Novel·la del mestre Marai sobre una anècdota imaginaria a la vida de Casanova.
L’Amant de Bolzano
D’en Sàndor Marai.
Traducció d’Antoni García Santiago
Barcelona 2001. Editorial Empúries
238 pags. 16.50.—Euros
Nit del 31 d’octubre de 1756, Giàcomo Girolamo Casanova, el pervertit, l’aventurer, el llibertí, fuig de la principal presó de Venècia en companyia d’un frare corrupte. La Santa Inquisició fa any i mig que el té confinat allà dins; un element com aquest es té que treure de circulació, mala peça per tenir-la voltant pels carrers. Camí de Múnic, la parella de fugitius s’atura a Bolzano, residència del Duc de Parma. La duquessa, la Francesca, és l’única dona del món de la que el Casanova s’ha enamorat de veritat, la resta son conquestes, aventures d’una nit. La Francesca també l’estima bojament, malgrat els anys de separació. Per por de perdre la dona i quedar-se sol els darrers dies de la seva vida, el Duc fa un pacte amb el Giàcomo; l’omplirà d’or a canvi d’una nit de passió i desencis amb la Francesca. El Duc creu que si la Francesca en la mateixa nit toca el cel amb els dits i després se sent ferida i menystinguda, deixarà d’estimar al Giàcomo i es dedicarà per sempre més al seu espòs, el Duc. El pla no sortirà ben bé com van planejar el Duc i l’aventurer, però a la fi, el “donjuan” marxarà de la ciutat deixant a la Francesca perdudament enamorada d’ell, però en mans del Duc tal com el gran senyor desitjava.
Giacomo Casanova
El mestre Marai aprofita una anècdota de la vida del Casanova ( si no e vero e ben trobato ) per regalar-nos per boca dels tres actors principals de la novel·la tres cants a la vida, al pas del temps i a l’amor. Son gairebè tres monòlegs lleument interromputs pels seus partenaires: en Casanova vers el frare corrupte, el Duc vers en Casanova i la Francesca tambè amb en Giàcomo.
En Giàcomo en plena madureça ens parla del que ha viscut i del que li queda per viure, de les dones, de les seves ambicions com escriptor i de la seva estimada Venècia.
Venècia
“ Tinc quaranta anys. Amb prou feines he començat a viure, i mai no arribem a viure prou. Encara no m’he afartat de veure l’alba, encara no conec tots els sentiments i les emocions dels éssers humans, encara no m’he burlat suficientment de la presumpció dels funcionaris, dels superiors, i de les autoritats, encara no he fet callar prou els capellans, aquests panxacontents, encara no m’he rebentat prou de riure davant l’estupidesa de la gent, la vanitat, l’ambició, la luxúria i l’avarícia dels homes, encara no m’he despertat prou vegades entre els braços de les dones per saber com són en realitat…”
El Duc de Parma ens parla del pas del temps, de la vellesa, de l’ordre natural de les coses i de la vida tal com la pot viure un gran senyor o bé un pobre desgraciat.
“No tinc nostàlgia de la joventut, plena de conceptos falsos i de paraules inexactes; contemplo amb satisfacció el panorama, amarat d’una claror daurada, de l’edat madura que s’ha esvaït, i no enyoro res del que va ser. No hi ha res més perillós que l’auto compassió ignorant i mentidera, de la qual neixen tots els mals i totes les misèries humanes, i que equival d’altra banda a l’estupidesa, font inesgotable de maldecaps per a l’home”
I per últim, la Francesca, que ens parla de l’amor, d’un amor inabastable, esfereïdor, com no hi ha un altre, proper al deliri i a la perdua de la raó.
“Jo ho sé tot, Giacomo, perquè t’estimo. Soc forta com un llluitador, perquè t’estimo. Seré intel·ligent com el Papa, perquè t’estimo. Seré la dona més maca de París, Giacomo, ja ho veuràs; sabré seduir al cap de policia, soparé amb ell i tu et podràs sentir sa i estalvi, et protegiré amb cada esclat de la mirada, amb cada glopada d’aire que respiro, perquè no et passi res dolent. I si una prostituta t’encomana una malaltia, seré jo qui et curi…”
L’autor, tal i com ens té acostumat a totes les seves obres, ens parla de sentiments, de coses molt íntimes que tots tenim i sentim però que no les sabem treure enfora, que no sabem com dir-les perquè en temps tan materialistes, a les coses més comunes com l’amor, la vellesa, el pas del temps, l’alegria de viure no les tenim gaire en compte i gairebè no les fem cas. Així va el món.
