altres llocs. Tanmateix, a cada instant, com una substància etèria que circula entre els envans de la realitat, em veig travessat pel temps d’abans, a Ogoja,. Ambo nades em submergeix i m’atordeix. No tan sols aquella memòria de nen, extraordinàriament precisa per totes les sensacions, les olors, els sabors, la impressió de relleu o de buit, el sentit de la durada”
