Fin

Primera novel·la d’un autor amb una trajectòria inusual.

Fin

De David Monteagudo

Barcelona 2009. Editorial Empuries

430 pags 19.00,– €

David Monteagudo

En David Monteagudo és, sense cap mena de dubte, un paio amb sort. Sembla ésser que aquest gallec que viu i treballa a una fàbrica a Catalunya, serà català?, té les lletres com afició/passió. Va començar vora els quaranta a escriure i diu que te escrites al voltant d’una decena de novel·les però fins ara nomès ha pogut publicar una: “Fin”. Tampoc està tant malament, molts lletraferits d’arreu fineixen sense publicar ni una trista carta del lector a La Vanguardia. Em reitero amb la sort d’en David ja que no nomès ha publicat, millor dit l’han publicat ja que l’autoedició és un altre món, sino que a sobre ha tingut èxit: un parell d’edicions al primer mes, Déu n’hi do amb el Sr. Monteagudo! No, no m’estic fotent d’ell, es enveja, sana però enveja; jo soc dels de La Vanguardia.

- Eso díselo a Rafa -dice Maribel- Os habeis liado a discutir vosotros solitos, sin que nadie os mandara… ¿No ves que cuando le sacas ese tema se enciende?

- Yo también me encendí, no sé por qué, en realidad… yo tampoco soy tan radical, pero… me pesa haberle dicho eso al final… ahora… si pudiera…

- Es igual; él tampoco se quedó mudo. Habla con él y ya está, dile lo que me has dicho a mi.

- Se lo diré, se lo diré…

Después de un breve silencio, es Maribel quien vuelve a tomar la palabra.

- Oye… perdona, no me acuerdo como te llamabas…

- ¿Yo? Cova.

- Que nombre más original, ¿no?

- Es por Covadonga, ¿verdad? -dice Nieves- Eres asturiana?

- No, no soy asturiana -dice Cova con cierta sequedad- , lo de Covadonga fue un capricho de mi padre… a mi no me gusta nada ese nombre.

- Tu padre sí que es asturiano -insiste Nieves, afirmando más que interrogando.

- No. Mi padre tampoco es asturiano. No hay ningún asturiano en mi familia en las últimas diez generaciones.

Ciència Ficció

“Fin” és una novel·la que comença d’una manera i acaba d’un altre. M’explico, comença com a comèdia i acaba com a drama o comença com a novel·la costumista i acaba com a ciència ficció. L’argument crec que és un xic agosarat i possiblement li haguessin calgut més pàgines, o més experiència, per ser una novel·la més rodona, més completa. De tota manera no em de treure mèrits a un argument capaç de sorprendre’ns. A mitja narració fa un gir inesperat que ens injecta la dòsi de curiositat necessària per voler arribar a la darrera pàgina de la novel·la darrera de més girs que no arriben a succeïr.

L’acció i els diàlegs estan força bé tractats per part d’en Monteagudo, ràpids i moderns força creïbles i actuals. No puc dir el mateix de les descripcions; malhauradament no estan a la alçada dels diàlegs: carrinclons i passat de moda, no s’avenen amb els diàlegs.

El grapat de personatges que transiten per les pàgines de “Fin” volen reflexar la nostre societat: el triunfador, la dona de casa seva, la progre, el descontent, l’homosexual, el rar… i els rols de qualsevol grup humà: el líder, l’antagonista, el gregari, l’independent… Tambè en David també peca d’excés d’ambició i per això tampoc pot aprofondir en ells i nomès pot donar quatre pinzellades deixant uns personatges massa estereotipats, massa plans.

De tota manera, en conjunt “Fin” és una novel·la entretinguda i llegible que ens fa passar una estoneta entretinguda, ique la llegim amb cert companyerisme degut a les circumstàncies de l’autor. Veurem com li surten les properes novel·les a aquest “jove” autor, desitjem que aquest sigui el primer esglaó d’una interessant trajectòria.  FIN

La Veu / La Mujer de Verde

Un parell de novel·les del precursor de la novel·la negra escandinava.

La Mujer de Verde

D’ Arnaldur Indridason

Traducción de Enrique Bernárdez

Barcelona 2009. RBA libros

300 pags 15.00,– €

La Veu

D’ Arnaldur Indridason

Traducció de Maria Llopis

Barcelona 2010. Edicions La Magrana

335 pags 17.00,– €

Sembla ésser que el boom de la novel.la policíaca escandinava va començar amb el primer llibre de l’autor islandés Arnaldur Indridason l’any 1997. “La Veu”, en català, i “La Mujer de Verde”, en castellà, ens donen una idea de què, com i perquè escriu aquest senyor. A “La Veu” ens parla de nens prodigi i de l’estrany món del col·lecionisme i a “La Mujer de Verde” ho fa de la violència de gènere, dels maltracataments tan físics o psíquics a les llars islandeses i per

Arnaldur Indridason

extensió d’arreu del món. Evidenment, sinó ja no estaríem parlant de novel·la negra, a cada narració hi ha un assassinat i ací és on apareix el protagonista de les obres del nostre estimat Arnaldur: en Erlendur Sveinsson, el poli. En Erlendur és un home tan eficient a la seva vida professional com desastrós a la personal. Si en Montalbano i en Blomkvist tenen vides un xic desordenades però frueixen dels petits plaers de la nostre existència; si la vida d’en Wallander és un xic més desordenada i aquests plaers els veu passar de lluny; la vida d’en Erlendur és un desastre total: malament separat de la seva dona, amb un parell de fills gairebé desconeguts, el nano alcohòlic i la filla drogadicta, més sol que un mussol, amargat des de que tenia vuit anys o deu anys per la mort del germà petit i els plaers de la vida ni els veu passar.

“Em van trobar i em van salvar, però al mateix temps estic mort. Hi ha una part de mi que va morir. Alguna cosa que abans tenia. No sé exactament què era. El meu germà va morir i crec que una part de mi també va morir. Sempre havia tingut la impressió que era responsable del meu germà i no vaig esta a l’altura. Des d’aquell moment, he viscut sempre amb aquest sentiment. He desenvolupat un sentiment de culpabilitat perquè vaig ser jo qui va sobreviure. I de llavors ençà he evitat tenir cap mena de responsabilitat. Tot i que no puc dir que no s’ocupessin de mi, contràriament a la manera en què em vaig comportar respecta a tu i en Sindri, em feia l’efecte que jo ja no tenia cap mena d’importància. No sé si tinc raó o estic equivocat i no ho sabré mai, però he tingut aquesta sensació des que em van baixar de la muntanya i no m’ha abandonat mai.

- ¿Durant tots aquests anys?

- Pel que fa als sentiments, el temps no existeis.

- ¿Per què tu vas sobreviure i ell no?

- En comptes de construir alguna cosa a partir d’aquest no-res, com crec que vaig intentar fer amb la vostra mare quan la vaig conèixer, cada cop m’enfonsava més profundament perquè és més còmode i et fa l’efecte que així estàs més protegit. Com tu quan et drogues. Dóna calma. És el teu recés de pau. I com ja saps, tot i que ets conscient que fas mal als altres, només t’importa la teva pròpia persona. Aquesta és la raó perquè et continues drogant. Per això continuo enfontsant-me cada cop més fondo a la neu de la muntanya”

Per sort l’home té la feina de detectiu on pot furgar a les vides dels demés i oblidar-se de la seva. La seva feina la fa força bé i compte amb l’ajut d’en Sigurdur Óli i l’agent Elínborg que fan de contrapunt al protagonista, amb vides, desitjos i perspectives més convencionals. L’altre personatge de les obres d’en Arnaldur Indridason és la mateixa Islàndia. El seu clima extrem i les dures condicions de vida que aquest clima comporta, la extrema pobresa no gaire llunyana en els

Islàndia

anys i el seu espectacular desemvolupament ecònomic dels darrers decenis, encara no els havia arrivat la crisi actual, i totes les peculiaritats d’un lloc tan curiós per viure com aquesta illa. Per cert l’autor és un ferm defensor del seu propi idioma, l’islandés que només el parlen 300.000 persones i que cal defensar aferrissadament davant de l’invasió anglosaxona. Segons el, cal escriure llibres,  filmar pel·licules, fer televisió, el que sigui per tal de defensar la parla pròpia; no sé de que em sona aquest discurs.

Amb tot aquest parell de novel·les fan de bon pair. No son totxos tipus Mil·lenium, tenen al voltant de tres-centes pàgines i tant els temes com les situacions i els personatges son força creïbles. Jo no conec, creci, cap assassí però si que al voltant nostre hi han maltractadors, drogadictes, gent solitaria, gent amb problemes…

“-¿Què vol dir que estava amb en Gulli fa temps?- va preguntar l’Erlendur tornant a interrompre la narració-¿Què ha volgut dir amb allò?

- És l’expressió que ha fet servir – van contestar en Sigundur Oli.

- ¿Que havia estat amb en Gudlaugur?

- Si.

- Però, ¿Què vol dir això?

- Que estaven junts.

- ¿Vols dir que en Gudlaugur era…?

Una multitut de pensaments van travessar el cap de l’Erlendur com si fossin flaixos i es van aturar davant l’expressió dura a les cares de la germana d’en Gudlaugur i del seu pare en la cadira de rodes.

- És el que ha dit aquest tal Baldur- van continuar en Sigurdur Oli-. I en Gudlaugur no volia que se sabés.

- ¿No volia que la gent sabés que tenia parella?

- Volia mantenir en secret la seva homosexualitat.”

Per acabar, el llenguatge i els diàlegs, que primen sobre les descripcions, son força reals crec que cinematogràfics, (no sé si s’han fet pelis) que dònen un aire modern i molt viu a tota la novel·la. En fi un bon llibre de polis que ens farà passar una bona estona dins d’aquest fred i llunyà paissatge islandès.