Primera de la tril·logía transilvana d’en Miklós Bánffy.
Los Dias Contados
Del Miklós Bánffy
Traducció d’Eva Cserhati i Antonio Manuel Fuentes Gaviño
Barcelona 2009. Editorial Libros del Asteroide
668 pags 29.95.–€
Miklós Bànffy
Miklós Bánffy era fill d’una de les grans famílies transilvanas; va ésser aristòcrata, polític, home de teatre, escriptor, mecenes… Des d’ací no en coneixem gairebé res d’ell, però el senyor Banffy té tota la pinta d’un home del Renaixement, encara que una mica tardà ja que en Miklós va nèixer l’any 1873.
Al pobre home va tocar-li viure una época força convulsa, m’atreviría a dir que desastrosa pel seu pais. En vida seva, després del Tractat del Trianon (1902) la seva estimada Transilvania va passar de pertànyer a la gran Hungria a ser rumana. Va viure la caiguda de l’imperi Austro-Hungarés, la Primera i la Segona Guerra Mundial, l’aparició del comunisme i totes les seves conseqüencies pels païssos de l’Est, per la seva classe social i possiblement per la seva manera d’entendre el món.
A la “Tril·logía de Transilvània”, de la que “Los Dias Contados” és la primera part, en Bánffy ens retrata aquesta època de la ma dels seus tres protagonistes: en Lászlo Gyeröffy, prometedor artista, l’Adrienne Miloth, tristament casada i amiga i amant del principal personatge de la novel·la: en Bálint Abbády; aristòcrata modern i renovador que es debat entre l’amor impossible de l’Adrienne i els seus deures com gran aristòcrata i polític convençut de la necessitat de modernitzar el país. Mentre llegía “Los Dias Contados” ja intuía una forta connexió entre l’autor i els seu principal protagonista. Al conèixer la vida del Miklós Banffy ja vaig veure clarament que en Bálint Abbády és el seu “alter ego”.
Transilvània
“Entre los miembros de la alta sociedad de Budapest, sólo unos pocos se dedicaban en cuerpo y alma a la política. Había otros asuntos más importantes, o al menos igual de importantes. Por ejemplo, la competición hípica, que era tan interesante y apasionante como la cacería otoñal. Para convocar el Parlamento, una reunión de partidos o al comité del casino, en verano habia que tener en cuenta la caza de la perdiz, en septiembre la del ciervo, a principios de invierno la del faisán, y en primavera los días de carrera, para poder intercalar las asambleas entre estos acontecimientos. Cuando acababan las carreras en Budapest comenzaba la temporada de derbis en Viena, que atraía a mucha gente. Por tal razón, se descartaba esa época del año para organizar eventos importantes.”
La història transcòrre de la ma dels dos cosins. El cosí pobre, en Lászlo Gyeröffy, que pertany a la baixa aristocràcia. La seva prometedora carrera de pianista caurà en un pou sense fons de festes, joc i deutes que l’autor ens descriu de forma molt viva, realista i versemblant; possiblement ho va viure molt a prop i ens fa sentir en carn pròpia com l’ésser humà es capaç de destruir la seva pròpia vida, caure en pous sense fons, i endinsar-se dins d’abismes on sería millor no treure el nas. El cosí ric, en Bálint Abbády, representant de la més alta aristocràcia ens passeja per les grans festes de l’alta societat hongaresa, per la política i les seves maquiavèliques maniobres, per les seves terres i les seves gents. Amb ell coneixerem de prop la part mes mundana de la societat hongaresa , i no tant bé la part “real” de la societat, la dels servs, els criats, els pagesos i les gents pobres del país .
“Avanzó deprisa por el sendero sinuoso, empujado por su furia, sin prestar atención a nada. Las copas de los árboles se cerraban por encima de su cabeza y de su corteza salían miles de vástagos llenos de hojas, al pie de los troncos crecían arbustos de sauce gigantescos, tupidos como el cáñamo. Abajo, el sotobosque era un verdor hondo; sauco, bonetero, cornejo y toda clase de arbustos ramosos; más yero, angélica, oreosolino y cicuta, cuyos tallos, fuertes y leñosos, alcanzaban los dos metros. Las plantas estaban enredadas en el lúpulo, que subía por las ramas, caía hasta el suelo, se entrelazaba con el lampazo y la campanilla que decoraba con miles de capullos rosados los árboles y las matas. Sus flores eran mariposas que flotaban libres en el aire. Los tallos sarmentosos de zarza cruzaban sigilosamente los senderos.
Era una selva tropical propia del suelo fecundo y fértil de la vaguada, cubierta de mil clases de gruesos lampazos que, anunciando la riqueza de aquelas tierras, no dejaban ver ni un milímetro del suelo.”
Sens dubte l’autor coneixía i estimava la seva terra. La seva florida prosa ens permet perdre’ns dins dels paisatges, de la
Castell d'en Dràcula
natura, del seu país. Les seves largues, delicades i minuciones descripcions de plantes, animals, llacs, rius…. ens endinsen en una transilvània ferèstec i lliure on encara l’home i la natura mantenen una relació de tú a tú, lluny de la sagnia dels darrers temps.”Los Dias Contados” s’ha de llegir lentament, sense preses, tal i com fluïa el temps fa un segle; també s’ha de fruir de la seva lectura, no és un llibre per empassar-s’ho en quatre estones, la lectura té que ser reposada amb calma, gaudint de les descripcions, del transcorre d’aquells temps, de com era la vida de l’alta societat als temps l’Imperi, tan lluny del boixos temps que ens a tocat viure.
A l’espera que l’Asteroide ens publiqui la segona part de les aventures d’aquests tres transilvans sempre podem atacar la història de l’altre transilvá famós: el Compte Dràcula.
