Lluvia Negra

Fantàstica novel·la sobre la boba d’Hiroshima.

Lluvia Negra

De Masuji Ibuse

Traducció de Pedro Tena Junguito

Barcelona 2007 . Ediciones del Asteroide.

408 pags 21.95,– €

Hiroshima

Del Pròleg d’en Jorge Volpi:

“Después de Auschwitz juramos que no volvería a ocurrir nada semejante. Después de Hiroshima juramos que no volvería a ocurrir nada semejante. En lo primero nos hemos equivocado, como de costumbre: Camboya, Sbrenica, Ruanda, Darfur, son nombres que prueban nuestra capacidad para el olvido. En lo segundo, no ha vuelto a ocurrir algo semejante a Hiroshima o Nagasaki. Todavía.

Cientos de novelas sobre el Holocausto no han impedido nuevos genocidios. No hay demasiadas esperanzas de que “Lluvia Negra” sea un mejor llamado a la razón. Pero la memoria, y sobre todo la memoria literaria, es la única respuesta posible a la crueldad y a la violencia inscritas en el corazón de los humanos. Son una respuesta y también una advertencia. Hay que leer “Lluvia Negra” porque es arte. Arte porque nos obliga a vivir el horror que somos capaces de crear nosotros mismos.”

El pròleg d’en Jorge Volpi és tota una declaració d’amor a “Lluvia Negra”. Diu que és art, que millor es pot dir d’una novel·la: art. Qualsevol polític, militar, guerriller o boig que tingui al seu abast prémer el malhauradament famós botó vermell hauria de llegir aquesta obra d’art. Sens dubte “Lluvia Negra” és una gran novel·la perque ens fa viure els dies posteriors al 6 d’agost de 1945 a Hiroshima, el día de la bomba atòmica. I ho fa d’una manera directa, sense voler donar pena, sense demanar compassió; ho fa describint tot el que el va succeir a una home normal després de l’explosió i les terribles conseqüencies que va patir ell i els seus familiars i amics.

Bomba atòmica

Des de la nostra perspectiva costa de creure tot el que van patir els habitants d’Hiroshima; per nosaltres els fets d’Hiroshima no són més que el darrer acte de la 2ª Guerra Mundial, no sabem, ni tant sols intuim, els seus efectes. No ens podem imaginar les reaccions de la gent, els seus patiments, el seu total desconeixement del que els havia succeit. Hem de tenir en compte que ningú al món estava preparat per fer front a una bomba com aquesta, de fet, tal com explica la novel·la, la gent no sabia ni quina mena de explosió els havia arrasat. No sabien res de bombes atòmiques, de radiació, ni de res semblant. Per acabar d’adobar-ho les conseqüencies posteriors tant a nivell físic com psicològic van ésser terribles. Gent que moria de cop sense cap explicació, gent trastornada, fins i tot problemes de rebuig social pel fet d’haver estat a prop del lloc dels fets….

“Otro incidente que recuerdo sucedió el 13 de agosto, cuando mi marido habia empezado a sufrir unos dolores insoportables en el oído derecho. A la tarde siguiente, llegó un teniente de la reserva llamado Kutsabara, médico otorrinolaringólogo del Hospital de la Cruz Roja de Shòbara. Con una actitud de suprema autoridad y una prepotente forma de hablar, examinó la oreja de Hiroshi de un modo muy rudo. Cuando quitó la gasa del lóbulo y sacó el algodón, la oreja supuró un líquido espeso y grasiento y, desde la costra hasta la entrada de la oreja, la zona apareció plagada de gusanos; serían unos doscientos, cada uno de un milímetro de largo más o menos. Siguiendo las instrucciones del teniente, lavé bien el lóbulo para limpiarlo de gusanos y los eché en una palangana. Luego, el propio teniente limpió el resto de gusanos que quedaban en el interior de la oreja.”

Doncs tot això ho reflecteix en Masuji Ibuse a “Luvia Negra” amb realisme, concreció i certs tocs d’ironia que ens permeten somriure dintre d’un horror tant gran com el que es decriu. Però que la vida i l’ésser humà és així, dins de l’horror sempre hi ha lloc pel somiure, per la  bondat o per les situacions esperpèntiques.

Fin

Primera novel·la d’un autor amb una trajectòria inusual.

Fin

De David Monteagudo

Barcelona 2009. Editorial Empuries

430 pags 19.00,– €

David Monteagudo

En David Monteagudo és, sense cap mena de dubte, un paio amb sort. Sembla ésser que aquest gallec que viu i treballa a una fàbrica a Catalunya, serà català?, té les lletres com afició/passió. Va començar vora els quaranta a escriure i diu que te escrites al voltant d’una decena de novel·les però fins ara nomès ha pogut publicar una: “Fin”. Tampoc està tant malament, molts lletraferits d’arreu fineixen sense publicar ni una trista carta del lector a La Vanguardia. Em reitero amb la sort d’en David ja que no nomès ha publicat, millor dit l’han publicat ja que l’autoedició és un altre món, sino que a sobre ha tingut èxit: un parell d’edicions al primer mes, Déu n’hi do amb el Sr. Monteagudo! No, no m’estic fotent d’ell, es enveja, sana però enveja; jo soc dels de La Vanguardia.

- Eso díselo a Rafa -dice Maribel- Os habeis liado a discutir vosotros solitos, sin que nadie os mandara… ¿No ves que cuando le sacas ese tema se enciende?

- Yo también me encendí, no sé por qué, en realidad… yo tampoco soy tan radical, pero… me pesa haberle dicho eso al final… ahora… si pudiera…

- Es igual; él tampoco se quedó mudo. Habla con él y ya está, dile lo que me has dicho a mi.

- Se lo diré, se lo diré…

Después de un breve silencio, es Maribel quien vuelve a tomar la palabra.

- Oye… perdona, no me acuerdo como te llamabas…

- ¿Yo? Cova.

- Que nombre más original, ¿no?

- Es por Covadonga, ¿verdad? -dice Nieves- Eres asturiana?

- No, no soy asturiana -dice Cova con cierta sequedad- , lo de Covadonga fue un capricho de mi padre… a mi no me gusta nada ese nombre.

- Tu padre sí que es asturiano -insiste Nieves, afirmando más que interrogando.

- No. Mi padre tampoco es asturiano. No hay ningún asturiano en mi familia en las últimas diez generaciones.

Ciència Ficció

“Fin” és una novel·la que comença d’una manera i acaba d’un altre. M’explico, comença com a comèdia i acaba com a drama o comença com a novel·la costumista i acaba com a ciència ficció. L’argument crec que és un xic agosarat i possiblement li haguessin calgut més pàgines, o més experiència, per ser una novel·la més rodona, més completa. De tota manera no em de treure mèrits a un argument capaç de sorprendre’ns. A mitja narració fa un gir inesperat que ens injecta la dòsi de curiositat necessària per voler arribar a la darrera pàgina de la novel·la darrera de més girs que no arriben a succeïr.

L’acció i els diàlegs estan força bé tractats per part d’en Monteagudo, ràpids i moderns força creïbles i actuals. No puc dir el mateix de les descripcions; malhauradament no estan a la alçada dels diàlegs: carrinclons i passat de moda, no s’avenen amb els diàlegs.

El grapat de personatges que transiten per les pàgines de “Fin” volen reflexar la nostre societat: el triunfador, la dona de casa seva, la progre, el descontent, l’homosexual, el rar… i els rols de qualsevol grup humà: el líder, l’antagonista, el gregari, l’independent… Tambè en David també peca d’excés d’ambició i per això tampoc pot aprofondir en ells i nomès pot donar quatre pinzellades deixant uns personatges massa estereotipats, massa plans.

De tota manera, en conjunt “Fin” és una novel·la entretinguda i llegible que ens fa passar una estoneta entretinguda, ique la llegim amb cert companyerisme degut a les circumstàncies de l’autor. Veurem com li surten les properes novel·les a aquest “jove” autor, desitjem que aquest sigui el primer esglaó d’una interessant trajectòria.  FIN

La Veu / La Mujer de Verde

Un parell de novel·les del precursor de la novel·la negra escandinava.

La Mujer de Verde

D’ Arnaldur Indridason

Traducción de Enrique Bernárdez

Barcelona 2009. RBA libros

300 pags 15.00,– €

La Veu

D’ Arnaldur Indridason

Traducció de Maria Llopis

Barcelona 2010. Edicions La Magrana

335 pags 17.00,– €

Sembla ésser que el boom de la novel.la policíaca escandinava va començar amb el primer llibre de l’autor islandés Arnaldur Indridason l’any 1997. “La Veu”, en català, i “La Mujer de Verde”, en castellà, ens donen una idea de què, com i perquè escriu aquest senyor. A “La Veu” ens parla de nens prodigi i de l’estrany món del col·lecionisme i a “La Mujer de Verde” ho fa de la violència de gènere, dels maltracataments tan físics o psíquics a les llars islandeses i per

Arnaldur Indridason

extensió d’arreu del món. Evidenment, sinó ja no estaríem parlant de novel·la negra, a cada narració hi ha un assassinat i ací és on apareix el protagonista de les obres del nostre estimat Arnaldur: en Erlendur Sveinsson, el poli. En Erlendur és un home tan eficient a la seva vida professional com desastrós a la personal. Si en Montalbano i en Blomkvist tenen vides un xic desordenades però frueixen dels petits plaers de la nostre existència; si la vida d’en Wallander és un xic més desordenada i aquests plaers els veu passar de lluny; la vida d’en Erlendur és un desastre total: malament separat de la seva dona, amb un parell de fills gairebé desconeguts, el nano alcohòlic i la filla drogadicta, més sol que un mussol, amargat des de que tenia vuit anys o deu anys per la mort del germà petit i els plaers de la vida ni els veu passar.

“Em van trobar i em van salvar, però al mateix temps estic mort. Hi ha una part de mi que va morir. Alguna cosa que abans tenia. No sé exactament què era. El meu germà va morir i crec que una part de mi també va morir. Sempre havia tingut la impressió que era responsable del meu germà i no vaig esta a l’altura. Des d’aquell moment, he viscut sempre amb aquest sentiment. He desenvolupat un sentiment de culpabilitat perquè vaig ser jo qui va sobreviure. I de llavors ençà he evitat tenir cap mena de responsabilitat. Tot i que no puc dir que no s’ocupessin de mi, contràriament a la manera en què em vaig comportar respecta a tu i en Sindri, em feia l’efecte que jo ja no tenia cap mena d’importància. No sé si tinc raó o estic equivocat i no ho sabré mai, però he tingut aquesta sensació des que em van baixar de la muntanya i no m’ha abandonat mai.

- ¿Durant tots aquests anys?

- Pel que fa als sentiments, el temps no existeis.

- ¿Per què tu vas sobreviure i ell no?

- En comptes de construir alguna cosa a partir d’aquest no-res, com crec que vaig intentar fer amb la vostra mare quan la vaig conèixer, cada cop m’enfonsava més profundament perquè és més còmode i et fa l’efecte que així estàs més protegit. Com tu quan et drogues. Dóna calma. És el teu recés de pau. I com ja saps, tot i que ets conscient que fas mal als altres, només t’importa la teva pròpia persona. Aquesta és la raó perquè et continues drogant. Per això continuo enfontsant-me cada cop més fondo a la neu de la muntanya”

Per sort l’home té la feina de detectiu on pot furgar a les vides dels demés i oblidar-se de la seva. La seva feina la fa força bé i compte amb l’ajut d’en Sigurdur Óli i l’agent Elínborg que fan de contrapunt al protagonista, amb vides, desitjos i perspectives més convencionals. L’altre personatge de les obres d’en Arnaldur Indridason és la mateixa Islàndia. El seu clima extrem i les dures condicions de vida que aquest clima comporta, la extrema pobresa no gaire llunyana en els

Islàndia

anys i el seu espectacular desemvolupament ecònomic dels darrers decenis, encara no els havia arrivat la crisi actual, i totes les peculiaritats d’un lloc tan curiós per viure com aquesta illa. Per cert l’autor és un ferm defensor del seu propi idioma, l’islandés que només el parlen 300.000 persones i que cal defensar aferrissadament davant de l’invasió anglosaxona. Segons el, cal escriure llibres,  filmar pel·licules, fer televisió, el que sigui per tal de defensar la parla pròpia; no sé de que em sona aquest discurs.

Amb tot aquest parell de novel·les fan de bon pair. No son totxos tipus Mil·lenium, tenen al voltant de tres-centes pàgines i tant els temes com les situacions i els personatges son força creïbles. Jo no conec, creci, cap assassí però si que al voltant nostre hi han maltractadors, drogadictes, gent solitaria, gent amb problemes…

“-¿Què vol dir que estava amb en Gulli fa temps?- va preguntar l’Erlendur tornant a interrompre la narració-¿Què ha volgut dir amb allò?

- És l’expressió que ha fet servir – van contestar en Sigundur Oli.

- ¿Que havia estat amb en Gudlaugur?

- Si.

- Però, ¿Què vol dir això?

- Que estaven junts.

- ¿Vols dir que en Gudlaugur era…?

Una multitut de pensaments van travessar el cap de l’Erlendur com si fossin flaixos i es van aturar davant l’expressió dura a les cares de la germana d’en Gudlaugur i del seu pare en la cadira de rodes.

- És el que ha dit aquest tal Baldur- van continuar en Sigurdur Oli-. I en Gudlaugur no volia que se sabés.

- ¿No volia que la gent sabés que tenia parella?

- Volia mantenir en secret la seva homosexualitat.”

Per acabar, el llenguatge i els diàlegs, que primen sobre les descripcions, son força reals crec que cinematogràfics, (no sé si s’han fet pelis) que dònen un aire modern i molt viu a tota la novel·la. En fi un bon llibre de polis que ens farà passar una bona estona dins d’aquest fred i llunyà paissatge islandès.

Los Días Contados

Primera de la tril·logía transilvana d’en Miklós Bánffy.

Los Dias Contados

Del Miklós Bánffy

Traducció d’Eva Cserhati i Antonio Manuel Fuentes Gaviño

Barcelona 2009. Editorial Libros del Asteroide

668 pags 29.95.–€

Miklós Bànffy

Miklós Bánffy era fill d’una de les grans famílies transilvanas; va ésser aristòcrata, polític, home de teatre, escriptor, mecenes… Des d’ací no en coneixem gairebé res d’ell, però el senyor Banffy té tota la pinta d’un home del Renaixement, encara que una mica tardà ja que en Miklós va nèixer l’any 1873.

Al pobre home va tocar-li viure una época força convulsa, m’atreviría a dir que desastrosa pel seu pais. En vida seva, després del Tractat del Trianon (1902) la seva estimada Transilvania va passar de pertànyer a la gran Hungria a ser rumana. Va viure la caiguda de l’imperi Austro-Hungarés, la Primera i la Segona Guerra Mundial, l’aparició del comunisme i totes les seves conseqüencies pels païssos de l’Est, per la seva classe social i possiblement per la seva manera d’entendre el món.

A la “Tril·logía de Transilvània”, de la que “Los Dias Contados” és la primera part, en Bánffy ens retrata aquesta època de la ma dels seus tres protagonistes: en Lászlo Gyeröffy, prometedor artista, l’Adrienne Miloth, tristament casada i amiga i amant del principal personatge de la novel·la: en Bálint Abbády; aristòcrata modern i renovador que es debat entre l’amor impossible de l’Adrienne i els seus deures com gran aristòcrata i polític convençut de la necessitat de modernitzar el país. Mentre llegía “Los Dias Contados” ja intuía una forta connexió entre l’autor i els seu principal protagonista. Al conèixer la vida del Miklós Banffy ja vaig veure clarament que en Bálint Abbády és el seu “alter ego”.

Transilvània

“Entre los miembros de la alta sociedad de Budapest, sólo unos pocos se dedicaban en cuerpo y alma a la política. Había otros asuntos más importantes, o al menos igual de importantes. Por ejemplo, la competición hípica, que era tan interesante y apasionante como la cacería otoñal. Para convocar el Parlamento, una reunión de partidos o al comité del casino, en verano habia que tener en cuenta la caza de la perdiz, en septiembre la del ciervo, a principios de invierno la del faisán, y en primavera los días de carrera, para poder intercalar las asambleas entre estos acontecimientos. Cuando acababan las carreras en Budapest comenzaba la temporada de derbis en Viena, que atraía a mucha gente. Por tal razón, se descartaba esa época del año para organizar eventos importantes.”

La història transcòrre de la ma dels dos cosins. El cosí pobre, en Lászlo Gyeröffy, que pertany a la baixa aristocràcia. La seva prometedora carrera de pianista caurà en un pou sense fons de festes, joc i deutes que l’autor ens descriu de forma molt viva, realista i versemblant; possiblement ho va viure molt a prop i ens fa sentir en carn pròpia com l’ésser humà es capaç de destruir la seva pròpia vida, caure en pous sense fons, i endinsar-se dins d’abismes on sería millor no treure el nas. El cosí ric, en Bálint Abbády, representant de la més alta aristocràcia ens passeja per les grans festes de l’alta societat hongaresa, per la política i les seves maquiavèliques maniobres, per les seves terres i les seves gents. Amb ell coneixerem de prop la part mes mundana de la societat hongaresa , i no tant bé la part “real” de la societat, la dels servs, els criats, els pagesos i les gents pobres del país .

“Avanzó deprisa por el sendero sinuoso, empujado por su furia, sin prestar atención a nada. Las copas de los árboles se cerraban por encima de su cabeza y de su corteza salían miles de vástagos llenos de hojas, al pie de los troncos crecían arbustos de sauce gigantescos, tupidos como el cáñamo. Abajo, el sotobosque era un verdor hondo; sauco, bonetero, cornejo y toda clase de arbustos ramosos; más yero, angélica, oreosolino y cicuta, cuyos tallos, fuertes y leñosos, alcanzaban los dos metros. Las plantas estaban enredadas en el lúpulo, que subía por las ramas, caía hasta el suelo, se entrelazaba con el lampazo y la campanilla que decoraba con miles de capullos rosados los árboles y las matas. Sus flores eran mariposas que flotaban libres en el aire. Los tallos sarmentosos de zarza cruzaban sigilosamente los senderos.

Era una selva tropical propia del suelo fecundo y fértil de la vaguada, cubierta de mil clases de gruesos lampazos que, anunciando la riqueza de aquelas tierras, no dejaban ver ni un milímetro del suelo.”

Sens dubte l’autor coneixía i estimava la seva terra. La seva florida prosa ens permet perdre’ns  dins dels paisatges, de la

Castell d'en Dràcula

natura, del seu país. Les seves largues, delicades i minuciones descripcions de plantes, animals, llacs, rius…. ens endinsen en una transilvània ferèstec i lliure on encara l’home i la natura mantenen una relació de tú a tú, lluny de la sagnia dels darrers temps.”Los Dias Contados” s’ha de llegir lentament, sense preses, tal i com fluïa el temps fa un segle; també s’ha de fruir de la seva lectura, no és un llibre per empassar-s’ho en quatre estones, la lectura té que ser reposada amb calma, gaudint de les descripcions, del transcorre d’aquells temps, de com era la vida de l’alta societat als temps l’Imperi, tan lluny del boixos temps que ens a tocat viure.

A l’espera que l’Asteroide ens publiqui la segona part de les aventures d’aquests tres transilvans sempre podem atacar la història de l’altre transilvá famós: el Compte Dràcula.

La Casa Del Propòsit Especial

Darrera novel·la de l’autor d’”El noi del pijama a ratlles”.

La Casa Del Propòsit Especial

Del John Boyle

Traducció de Jordi Cussà

Barcelona 2009. Editorial Empuries

430 pags 19.00,– €

L’amic Boyle, el mateix d’”El noi del pijama a ratlles“, ara s’atreveix amb el destí de la nissaga dels Romanov, els darrers Tsars de totes les Rússies. El senyor Boyle fa servir la vella tècnica d’introduir dins d’un context històric força bé documentat i real un element absolutament inventat. En aquest cas es tracta d’en Gueorgui Jatxmienev: un pagès de la Rússia profunda que mercès a un estrambòtic acte d’heroisme va a parar dins de la cort imperial russa El Gueorgui és un noi amb poc més de setze anys que es veu de cop i volta integrat dins del luxós món de la cort de Sant Petersburg on farà de cuidador del darrer Tzarevitx. Al Palau d’Hivern acabarà enamorant i enamorant-se de la més petita dels Romanov: l’Anastàsia.

Els Fills del Darrer Tzar.

Molt s’ha parlat i mitificat el destí d’aquesta noia, si va morir amb la resta de la família, si va salvar-se, si va exiliar-se, on?, com?, quan? Doncs a a”La Casa del Propòsit Especial”, l’autor aventura la idea de què la Gran Duquessa va salvar-se miraculosament de la matança de la seva família, per fugir inmediatament a l’Europa Occidental. Enllà, primer a París i després a Londres, la noia en companyia del seu estimat, treballa, té una filla, té un net, cau malalta… En resum viu un munt d’anys dins de l’anonimat més absolut.

“L’observo i em pregunto  com s’ho fa per marxar sempre en el precís moment en què arriba un autobús, perquè no vol gavanyar ni un moment de vida esperant-se en una cantonada. Salta a la plataforma del darrera i em saluda alçant una mà, el Tsar sense corona de totes les Rússies saludant el seu avi des de la plataforma posterior d’un autobús de Londres, el qual accelera carrer avall mentre un revisor s’acosta al noi i li demana els diners del bitllet.

N’hi ha prou amb això per fer-me riure. Tanco la porta darrera meu i em torno a asseure, reflexionant sobre l’escena, i la veritat és que la trobo tan còmica que acabo rient i rient fins que ploro i tot.

I quan sento que les llàgrimes em salten, em dic ahh…

De manera que la soletat es això”

La novel·la, capítol a capítol, simultanieja diversos moments clau de la vida dels dos protagonistes, a saber: l’arrivada d’en Gueorgui a Palau, la vida dels Romanov els darrers anys del seu regnat, Rasputín, la revolució boltxevic, la fugida a Europa, la vida anònima París i a Londres, els darrers anys de l’Anastàsia i par damunt de tot la història d’amor dels dos nois.

A “La Casa Del Propòsit Especial” l’autor fa un exercici de ciència ficció històrica imaginant-se el destí de la més petita

Sant Petersburg

dels Romanov. La part diguéssim “real” de la novel·la denota un gran treball de documentació per part del senyor Boyle, on ens permet respirar dins mateix de l’alcova del darrer Tzar, del seu despatx o a les zones més íntimes i familiars del Palau d’Hivern. Coneixerem al fastigós Rasputín o a l’estirada Tzarina, com eren els seus dinars o les seves disputes familiars. És una part força interessant de l’obra que ens permet conèixer de prop com era la vida dels Tzars. A la part “inventada”, la narració baixa uns quants esglaons. Al deixar de banda el rigor històric, aquesta narració es torna sensiblera i tova com mantega fora de la nevera. La nostra  parella de herois, una vegada establerts a la Gran Bretanya es tornen força bledes i conformistes. Sembla mentida que un parell de persones, sobre tot ella, acostomats a la grandesa de la cort imperial, a manar i ésser obeïts, de cop i volta passin a ésser uns no-res sense queixar-se en cap moment de la seva situació, ni del seu status, gairebé oblidant el passat; tot plegat queda com una mica irreal, fals i increïble. Quelcom l’ha fallat a l’amic Boyle, poder necessita més entrenament que el que dona una novel·la d’èxit

“Al cap d’una hora havia desaparegut. El vam transportar entre tots tres fins a la riba del Neva i l’hi vam llençar. Es va enfonsar ràpidament, mentre aquella cara esgarifosa ens mirava de fit a fit i el cos es submergia dins les profunditats negres de l’aigua, però encara tenia les ulls oberts quan el vam veure per darrer cop.

Aquella fa ser una de les nits més fredes que jo recordi, i el riu es van  congelar gairebé tota una setmana. Quan el gel es va començar a desfer una micai van descobrir el cos de Rasputin, tenia els braços separats del cos, les mans corbades com urpes, les ungles blanques d’esquerdills de gel. Havia intentat escapar. Encara no era pas mort. Havia clavat les urpes contra el gruix de gel. durant qui sap quanta estona. Ni el cianur, ni les quatre bales del Princep ni l’ofegament l’havien matat. Res no havia bastat.

No sé pas què el havia liquidat al final. L’únic que importava és que era mort.”

Palau d'Hivern

Deixant de banda l’encert o no de la història, sempre podrem creure que l’Anastasia acabés com a cosidora o que morís a l’estepa rusa, la novel·la té l’estructura i el llenguatge dels best sellers històrics d’èxit dels darrers temps. Capítols curts, acció, amor, certa versemblança i un autor d’èxit. Amb una mica de sort i una bona publicitat aquests tambè vendrà uns quants milers d’exemplars. (Si no apareix mentrestant Millenium IV que es menjarà tot, clar!)

La Reina al Palau dels Corrents d’Aire

Millenium III

La Reina al Palau dels Corrents d’Aire

D’en Stieg Larsson

Traducció d’Anna Casassas

Barcelona 2008. Columna Edicions

768 pags 22.50 €

La Reina al Palau dels Corrents de l'Aire

Ja he fet el cim! He aconseguit llegir-me tot solet tota la tril·logia del Millenium senzera. Quin descans, ja no tinc deutes pendents amb la literatura del segle XXI! Les gairebè dues mil cinc-centes pàgines arriben a la seva fi i ho sento, però, no tinc ni fred ni calor: zero graus.

A “La reina al palau dels corrents d’aire ” els nostres herois desenmascaren una xarxa d’espionatge paral·lela dins la xarxa d’espionatge oficial suec: la Sapo, toma ja el nom, que havia fet la vida impossible a la Lisbet; la nostra Salander, que es passa més de mig llibre recuperant-se de la ferida al cap del segon volum al llit d’un hospital, on amb només una Palm y un mòbil pirateja i treu dades a tort i a dret per ajudar a demostrar la seva innocència. (Si a tots ens anès Internet tan bé com a ella, deu ni do els maldecaps que ens estalviariem tots plegats)

Mentrestant, el Blomqvist, amb el seu “savoire fair”, fa innumerables adeptes per la causa del salvament de la seva amiga/amant/empleada… i de pas es passa per la pedra a unes quantes, quin home, riu-te’n del 007. Al mateix temps,  mira que son de dolents els dolents: assassinen, violen, roben, estafen… el que sigui, per tal de tapar l’affer Salander. Massa blanc i massa negre i cap gris, com la mateixa vida, oi?

La tercera part, com la primera i la segona, es llegeix agradablement, com tants i tants best-sellers, amb l’al·licient de què aquesta part arrodoneix la tril·logia tancant la història, o no, ja que no sé on he llegit que el Larsson tenia planejat escriure set parts i que fins i tot ja tenia començada la quarta; aquest home no sabia el que era la proporció i la mesura!.

Son molt interessants aquest fenòmens literaris. Venen i venen tones de paper escrit que la gent devora amb fruïció,

Llibres, llibres, llibres...

gents que passen nits sense dormir, que dinen ràpid, que desatenen la canalla, que falten a la feina o a classe per tal d’empassar-se aquestes històries. No ho entenc, gent que no agafa un llibre ni de conya i de cop llegeix i llegeix sense parar un llibre, que el recomana, que es deleix per una obra que evidentment no passarà a la història de la literatura. En fi, penso que no hi ha cap explicació a aquests fenòmens; té que ésser una gran fustració pels escriptors “normals”

, quan es cremen les celles per escriure quelcom de coherent i de bo i veuen com de cop, una novel·la d’un desconegut suec fa el que fa i la seva amb sort es publica.

Podriem fer una relació, altre cop, de grans novel·les escrites al darrer deceni que paguen la pena de llegir i que no han sortit a cap llista de grans supervendes. Però no la farem, no crec en els cànons ni en les llistes d’imprescindibles, cadascú té que fer la seva pròpia llista, única i intransferible i gaudir d’ella.  La lectura es així. un acte propi, solitari, íntim i trascendent l’abast de qualsevol que sigui capaç d’ajuntar quatre lletres, treure un significat i gaudir d’alguna emoció. Tampoc és tan complicat. oi?

La Princesa y el Pescador

Novel·la d’una noia franco-vietnamita que explora la seva realitat.

La Princesa y el Pescador

De Minh Tran Huy

Traducció d’ Eulàlia Sandaran i Glòria Farrés

Barcelona 2008 Raval Edicions SLU, Proa. Col. A Tot Vent

203 pags. 19.00,– €

Minh Tran Huy

Una noieta francesa benestant, filla d’intel•lectuals vietnamites fugits dels seu pais després de no-se-quina de tantes guerres i revolucions que va patir el Sudest Asiàtic el segle passat, pateix un amor no correspòs per un noi vietnamita refugiat i pobre.

Al mateix temps la noia comença a conèixer de primera mà el Vietnam mercès als relats de l’àvia i a les setmanes de vacances que fa cada estiu amb els seus pares a aquest país.

L’autora aprofita aquests dos xocs, el de la noia rica amb el noi pobre i el de la realitat francesa vers la realitat vietnamita per teixir els seu relat. Aquests dos enfrontaments es guarneixen amb contes i llegendes del pais asiàtic.

“Un cambrer va portar els gelats que ell havia demanat per a nosaltres tres. El cosí va mirar lesboles de vainilla coronades amb un petit paraigua de cartró rosa, va retirar l’objecte, el va posar a un cantó del plat i, tot seguit, va enfonsar la seva cullera amb precaució dins la matèria d’un groc pàl•lid, ja estovada per el calor. Abans de portar-la a la boca, va donar les gràcies al meu pare: no havia tingut mai l’ocasió de menjar un gelat abans, i li venia molt de gust tastar-ne un”

Doncs bé, si fiquem tots aquests ingredients a la batedora ens sortirà una novel•la tendra, melíflua i ensucrada com els gelats

Viet Nam

de vainilla. Per una banda, el texte és força agradable de llegir; avancem pàgina darrera pàgina i arribem a la darrera sense adonar-nos, però per l’altre, acabem la novel•la sense rebre cap gran sensació. “La Princesa i el pescador” resulta ésser una novel•la massa predecible que dóna bones sensacions de cara al futur de la senyoreta Minh Tran Huycom escriptora. La història, al meu parer és clar, sembla tenir una forta càrrega autobiogràfica i segur que els viatges al país d’origen i l’estrany sentiment de ésser extrangera a tot arreu els ha patit la Minh. Això es nota llegint el llibre, però per desgràcia, no acaba de traspassar les pàgines i arribar-nos al cor.

De tota manera amb “La princesa i el pescador” passarem una bona estona de lectura, no sempre cal llegir sempre “Guerra i Pau“, i de pas coneixerem des d’un punt de vista mig europeu, mig asiàtic, aspectes, les tradicions i les maneres de viure, d’un Sud-Oest Asiàtic que gairebè no sabem on para, molt lluny de les visions apocalíptiques que sempre ens donen els amics americans.

Vida y Destino

Una “Guerra i Pau” del segle XX.

Vida y Destino

De Vasili Grossman

Traducció de Marta Rebón

Barcelona 2007, Circulo de Lectores

1.111 pags. 26.00.– €

Vida Y Destino

Juro davant de les muses i del sant patró dels escriptors, Sant Francesc de Sales, que un dia acabaré “Vida y Destino”. Crec que ja vaig per la quarta vegada; el començo, m’empasso les primeres dos-centes o tres-centes pàgines però no assoleixo mai la fita de les quatre-centes. Realment és una novel·la impressionant, una magna obra com es deia abans.  En Vasili Grossman es va deixar la pell donant-nos a conèixer l’Unió Soviètica a l’època de la Segona Guerra Mundial des del seu punt de vista de rus, jueu i comunista. Ací crec que el matís és important: no em de confondre soviètic amb rus.

“Vida i Destino” és com Guerra i Pau però dos-cents anys després, on el romanticisme de la guerra, la cavallerositat i l’honor han desaparescut, ara es tracta de matar i no ésser mort. A la reraguarda ja no hi han balls, ni parades militars, ni belles donzelles esperant l’heroi; hi han cartilles de racionament, fam, envejes, camps de concentració, guetos…

“Vida i Destino” és un llibre dur i cruel, com dura i cruel es la vida. Es difícil d’empassar-se les pàgines que en Vasili Grossman va escriure, crec que amb risc de la seva vida. A tall de exemple nomès cal llegir la darrera carta que reb en Viktor Pávlovich Shtrum de la seva mare jueva des d’un gueto ucraïnes o quan ens parla de les condicions als camps de concentració soviètics o…

Sens deubte, son moltes les raons per les quals no aconsegueixo acabar-me-la, s’ha de gaudir d’un estat d’ànim adeqüat per llegir les més de mil pàgines de la novel·la. Estic segur que tindré aquest gran moment i podré acabar la ressenya com ja m’ha passat amb d’altres obres. Serà casualitat però un altre rus tambè em va fer la guitza: Dostoievsky i el seu “Crim i Càstig“. Almenys vaig necessitar quatre o cinc intents per reixir. Però capgros com pocs, ho vaig fer, la vaig acabar, i amb molt de gust puc dir que em va agradar força; és una gran, molt gran, novel·la amb un personatge principal impressionant.

Hi ha més amb la mateixa situació: “Nostromo” de Conrad, “El Cuadern Gris” de Pla, “El Vizconde de Bragelonne” de Dumas, “Bomarzo” de Mújica Lainez. Renoi ara que penso tinc força feina per enllestir. Segur que tambè arribarà el seu moment, aquell en tornaré a agafar el llibre del seu prestatge; el tornaré a obrir i caurà una a una cada pàgina, des de la primera fins l’última; amb delectança i sense esforç gaudiré de la lectura d’altra gran novel·la.

Com tots els lletraferits, quina gran paraula, sabem, els llibres tenen vida pròpia; son ells els que es deixen llegir. Quan

Biblioteca

anem a la llibreria o a la biblioteca son ells els que ens criden, els que ens diuen: “Ep tu, el de blau, soc aquí, llegeix-me”. De veritat, Son ells els que saben com i quan estic preparat per llegir-ho i poques vegades s’equivoquen. He recorregut centenars de vegades les prestatgeries de les biblioteques que tinc a prop, una vegada i una altra els meus ulls, i els

meus dits, passen sobre els lloms dels mateixos llibres, però nomès un dia concret m’enduc tal o qual llibre. Per que? Doncs perque aquest dia el llibre m’ha cridat i jo no he pogut fer res més que agafar-ho i endur-me’l cap a casa. Sembla cosa de boixos, ja ho sé, però pareu atenció; el proper dia que trepitgeu una biblioteca o una llibreria escolteu els llibres, al final em donareu la raó.

Winesburg, Ohio

Winesburg, Ohio
De Sherwood Anderson
Traducció de Francesc Parcerises
Barcelona 2009, Viena Edicions
X Premi Llibreter 2009
256 pags. 17,80.– €

Sherwood Anderson

A primera vista, sembla qui hi som al davant d’un recull de contes, però si ens endinsem a “Winesburg, Ohio”, al tercer o quart conte ja ens adonarem que si, però no. En Sherwood Anderson va escriure una novel•la, però amb una estructura una mica diferent. El senyor Anderson no va fer un relat amb introducció, nus i desenllaç; va ésser força més agosarat i va escriure un munt de petits relats on cadascun es centra en un habitant d’aquest poble. Tots ells acostumen a ésser persones vingudes a menys, fracasats per un motiu o d’altre, mostrats com a perdedors, però d’una manera carinyosa, com si fossin parents o amics nostres; son doctors que han perdut la clientela, propietaris de magatzems que no venen un clau, hotelers sense hostes, mossens amb dubtes de fe, descrits amb quatre trets i quatre pinzellades. L’autor ens dòna l’apunt del personatge i la resta ja és cosa nostra … A mida que avancem, trobem els lligams d’uns personatges amb d’altres, per d’aquesta manera poder fer-nos la idea de com es vivia a un petit poble cent per cent agrícola del midwest americà als primers anys dels segle XX, sense cotxes, ni tractors, ni electricitat, ni…
L’únic persontage que més o menys plana per damunt de tota l’obra és en George Willard. El noi és el periodista del Winesburg Eagle, el diari del poble. El final del llibre sembla una declaració d’intencions, amb clars trets autobiogràfics, per part de l’autor, tambè nascut en un poble de Ohio, i del que va marxar per la mateixa raò: progressar al món de les lletres.

“Els llibres encara que potser estiguin mal pensats i mal escrits per culpa de les presses d’aquesta època, han entrat a

Winesburg, Ohio

totes les cases, les revistes publiquen milions d’exemplars, es poden trobar diaris a tot arreu. Avui, un granger que s’escalfa palplantat davant de la estufa de la botiga del poble te el cap reblert de paraules d’altres homes. Els diaris i les revistes li han omplert el cap com un globus. Aquella ignorancia antiga i brutal, que tambe poseïa una mena de bella inocencia infantil, ha desaparegut per sempre més. El granger aturat al davant de l’estufa es germà de l’home de ciutat, i si l’escolteu descobrireu que repeteix la mateixa xarrameca i els mateixos despropòsits que defensa el millor de tots els que vivim a les ciutats.”

Els vint-i-dos contes es llegeixen amb molt de gust, la seva aparent senzillesa tant a la trama com al llenguatge així ho permeten. Curiosament, la seva pretesa senzillesa i independència estableix tants o més lligams entre ells que a una novel•la “normal”. Per això quan acabem un conte, i gairebé sense voler, passem pàgines amunt i avall cercant les relacions entre uns i altres fets i/o personatges. D’aquesta manera l’autor aconsegueix que ens fiquem molt més dins de la novel•la que en una de “convencional”.
La “independència” dels vint-i-dos contes tambè permeten a l’autor variar l’estil sense problemes de coherència o

Mapa d'Ohio

d’uniformitat. Dins d’una certa tristesa, o malenconia, que plana per damunt de tota l’obra, en Sherwood (aquest nom sona a aventures, arc, fletxes …) Anderson es permet fer contes d’amor, de por, d’humor o d’intriga més lliurament que a una novel•la normalment estructurada.
Si llegim el darrer Premi LLibreter coneixerem un autor desconegut a casa nostra, però que passa per ésser un dels principals autors de contes i relats breus del segle XX i que a influenciat notablement altres cracks de la literatura contemporània com Faulkner, Steinbeck o Hemingway. A mi, personalment, em sembla que amb “Winesburg, Ohio” passarem una molt bona estona llegint quelcom diferent i bo, i gaudirem de la lectura que és del que es tracta; de gaudir.

Tril·logia de Deptford

Gran obra d’un autor canadenc no gaire congut a casa nostra.

Tril·logia de Deptford

Robertson Davies

De Robertson Davies

El Cinquè en Joc / El Quinto en Discórdia

Traducció de Carles Miro / Traducció de Natalia Cervera

Barcelona 2007. Ed. Libros del Asteroide

384/360 pags. 18.95.—Euros

Mantícora

Traducció de Miguel Martinez-Lage

Barcelona 2007. Ed. Libros del Asteroide

367 pags. 18.95.—Euros

El Mundo de los Prodigios

Traducció de Miguel Martinez-Lage

Barcelona 2007. Ed. Libros del Asteroide

480 pags. 19.95.—Euros

A la Tril·logia de Deptford en Robertson Davis ens parla de tants i tan variats temes que cal fer un veritable esforç per seguir la pista de tot el que l’escriptor canadenc ens vol explicar. Si més no, haviat ens n’adonem que el senyor Davies era (va morir l’any 1995) tot un erudit en un grapat de temes: psiquiatria, hagiografia, màgia, dret, religió, la primera guerra mundial, arquitectura, el Canadà…

Canadà

Deptford és el petit poble canadenc on van nèixer els tres narradors dels tres volums de la tril·logia: el professor Dunstan Ramsay i l’advocat David Stauton i el mag Paul Dempster. De fet, el veritable protagonista de la tril·logia es el pare d’en David: en Boy Stauton, implacable home de negocis que mercès a la indústria del sucre i els seus derivats crea un gran imperi que li permet entrar en política, arrivar a ésser ministre durant la segona guerra mundial i delegat de la corona britànica al Canadà just abans de la seva mort. A l’ombra dels seus grans éxits als negocis, a la societat, amb les dones… viuen un reguitzell de personatges: els tres ja esmentats, l’altra filla, les dues dones, la majordoma…

A la primera part: “El Cinquè en Joc”, l’autor ens narra la vida del professor Dunstan Ramsay i del potentat Boy Stauton. Des de la infantesa al poble, els seus estudis, la Gran Guerra, amors, matrimonis, negocis, fins la mort del potentat, el seus afers i el seu destí van lligats i son d’alguna manera dues cares de la mateixa moneda. En Davies es capaç de tractar profundament temes molt variats i a més, fer-ho d’una manera força planera i entenedora, i aprofita el text per mostrar-nos la manera canadenca de veure el món a traves dels ulls del professor. No sé perque però em sembla que en Dunstan Ramsey és l’alter ego de l’autor.

Tant a “El Cinquè en Joc” com als dos volums següents, en Davies s’entesta en mostrar-nos com un petit fet pot influir, i molt, a tota la nostra vida; com una petit còdol pot marcar la vida a un grup heterogeni de persones.

“Vostè encara és prou jove per pensar que el turment de l’esperit és una cosa magnífica, un símptoma de naturalesa superior. Però ja no és cap jovenet; és un home de mitjana edat i ja és hora que sàpiga que aquest atletisme espiritual no desemboca en la saviesa. Perdoni’s per ser un ésser humà, Ramsay. Aquest és el principi de la saviesa; això és en part el que vol dir allò del temor de Déu, i si és el cas, és l’unica manera de mantenir el seny. Comenci ara o acabarà al manicomi amb la seva santa”

Al segòn volum de la tril·logia tornem a veure els mateixos fets ja apareguts al primer, però ací des d’un punt de vista totalment diferent. El narrador de “Mantícora” és el fill del protagonista, en David Stauton, advocat misogin i borratxo, eclipsat i anorreat pel seu pare que decideix marxar a psicoanalitzar-se a Suïssa desprès de la mort (assassinat? suicidi?) d’aquest.

A Mantícora gaudirem de l’exercici de sentir la mateixa història explicada des d’un punt de vista completament diferent amb visions i conclusions competament oposades. Tots sabem que els fets no semblen mai els mateixos segons d’on ve la explicació. En Robertson Davis aprofita aquest segon volum per fer-nos més classes magistrals: ara toca el psicoanàlisi jungnià junt la màgia i la hagiografia de les que ja vam esser il·lustrats al primer volum..

Carl Gustav Jung

“¿Por què , preguntaba Ramsay, confinamos nuestros estudios a las grandes figuras de la politica, de lo militar,a las que la humanidad en general ha atribuido cualidades extraordinarias, casi sobrehumanas,, dejando en cambio al margen la totalidad del mundo de los santos, a los que que la humanidad ha atribuido virtudes prodigiosas? Es trivial decir que el poder, e incluso el vicio, tiene más interés que la virtud; esto es algo que solo se dice cuando alguien no se ha tomado la molestia de examinar la virtud y ver cuán asombrosa , cuán inhumana y desagradable llega a ser no pocas veces en realidad. Los santos pertenecen a la misma categoria de los héroes, y el espíritu de Ignacio de Loyola  no está lejos del espíritu de Napoleón, o no tanto como suponen quienes no están bien informados.”

“ A menos que sea uno muy ingenuo, no suele proyectar sus propias vilezas sobre personas que sean particularmente buenas. Como ya le he dicho, si la psiquiatría se rigiese por normas estrictas, cualquier policía podria ser psiquiatra.”

Al tercer volum: “El Mundo de los Prodigios “, Magnus Eisengrim, nom artístic d’en Paul Dempster, el millor mag del món al cim de la seva carrera explica la seva vida al nostre professor Dunstan Ramsay. La vida del mag ha estat marcada per una petita malifeta de criatures per part del Dunstan i del seu amic Boy Stauton. Ací, al tercer volum, el protagonisme és de la màgia i de la mala vida que pot arrivar-hi a patir un nin desvalgut al nostre món civilitzat.

Boy Stauton, com no podia ser d’una altra manera, plana per sobre de bona part del relat, sobretot a les acaballes, quan es desvetllen, o no, les causes de la seva mort.

“Supongo que la mayor de las ventajas que tuve sobre otras personas que han querido dedicarse a la relojería es que en realidad yo carecía de educación, que estoy libre de las ilusiones, de los valores tópicos que la educación acarrea. No es que esté en contra de la educación; para la mayoría de las personas es sumamente necesaria, pero quien vaya a ser un genio hará mejor si evita la educación por completo o si se esfuerza por desprenderse de la educación que haya podido recibir. La educación es para la gente vulgar, pues fortalece la vulgaridad. Les hace útiles, cómo no, de una manera normal y corriente.”

Les més de mil pàgines de la Tril·logia de Deptford ens fan veure i compendre un munt de coses, ens endinsen en els mons fantàstics dels sants i dels mags i ens llancen per terra qualsevol esperança vers la humanitat mostrant-nos la crueltat i la mesquinesa de la guerra, dels negocis i de l’ésser humà en totes les seves facetes.