La Punyalada

Interessant novel·la pre-fabriana.

La punyalada

La Punyalada

De Marià Vayreda

Edició crítica a càrrec d’Antonia Tayadella

Barcelona 2004. Edicions Proa

204 pags. 18.10.—Euros

“La punyalada” és la darrera novel·la d’en Marià Vayreda, el germà del famós pintor. En Marià va participar de jove en la darrera carlinada i això es nota a les seves descripcions del bandolerisme, de les seves lluites, i de la manera de fer de gent tant indòmita. El protagonista de la novel·la, l’Albert Bardals, és l’alter ego de l’autor, amb força punts de connexió: la joventut llicenciosa, perilloses amistats, enfrontaments amb la justícia, robatoris i segrestos… Anys desprès ve el penediment,i el retorn a les formes de vida de les persones de bé, l’enamorament d’una noia com cal, la Coralí i a punt de casar-se reapareixen les forces del mal encarnades en el seu company de malifetes jovenívoles, l’Ivo, que segresta la noia i se l’endú a les muntanyes amb la seva colla de bandolers. La batalla entre les forces del bé i del mal és llarga i encarnissada. La victòria caurà a la banda dels bons i quan per fí es retroben l’Albert i la Coralí, la desgràcia torna a caure damunt d’ells. La mort d’ell en mans de la seva estimada esdevé tot plegat un final tràgic, romàntic i moralitzador.

Cingles dels Pirineus

“Dalt del puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’escursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m’hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s’estenia a mos peus. A sol ixent, les terres baixes de l’Empordà s’obiraven boiroses per damunt de les serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena nua, més ençà, el pic de Tossa; i més ençà encara, Lliurona, rònega i perduda entre els alzinars; el rieral del Boró tallat a pic, la serra de Banyadors i les negres pinoses de Polí; cap a la dreta, els formidables reductes del Freu, els crenys i gorges de Sadernes, on s’hi veu encara l’encinglada cova des de la qual diu que un temps el bisbe pasturava el seu ramat i beneïa per damunt de l’avenc a les verges del Senyor arraulides en son convent de Coll Roig, entre esquifits conrreus i minúsculs vergers enrondats de murtres i llentiscle”

Gran part de la narració transcorre per les montanyes frontereres entre la Catalunya Sud i la Catalunya Nord, on l’autor aprofita per descriure paisatges i vida d’aquells indrets ferèstecs a les acaballes del segle XIX: la narració està farcida de bandolers, contrabandistes, mossos d’esquadra, pagesos i menestrals que viuen, treballen, roben, segresten i fan negocis a banda i banda de la ratlla. El paisatge és tan ferèstec com les persones; de primera mà, en Vayreda ens submergeix dins de boscos, muntanyes, espadats, tasqueres, vedrunes, torrenteres… Territoris on en Vayreda va lluitar de jove en la seva carlinada i on situa l’acció, moltes vegades trepidant, de les lluites entre l’Albert I L’Ivo.

“Estava abocat sobre el creny de la roca, examinant amb una ullada d’esparver els cadavres que es veien negrejar al fons de la timbera, cercant inutilment qui podia presentar traces de ser l’Ivo, que tothom soposava allí, però que encara ningú havia senyalat.

../..

I, atansant-nos els dos al lloc on havia deixat rastre l’arrossegada, que prou havia sentit entre l’espetec de la lluita, vegérem al fons del torrent i entre els enderrocs baixats de la cinglera al plançó tot pedrejat per la caiguda. Entremig de son fullam rebregat, s’hi obirava un cos humà sense moviment”

El veritable interès de “La punyalada” no és l’argument, força simple, gairebé previsible. Una mica simple des de la

Sublevació carlina de 1833

nostra visió de llibròfags del segle XXI. El seu gran interès rau en el seu llenguatge. La novel·la va ésser escrita poc temps abans de la normalització d’en Fabra i el seu ric i una mica “estrany” per nosaltres llenguatge ens sobte i ens despista però també ens fa veure com era d’interessant la nostra parla fa un grapat d’anys.

Fa goig llegir un text tant ric i alhora amb una certa dosi d’ingeniutat i tendresa en la seva expressió. Resulta com si un antepassat nostre ens xiuxiueges a cau d’orella una història de les seves: interessant, vital, esfereidora i amb un “nosequé” de familiar en les seves paraules.

No vull acabar sense assenyalar la bona feina feta per l’Antonia Tayadella fixant el texte després de més de cent anys de la primera publicació en forma de fascicles i després pòstumament  l’any 1903.

Les Ales de l’Esfinx.

Darrera aventura del comissari Montalbano.

Les Ales de l’Esfinx

D’ Andrea Camilleri

Traducció de Pau Vidal

Barcelona 2009. Edicions La Campana

224 pags. 14.50.—Euros

En Montalbano torna a remuntar el vol. Després d’alguns casos una mica mes fluixos, el darrer volum de la saga del nostre estimat “cominsari” torna a mostrar-nos la realitat sicil·liana sota la seva particular perspectiva. Aquesta vegada ens parla de noies de l’est reclutades per màfies per exercir la prostitució i de organitzacions suposadament benèfiques que donen cobertura legal a tota aquesta colla de delinqüents.

Papallona

Els personatges son els de sempre: en Catarella, en Facio, en Mimí Augello, la Lívia, el ”menstre” comissari Salvo Montalbano, la ciutat de Vigatà, el mar, el menjar… Personatges, llocs i situacions on la munió de seguidors del signore Camilleri ens tornem a trobar com a casa, en família.

“Quan era sota la dutxa va sentir el telèfon. Per sortir a contestar va deixar un reguerot d’aigua que no es va preocupar d’eixugar; total, al cap d’una estona havia de venir l’Adelina.

-          Que l’he despatllat, menstre?

-          No, rei, no, ja estava despert.

-          Segur? No m’ho diu pas per quedar bé, oi que no?

-          No, i ara. Digues, què hi ha?

-          Cominsari què vol que hi hagi si el telefono en aquestes hores?

-          Catarella, te n’adones que no em truques mai per donar-me una bona notícia?

En un instant, la veu de l’agent es va trencar.

-          Ai, cominsari meu! Per què m’ho diu això? Que em vol motrificar? Si fos per mi el trucaria cada matí per dir, no ho sé, que li ha tocat la lonteria, que l’han trascendit de categoria, que…”

La veritat és que tant se val la mena de cas que investigui en Montalbano. Poden ésser robatoris, segrestos, prostitució o assassinats, tant se val, el que de veritat importa és com i quin retrat ens fa en Camilleri de la Sicília i per extensió de la Itàlia actual. El signore Andrea Camilleri, amb una aconseguida mescla d’ironia, humor i denúncia, ens explica com de prims son els fils que conecten tota la societat italiana. Màfia, Esglèsia, ONGs, Policia, Administració… estan units per una xarxa de fils interconectats i prims com els de les teles d’aranya. No hi ha res com l’humor intel·ligent per criticar i posar al seu lloc el poder!

A la vegada que acompanyem al “cominsari” a la recerca dels culpables de la mort d’aquestes noies, podem gaudir de la seva filosofia de vida, de les seves menges, de les seves dubtes amb la feina, de les relacions amb els seus polis i amb els seus caps, de la seva manera d’entendre el mon i la justícia i de les tumultuoses relacions amb la Lívia, la seva núvia de la Padània.

Si ens hem empassat tota la sèrie del “cominssari”( per iniciar-se, recomano les 30 magistrals píndoles d’“Un mes amb Moltalbano”)  podem comprobar l’evolució que ha fet el nostre poli i també la resta de personatges. Son evolucions força versemblants, en absolut forçades per justificar la trama de la novel·la que donen força realisme a l’acció i a la novel·la en general.

“ Va passar una de les seves clàssiques nits en blanc: ara em giro cap aquí ara capa allà, ara m’alço ara m’ajec, ara encenc el llum per mirar l’hora ara l’apago.

Per fi va veure filtrar-se a través de la finestra la llum d’una alba clara. Es va aixecar confiant que el pescador s’hagués equivocat sobre la durada del mal temps. I en efecte, l’home l’havia espifiada: el cel era net i clar i l’aire fresc. La mar encara no s’havia calmat del tot però tampoc era prou moguda per no deixr sortir els pescadors. La idea que finalment l’Enzo tornaria a tenir peix fresc el va comfortar.

Tant, que es va tornar a ficar al llit i va dormir tres hores seguides d’una tirada.”

Sicília

Estic convençut de què existeix una petita ciutat al sud d’Itàlia on hi ha una comissaria amb personal com els que surten a aquesta sèrie i on s’investiguen fets com els que investiguen els nostres amics. Seria un plaer conèixer un paio com el Montalbano i entaular-se amb ell, sortir a lligar amb un Mimi Augello i súmmum dels súmmums, mantenir una conversa amb un Catarella.

En Lloc Segur

Darrera novel·la d’un autor americà força desconegut a casa nostre.

En Lloc Segur

De Wallace Stegner

Traducció de Dolors Udina

Barcelona 2008. Editorial Libros del Asteroide

358 pags. 21.95.—Euros

Wallace Stegner

Avui és el darrer dia que el narrador i la seva dona , en Larry i na Sally Morgan, veuran amb vida la seva amiga de l’ànima, la Charity Lang, i ells ho saben. Ella, consumida per una greu malaltia, vol desaparèixer sense fer soroll, sense fer nosa als que l’envolten inclòs el seu marit, en Sid. Després de trenta-quatre anys de convivència marital i amical, la Charity deixarà de ser la protagonista del seu entorn, però continuarà portant les regnes i controlant fins al més mínim detall tots els aspectes de la seva vida i de les que els envolten: la carrera professional del seu marit, les vides dels fills, dels parents, dels amics… Sempre amb la millor intenció i amb més diners, ells són la parella rica, però possiblement amb una mica massa de control.  Aquesta actitut li produeix al llarg dels anys enfrontaments amb el Larry però no arrivaran mai a trencar una amistat ferma com un roc. De fet sense l’ajut econòmic, social i personal dels Lang, els Morgan, la parella pobre, difícilment se n’haguessin sortit. Les dues parelles es van conèixer en mig de la Gran Depressió, de què em sona això?, a una universitat mitjana a Wisconsin i a partir d’aquell moment la seva amistat no farà res més que crèixer. Les dificultats econòmiques, les greus enfermetats, els fills, les feines, els viatjes… construiran maó a maó una amistat indissoluble, ferma, indestructible de la que tots, jo el primer, voldriem gaudir.

El matí del comiat en Larry, editor y escriptor professional, repassa un cert nombre de moments de la vida dels quatre en comú: els inici de les seves relacions, parts, vacances, aspectes professionals, la Gran Depressió, la greu malatia de la Sallya, l’any sabàtic a Itàlia….

“Primavera autèntica, temps d’esperança. Deixo de banda l’amargor del rebuig i desplaço a l’armari de darrere del meu cap les incerteses i angoixes que ens acompanyaran fins que pugui trobar una altra cosa, en aquesta terra erma de la Depressió, que ens permeti tirar endavant. Ho tanco tot a l’armari juntament amb la ràbia i la vanitat ferida, l’autoestima rebentada i la trista aritmètica que hauré de començar de seguida. Em dic a mi mateix amb afectació i pompa, com vaig dir amb mes duresa a Alburquerque en circumstàncies molt més funestes que ara, les paraules de l’estoic anglosaxó: “He aguantat fins aquí, aguantaré el que vingui””

La darrera part de la novel·la ens narra l’amarg moment del darrer comiat, quan la moribunda marxa a traspassar a l’hospital deixant de banda en aquest terrible moment amics, familiars i fins i tot el marit. És un final molt dur, que costa de pair però malgrat tot una de les escenes d’amor i d’amistat més boniques que jo hagi llegit mai.

Possiblement aquestes definicions ja s’han sentit moltes vegades amb altres novel·les però amb “En lloc Segur” s’escau tornar-les a fer: en Wallace Stegner escriu un cant a l’amistat suprem, a l’amistat per sobre de les diferències socials, per sobre dels èxits, per sobre de les diferències de pensament, per sobre de l’actitut de cadascú davant la vida… Ens demostra com l’amistat és dels pocs bens que paga la pena conrear i del que si tenim la sort de fruïr hem de saber mantenir i fer crèixer.

Gran Depressió

L’Stegner aprofita la seva narració per fer també una lloa a la natura. Ell va ésser un gran activista en defensa de la natura i la novel·la en ofereix un munt de descripcions de boscos, arbres, llacs… de la natura en estat pur tal i com encara es pot trobar a molts indrets dels Estats Units.

“Sobre un mur de pedra, amb denses olors d’herbes, molsa i acidesa tardorenca de putrefacció vegetal als narius, seiem i deixem que el Wizard mengi herba del marge del camí. Se sent un so ofegat de borinots i mosques. Grills marrons salten i s’arrosseguen al voltant dels nostres peus. A la nostra esquerra comença un camí fosc, més semblant a un corriol o viarany entre el bosc que a un camí, que s’acaba trenta metres més enllà. El recorre un mur de pedra que desapareix entre els matolls de cireres, àlbers i moixeres de guilla. Entre les pedres escampades del mur creixen arbres gruixuts com la meva cuixa. Pel corriol ombrívol fins on desapareix en una assolellada clariana hi ha una tremolor que podria ser un foc fatu però que més aviat és com un núvol de mosquits”

“En lloc segur” és un llibre molt profund que ens parla de grans temes com l’amistat, la natura o la supervivència en temps difícils i ho fa amb una prosa viva i un lèxic ric que enganxa. És una novel·la de temes complicats feta entenedora amb gran riquesa de  descripcions i àgils diàlegs. Sovintegen els salts en el temps, tots fets amb maestria, donant vivacitat a la narració i amb un gran final, de gran intensitat emotiva que et posa la pell de gallina. Quan es passa la darrera pàgina el regust és mitj dolç mitj amarg, tal com és la vida, a dies dolça i a dies amarga. “En lloc segur” és una gran novel·la que no s’acaba després d’aquesta darrera pàgina, el seu pòsit marcarà futurs pensaments i futures lectures, segur.

Els Ossos de Descartes.

Novel·la-assaig digna d’ésser llegida per comprendre el pensament occidental.

Els Ossos de Descartes

De Rusell Shorto

Traducció d’en Pere Núñez

Barcelona 2009. Edicions La Camapana

392 pags. 20.—Euros

“Si haguéssim de dirigir a algú els nostres agraïments o retrets per la modernitat i els problemes que ha comportat, Descartes seria amb tota probabilitat el principal candidat.

Descartes

Descartes va establir els fonaments per a la prevalença de la raó en la ciència i en la vida humana. El filòsof francès va desacralitzar la natura i va col·locar l’individu per damunt de l’Església i de l’Estat. Sense l’individualisme cartesià no tindríem democràcia. Sense el mètode cartesià per descompondre les entitats materials en els seus elements primaris mai no hauríem desenvolupat la bomba atòmica. El progrés de la ciència moderna al segle XVII, de la Il·lustració al segle XVIII, de la Revolució Industrial al segle XIX, dels nostres ordinadors personals al segle XX i del desxiframent dels enigmes del cervell al segle XXI tenen, sense excepció, un origen cartesià. El món modern és cartesià dins a les seves arrels més profundes”

Aquesta és la idea bàsica que en Rusell Shorto ens vol transmetre mitjançant aquest “assaig-novel·la”. Fent servir el curiós periple arreu d’Europa que van seguir els ossos del filòsof, l’autor aconsegueix que ens adonem de l’enorme importància del legat cartesià.

En Descartes va morir i va ésser enterrat a Estocolm. No gaires anys després les seves restes es van traslladar a París. Pel camí es van “perdre” trossos, fins i fins i tot la calavera que va anar de ma en ma, per arribar a la fi, sana i estalvia, és un dir, també a París. Quina enorme ironia que les despulles del filòsof creador del mètode científic s’hagin tractat com si fossin les relíquies d’un sant.

L’autor aprofita el periple dels ossos cartesians per explicar d’una forma molt amena i entretinguda tota la controvèrsia que va provocar al seu moment l’aparició del “Discurs del Mètode”  i com va afectar això a la vida del filòsof. Darrera dels ossos veiem com el pensament científic, que pot semblar-nos, avui dia i a nosaltres, quelcom tan lògic i normal, ha suscitat terribles polèmiques, excomunions, visions apocalíptiques del món i encara divideix les corrents de

Discurs del Mètode

pensament del món.

Fa més de tres-cents cinquanta anys que va morir en René Descartes i els seus plantejaments com la dicotomia ment-cos, o la separació entre la ciència i la religió encara hi son a les arrels de gran part dels conflictes de la humanitat.

El senyor Shorto aconsegueix que tots aquests plantejaments que poden semblar molt difícils d’empassar es tornin lleugers i sense perdre consistència ni profunditat en les seves explicacions som capaços de comprendre millor la filosofia europea moderna i contemporània d’una forma molt amena i molt entretinguda. L’autor es capaç de captar la nostra atenció i fer-nos gaudir de la lectura d’uns temes que normalment son tractats de forma excessivament farragosa i que sembla que volen fugir dels lectors no iniciats.

L’Amant de Bolzano

Novel·la del mestre Marai sobre una anècdota imaginaria a la vida de Casanova.

L’Amant de Bolzano

D’en Sàndor Marai.

Traducció d’Antoni García Santiago

Barcelona 2001. Editorial Empúries

238 pags. 16.50.—Euros

Nit del 31 d’octubre de 1756, Giàcomo Girolamo Casanova, el pervertit, l’aventurer, el llibertí, fuig de la principal presó de Venècia en companyia d’un frare corrupte. La Santa Inquisició fa any i mig que el té confinat allà dins; un element com aquest es té que treure de circulació, mala peça per tenir-la voltant pels carrers. Camí de Múnic, la parella de fugitius s’atura a Bolzano, residència del Duc de Parma. La duquessa, la Francesca, és l’única dona del món de la que el Casanova s’ha enamorat de veritat, la resta son conquestes, aventures d’una nit. La Francesca també l’estima bojament, malgrat els anys de separació. Per por de perdre la dona  i quedar-se sol els darrers dies de la seva vida, el Duc fa un pacte amb el Giàcomo; l’omplirà d’or a canvi d’una nit de passió i desencis amb la Francesca. El Duc creu que si la Francesca en la mateixa nit toca el cel amb els dits i després se sent ferida i menystinguda, deixarà d’estimar al Giàcomo i es dedicarà per sempre més al seu espòs, el Duc. El pla no sortirà ben bé com van planejar el Duc i l’aventurer, però a la fi, el “donjuan” marxarà de la ciutat deixant a la Francesca perdudament enamorada d’ell, però en mans del Duc tal com el gran senyor desitjava.

Giacomo Casanova

El mestre Marai aprofita una anècdota de la vida del Casanova ( si no e vero e ben trobato ) per regalar-nos per boca dels tres actors principals de la novel·la tres cants a la vida, al pas del temps i a l’amor. Son gairebè tres monòlegs lleument interromputs pels seus partenaires: en Casanova vers el frare corrupte, el Duc vers en Casanova i la Francesca tambè amb en Giàcomo.

En Giàcomo en plena madureça ens parla del que ha viscut i del que li queda per viure, de les dones, de les seves ambicions com escriptor i de la seva estimada Venècia.

Venècia

“ Tinc quaranta anys. Amb prou feines he començat a viure, i mai no arribem a viure prou. Encara no m’he afartat de veure l’alba, encara no conec tots els sentiments i les emocions dels éssers humans, encara no m’he burlat suficientment de la presumpció dels funcionaris, dels superiors, i de les autoritats, encara no he fet callar prou els capellans, aquests panxacontents, encara no m’he rebentat prou de riure davant l’estupidesa de la gent, la vanitat, l’ambició, la luxúria i l’avarícia dels homes, encara no m’he despertat prou vegades entre els braços de les dones per saber com són en realitat…”

El Duc de Parma ens parla del pas del temps, de la vellesa, de l’ordre natural de les coses i de la vida tal com la pot viure un gran senyor o bé un pobre desgraciat.

“No tinc nostàlgia de la joventut, plena de conceptos falsos i de paraules inexactes; contemplo amb satisfacció el panorama, amarat d’una claror daurada, de l’edat madura que s’ha esvaït, i no enyoro res del que va ser. No hi ha res més perillós que l’auto compassió ignorant i mentidera, de la qual neixen tots els mals i totes les misèries humanes, i que equival d’altra banda a l’estupidesa, font inesgotable de maldecaps per a l’home”

I per últim, la Francesca, que ens parla de l’amor, d’un amor inabastable, esfereïdor, com no hi ha un altre, proper al deliri  i a la perdua de la raó.

“Jo ho sé tot, Giacomo, perquè t’estimo. Soc forta com un llluitador, perquè t’estimo. Seré intel·ligent com el Papa, perquè t’estimo. Seré la dona més maca de París, Giacomo, ja ho veuràs; sabré seduir al cap de policia, soparé amb ell i tu et podràs sentir sa i estalvi, et protegiré amb cada esclat de la mirada, amb cada glopada d’aire que respiro, perquè no et passi res dolent. I si una prostituta t’encomana una malaltia, seré jo qui et curi…”

L’autor, tal i com ens té acostumat a totes les seves obres, ens parla de sentiments, de coses molt íntimes que tots tenim i sentim però que no les sabem treure enfora, que no sabem com dir-les perquè en temps tan materialistes, a les coses més comunes com l’amor, la vellesa, el pas del temps, l’alegria de viure no les tenim gaire en compte i gairebè no les fem cas. Així va el món.

Paraiso Inhabitado

Darrera novel·la de la incombustible Ana Marai Matute.

Paraíso Inhabitado

D’Ana María Matute

Barcelona 2008. Editorial Destino

350 pags. 21.—Euros

La senyora Matute a “Paraíso inhabitado” ens narra el curt període de la vida de l’ Adri que va des del moment en que

Paraíso Inhabitado

hi és a punt de deixar de ser una nana, fins al moment en que hi és a punt de convertir-se una noia. A tot estirar parlem d’un any, poc més. L’Adri és la darrera dels quatre fills d’una parella benestant amb problemes de convivència..

“Nací cuando mis padres ya no se querían, Cristina mi hermana mayor, era por aquel entonces una jovencita displicente, cuya sola mirada me hacia culpable de alguna misteriosa ofensa hacia su persona, que nunca conseguí descifrar. En cuanto a mis hermanos Jerónimo y Fabián, gemelos y llenos d’acne, no me hacían el menor caso. De modo que los primeros años de mi vida  fueron bastante solitarios.”

Unicorni

L’Adri és una noia solitària que viu al seu món de gnoms, fades i unicorns. No és que la nana sigui autista, ni retraida, ni esquerpa, rés d’això; només succeeix que ella es troba molt més a gust al seu món imaginari o a la part innoble de la casa amb el servei, per que la casa és una casa bona amb abundant servei: la cuinera, la tata, el xofer, que amb els seus germans, ja molt grans per ella, o amb la seva mare.

“Como era tan menuda, tan pequeñita, a veces me creía de la familia de mis amados gnomos, aquellos a quien preparaba meriendas debajo de algún radiador, en una caja vacía de fichas de dominó, con migajas de pan y chocolate.”

Al pare, prestigiós advocat, el veu poc però l’estima amb bogeria.La petita no entén un borrall de la vida d’aquests “Gegants”  i per ella el col·legi és una tortura, del que tampoc no n’entén gaire cosa.  No és que sigui tonta, és que la seva lògica està molt per damunt d’un col·legi amb un ensenyament i una disciplina molt absurds. Principalment l’Adri vol ser a un lloc on ningú la destorbi, on la deixin tranquila.

“Apenas se cerró la puerta del cuarto oscuro, tras mi espalda, una oscuridad amable, podria decirse que protectora, me rodeó. Allí nadie me reprocharía nada, allí estaba sola, deliciosamente sola. Y fue allí donde intuí las dos vertientes de la soledad: la Mala y la Buena. La Mala era la ausencia de calor, de alguna caricia, de un beso volátil sobre mi flequillo; la Buena era la ausencia de intromisiones, exigencias y preguntas que estaban mas allá de mi comprensión.”

L’aparició d’en Gavrila, un noi veí de la seva edat i fill d’una ballarina russa, trasbalsarà completament el seu món, la seva desaparició encara més.

“Ya no temblaba, no sentía. Todo huía de mí como los pájaros de Andersen, hacia las Tierras Calientes. No podía llorar, y me tendí suavemente en el suelo mientras oía, o creía oír, el despacioso vaivén de la puerta del pasillo, perdiendo fuerza. Y un campanilleo medio sofocado por el silencio, el silencio que iba repitiendo una voz sin sonido:”Ven, ven, ven…”

Fue la primera vez que morí.”

“Paraíso inhabitado” és una novel·la tendra i senzilla escrita amb molt d’amor on no hem de confondre senzillesa amb simplicitat. La senyora Matute ens fa una demostració de com escriure una novel·la tranquila,  fàcil de llegir però on ens parla dels grans temes de la humanitat. El relat transcorre pels vols de la 2ª República, poc temps abans de la Guerra Civil, i d’aquells temps, tal com d’ara mateix es pot parlar de bulling, de divorcis, de fracàs escolar, de problemes educatius, de la vida i de la mort, de l’amor… No, aquesta novel·la no es tan senzilla com sembla.

Amb molta estimació i molta tendresa, és la pròpia Adri qui molts anys després ens explica la seva relació amb la mare, freda i distant; amb el pare, gairebé un desconegut però molt estimat; amb la germana gran i els bessons, molt allunyats en edat, idees i interessos; amb el servei, que son els que veritablement la crien i sobretot amb el veí del pis sota el terrat, el seu primer amor, en Gavrila.

La Solitud dels Nombres Primers.

La Solitud dels Nombres Primers

D’en Paolo Giordano

Traducció de na’Anna Casassas

Barcelona 2009. Edicions 62

311 pags 17.00 €

L’Alice i en Mattia no són uns joves normals; no, són un parell de nois molt estranys. Són diferents i complicats com els

La Solitud

nombres primers. L’Alice és una noia anorèctica sense remei, coixa i acomplexada. De petita va patir un accident esquiant on gairebé mor, de resultes es va quedar amb una cama força feta malbé que li destroça completament la seva figura. En Mattia, de la mateixa edat que ella, és un noi super intel·ligent, molt dotat per les matemàtiques. Tenia una germana bessona discapacitada mental. Un dia, de petits, mentre anaven a una festa d’aniversari, ell la va deixar tota sola a un parc; de la nana no es va saber mai més res. Des d’aquell moment, en Mattia, va tancar-se dins seu, pràcticament es va convertir en un autista, aillant-se del món i aprofitant qualsevol ocasió per autolesionar-se clavant-se als braços ganivets, cuttex, fulls d’afaitar…

“Li hauria volgut dir que estudiar l’agradava perquè pots fer-ho tot sol, perquè totes les coses que estudies ja són mortes, fredes i mastegades. Li hauria volgut dir que les pàgines dels llibres de text tenen totes la mateixa temperatura, que et deixen temps per escollir, que no et fan mai mal i que tu no els pots fer mal. Però va continuar callat.”

L’Alice i en Mattia són tan diferents a la resta del món, tan tristos, tan aillats i melanconiosos que no tenen més remei que acabar trobant-se. La novel·la bàsicament ens narra la relació que gaudeix aquest parell des del començament de l’adolescencia fins la primera maduresa, des dels catorze-quinze anys fins als trenta, aproximadament.

Podem explicar la relació en termes de magnetisme o en termes matemàtics, cal dir que el senyor Paolo Giordano es físic teòric. Tots dos són com els imants: quan estan lluny s’atreuen però quan estan molt a prop es repelen. Tambè són com els nombres primers, extranys, diferents i difícils d’entendre; molt sovint amb un nombre “normal” pel mig que els impedeix tocar-se (el disset i el dinou).

“En Mattia només va veure acostar-se una ombra. Instintivament va tancar els ulls i aleshores va sentir la boca calenta de l’Alice sobre la seva, les seves llàgrimes a les galtes, o potser no eren les seves, i finalment les mans, tan lleugeres, que li mantenien el cap quiet, n’aferraven els pensaments i els empresonaven enllà, a l’espai que ara no hi havia entre ells.”

El llibre està estructurat en capítols curts, d’una forma molt àgil i molt moderna, d’acord amb els temps on vivim, com flaixos o instantàneas que ens mostren diferents moments de la relació de l’extranya parella: sempre separant-se, sempre retrobant-se, però sense acabar de fer fira. Una relació i uns personatges fantàsticament recreats per l’autor. Els veiem, els sentim i els toquem. La novela està plantejada molt intel·ligentment des dels tres punts de vista sensorials que actuen al nostre cervell: el punt de vista visual, l’auditiu i el kinestèsic. D’aquesta manera el Paolo s’asegura que tots els seus lectors d’una forma o d’una altra seràn capaços de percebre les pors, les alegrias, en definitiva els sentiments i les sensacions de la parella, (d’això es diu PNL: programació neuro-lingüística).

“El pis de la Nàdia estava net i arreglar com només pot estar el pisd’una dona qui viu sola, Al centre d’una taula rodona hi havia un cistellet de vímet ple depètals secs. que feia temps que no feien olor. Les parets estaven tintades amb colors intensos, taronja, blau, groc rovell d’ou, tan inusuals allà la nord que tenien un toc irrespetuós.”

Matemàtiques

En Paolo Giordano ha estat capaç d’escriure una novel.la molt consistent, amb uns personatges diferents però molt creïbles, molt be construits i que et fan sentir molt endins el que ells senten. La distància del senyor Giordano amb el mon literari i editorial, sense cap dels seus tics ni de les seves manies, junt amb la seva formació científica ens permet gaudir d’una novel·la sorprenent, estructurada com un treball científic que es llegeix amb fruïció i d’una tirada. S’han venut uns quants milions d’exemplars, però gràcies a les muses no és un Best Seller.

“El Mattia ho feia espressament, de ser tan silenciós sempre que es movia. Sabia que el desordre del món no para d’augmentar, que el soroll de fons creixerà fins a cobrir tots el senyals coherents, però estava convençut que mesurant atentament tots els seus gestos no seria tan culpable d’aquesta lenta decadència.”

Nota d’un llibròfag:

La lectura  regala misterioses coincidencies. Abans de llegir-me “La solitud dels nombres primers” havia caigut “ La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina” Potser és una casualitat. però els protagonistes de totes dues novel·les tenen molts punts en comú. L’Alice és anorètica de soca-rel i la Lisbet es anorètica de neixement.  La Lisbet és un crack de les matemàtiques, en Mattia arriba molt jove a ésser catedràtic. Els tres son força asocials, en Mattia gairebé autista. Els tres han tingut un passat dramàtic, podriem dir que terrible. Quan llegia els nombres primers no podia estar-me de comparar els tres joves. Com poden tenir uns personatges tan semblats dues novel·les tan absolutament diferents: una novel·la negra i un drama íntim. No ho se, coses de les lletres…

La Noia Que Somiava Un Llumí i Un Bidó de Gasolina.

La segona part de Millenium ataca.

La Noia Que Somiava Un Llumí i Un Bidó de Gasolina

D’en Stieg Larsson

Traducció de na’Anna Casassas

Barcelona 2008. Columna Edicions

768 pags 22.50 €

The 2nd. Millenium

Ja hi som, he tornat a caure a les urpes del Best Seller de la temporada. Em va succeir amb “El Codi Da Vinci”, amb “Els Pilars de la Terra”, amb el primer dels “Millenium”; masoquisme, curiositat, gregarisme , que sé jo. No ho sé, però es força difícil sostreure’s d’aquestes novel·les. A més a més, si ja t’has llegit el primer volum de la sèrie, que per cert no estava malament, almenys és original, doncs cal llegir-se el segon i segur, segur que acabaré llegint-me el tercer.

Centrant-nos en la segona part del Millenium: “La Noia Que Somiava Un Llumí i Un Bidó de Gasolina” cal dir que no està a l’alçada de la primera. Lògicament, el factor sorpresa s’ha esvaït. Els personatges principals eren la base d’aquesta sorpresa, sobretot la noia: anorèctica, hacker, asocial… i el noi, el periodista compromès, bon tió, legal… d’això encara n’hi ha a la vida eral? Clar, ara ja els coneixem prou a tots dos, la Salander i el Blomkvist, com ens podrien sorprendre? Que ella fos un transsexual i ell tingues tres testicles? Doncs això ja serà massa i tot. La novel·la transcorre per uns paràmetres força previsibles, arribaria a dir tediosos, amb unes descripcions llaaaargues que no deixen al lector fer-se una idea per si mateix dels personatges, dels llocs on transcorren l’acció i de moltes accions en elles mateixes, coses dels Best Sellers, sembla que una de les principals missions d’aquestes novel·les és construir totxos de sis-centes o set-centes pàgines, serà per justificar els vint i dos amb cinquanta euros?

Com deia, els primers tres quarts de les novel·la son lents, els he llegit esperant a què passes qualsevol acció de rellevància. Tot s’ha de dir, a punt he estat de deixar-ho córrer, llàstima que la meva pruïja professional no m’ho ha permès.  Com al bàsquet, la novel·la s’anima al darrer quart, l’acció és belluga i acaba sent trepidant i fins i tot l’argument ens depara alguna sorpresa força curiosa a vegades agafada amb pinces i tot.

Cal dir que la tant l’argument, com l’estructura, trama, to… em va recordar molt a la primera part i cal dir que l’interès de la lectura puja un grapat de graons quan apareix a escena la Lisbeth, aparicions que el senyor Larsson dosifica i esglaona de forma prou adient, posant-nos una vegada i una altra la mel als llavis fins i tot al final de la novel.la; on queda cantat que n’hi haurà una tercera part.

Vaja, que si ets un devorador de novel·la negra sueca, que ja és un gènere per si mateixa, si et vas cruspir el primer volum de la saga en una nit o si vols quedar al marge en la teva propera reunió de veïns llegeix-te-la. En cas contrari inverteix el teu escàs temps en llegir set-centes pàgines d’”El Quixot”, de “L’Educació Sentimental o de “Moby Dick” per donar tres exemples.

Ah, si vols un de més original “El Manuscrit Trobat a Saragossa”.

Caure amunt

Caure Amunt són tres obres de teatre força originals i agossarades

Caure Amunt

D’en Francesc Serés

Barcelona 2008.

Quaderns Crema,S.A.

277 pags. 18.00.– €

Amb Caure Amunt, en Francesc Serés ens fa un exercici literari prou interessant i molt, molt agossarat. En Serés dramatitza moments clau de la vida de tres dels grans escriptors, pensadors, filòsofs (com vulgueu) claus de la literatura catalana. Són tres clàssics, tres intocables, dels molt anomenats però no gaire llegits, estudiats a l’escola i oblidats al sortir de classe; són: Llull, Muntaner i Roig. En Serés a mena de “divertimento” baixa aquests tres Deus de les nostres lletres a la sorra del dia a dia, els enfronta a les seves virtuts i a les seves misèries i els possa cara a cara davant de la vida.

Anem a pams: A la primera obra veiem al Ramon Muntaner a punt de començar el seu llibre més famós : la “Crònica” . Gran, desencisat i derrotat per la vida, en Muntaner no té ganes d’escriure’l. No vol plegar-se als desitjos de la Corona que li demanen escriure un panflet propagandista no una veritable descripció de les lluites dels catalans per la mediterrànea oriental. Ell que ha viscut en primera persona aquests fets: els Almogàvars, Atenes, Constantinoble, Nepatria…es no vol faltar a la veritat tal com l’exigeixen els poderosost. Muntaner es nega a escriure un relat almibarat, romàntic i heroic de les guerres. Ell vol que el deixin en pau amb els seus records i amb el dol pel fill mort en una d’aquestes combats. En Serès ens mostra la lluita, perduda per endavant, que té Muntaner amb si mateix, amb la família i amb el poder. Les pressions que rev són tan grans que no podrà complir els seus desitjos i acabarà escrivint la Crònica amb l’ajut d’un escrivà amic de la família.

Ramon muntaner

“MUNTANER: (Irònic) Assalteu casa meva i apallisseu els meus servents… M’heu deixat sense paper, em racioneu el pergamí… (Pausa) I ara que em volia tornar poeta voleu que us faci de cronista… (Riu) ¿No us valdrien els poetes? la nostra terra n’és plena, i tots volen aixecar el país. Macarnau: ¿no vols ser poeta, tu? (Macarnau s’aixeca però el procurador el fa seure amb una mirada).

A la segona part ens trobem al Ramon Llull a punt de salpar del port de Bugia instants després d’ésser alliberat del seu

Ramon Llull

captiveri a terres morisques. L’obra ens teatralitza la travesia que fa Llull acompanyat de tres deixebles des d’aquest port fins a Gènova. Pel camí naufragaran i només arribaran el mestre i un altre viatger surant a munt d’un rai. Serès ens mostra les innumerables contradiccions d’en Llull; dubte del valor de la seva vida comparada amb el valor dels esclaus negres que transporta la seva nau a canvi del seu rescat; dubte de si mateix davant de Déu i dels homes; dubte de Déu, del seu poder sobre nostre i de la necessitat i utilitat de propagar les seves ensenyances. Serés també ens mostra la voluntat de l’ésset humà (sant o pecador) de sobreviure per damunt de tot i les relacions d’odi i d’amor que genera un esperit poderós com el d’en Llull amb els que l’envolten, ja siguin deixebles, servents, esclaus, familiars, poderossos, homes dones…

“LLULL: ¿ a Pisa?¿Com hi em arribat? (Cau de genolls i mira amunt, cap al sol. Pausa) Per què us burleu així de mi?¿Per què rieu del meu amor?¿Per què de les meves flaqueses?¿No us he dedicat la meva vida?¿No ho he fet tot, per Vós? Estimar, matar, viatjar, escriure i pregar dia i nit , passar gana i presó, quedar-me sol, embogir.. Ara moll, amb aquests parracs, humiliat una vegada i una altra. Escric els vostres llibres. Viatjo als llocs on Vós encara no hi sou, passo gana i set, fred i presó, dolor i malvestats, de tota la roba només em queden parracs. ¿Això soc?¿Un parrac? M’heu manat anar a Bugia, m’heu dit que hi tornés i ara em porteu aquí…¿Per què us rieu de mi?¿Per què em feu anar com un titella?¿Per què crec en Vós?¿ Això som els que creiem en Vós, titelles? (Els pisans s’espanten, comencen a mirar-se’l com si fos un boig, fan gestos com si li diguessin que té una insolació i que hi no toca gaire). I ara, què en faré, de tot això que he escrit, torno on era abans de marxar, no sé si sou qui dieu ser, no sé si sou dins o fora de mi o si només sou una facècia que em fa anar com una baldufa amunt i avall”

A la tercera part, el protagonista és en Jaume Roig. El trobem situat en mig de la pesta que va assolar València el 1348. Ací en Serès planta al senyor Roig davant de tota la cruessa de la vida ja que l’enfronta amb la societat hipòcrita, envejosa i traïdora del seu temps (i del nostre) que no sap reconèiger el geni del veí. Fills, veïns, vividors que s’han aprofitat d’ell en temps de bonança quan Roig era el metge de la reina, respectat i envejat per tots, però que quan té problemes fa nosa i aleshores s’abraonen damunt d’ell com a voltors: el treuen de casa seva i l’envian directament a l’ostracisme de l’horta valenciana. No es cap moment clau en la seva obra, és el temps en que en Roig va deixar de dedicar-se a la medecina i a escriure tractats mèdics per passar a escriure obres literàrias: novel•les, poesia…

Jaume Roig

“ROIG: (L’interromp) La puta mare Església, si tu ets el seu fill. Mal llamp em mati ara mateix i em torni un bocí de tocino si això no ho has manat tu, i tant de bo et toqui a tu si no ho has manat… (Baixa del carro per anar a trobar-lo però un parell de soldats li ho impedeixen). Això és cosa teva, mentider, podrit…”

A les tres parts, aquests tres grans homes apareixen com a veritables perdedors. El primer no es pot negar a l’encàrrec real, el segon ple de dubtes de fe no pot continuar la seva tasca a terra infidel i el darrer queda desposeït de tot els seus bens i les seves obres son menyspreuades arreu. La història ens mostra generalment als grans homes com persones d’una peça, íntegres, sense dubtes, amb una misió a cumplir per sobre de tot. La realitat segurament és un altra. Segur que els genis tambè tenen mals de caps trivials i mundants com nosaltres mateixos: deutes, relacions dolentes amb la família, amb els amics, un dia estaràn cansats, l’altre els farà mal la panxa i el tercer tindran mal d’amors, tot plegat foteses varies. A “Caure amunt” en Francesc Serés ens apropa a aquests tres mites humanitzant-los. Els posa a l’alçada dels nostres ulls i molt a prop nostre perquè podem veure’ls tal com són en realitat: persones com nosaltres, amb alguna característica especial, amb alguna genialitat, però res més. Muntaner, Llull i Roig com tants d’altres homes (i dones) que marquen fites a la nostra història, no deixen d’ésser gent de carn i ossos que pateix les misèries i les alegries tal com ens passa a nosaltres mateixos. Les tres obres son tres obres de teatre en tres actes amb la mateixa estructura dramàtica totes tres. Cal destacar el llenguatge. En Serés l’ha modernitzat deixant-nos sense cap tret arcaïtzant. Una mica dràstic, potser, però d’aquesta manera subratlla el fet que aquests fets succeïts fa quatre, cinc i fins i tot més segles no ens són del tot aliens. Les passions humanes no han canviat gaire i la mentida, l’engany, la cobdícia, l’avarícia, l’orgull i la resta de pecats capitals continuen vigents als nostres dies.

Perrillós

Blanki

Blanki salió de la mano de Nati, su criadora, de una bolsa de nylon azul de deporte tal como un prestidigitador hace aparecer un conejo de su chistera. No era más que una bolita de pelo, poco más de quinientos gramos rebozados en talco blanco con carita de ángel y unos ojillos de sueño que pedían a gritos unos brazos donde acurrucarse. Abrió esos ojillos y su mirada se aferró para siempre a la de su tata. En ese preciso instante soldaron sus vidas y su relación dejó de ser de este mundo. Los días buenos y los no tan buenos, los momentos de bienestar y los de malestar coinciden en el tiempo de dos seres con una sola alma. Blanki nos trajo su alegría, su vitalidad y su enorme curiosidad por el mundo junto con sus pipis, sus cacas y sus pequeñas, como ella, travesuras. Sus primeras semanas en casa las dedicó a la papiroflexia, destrozando cualquier papel que se le cruzase por delante; a la jardinería, podándonos todas nuestras queridas plantas; a la electricidad, pelando cables de antena, de luz, de teléfono… vamos que le dio por el bricolage. Ah, me olvidaba de la zapatería y la tapicería y sino que se lo digan a mis zapatillas y a alguna que otra alfombra. Pero era un cachorro tan precioso que, al ir a reñirle te llenaba de besos y te miraba con unos ojillos que te anulaba cualquier intento de riño y no te permitía más que abrazarlo y llenarlo de caricias y arrullos. Blanki tiene unos ojos que cuando te miran, te atraviesan, te hablan y te transmiten sentimientos muy difíciles de explicar. Blanki nos ha acompañado en todas las facetas de nuestra vida: en nuestra casa y en nuestros viajes. Con ella hemos subido en avión, en coche y en barco velero. Juntos hemos disfrutado del turismo interior y de los viajes al extranjero. Ella siempre ha sido una perrita muy adaptable, poco ladradora y muy, muy buena; toda una todoterreno. Recuerdo una vez que nos subimos con ella en un pequeño velero. De pronto, se giró mala mar y todos los navegantes nos asomamos a la borda para recordar nuestra última comida, mientras tanto, ella permanecía impasible en la bañera de popa mirando al resto de la marinería con ciertos aires de superioridad. Otra vez, en la cabina de un avión, en medio de una tormenta, Blanki se dedicó a comerse el catering de la señora del asiento contiguo al nuestro, mientras la pobre dama se encomendaba a Dios y al diablo para que el avión no se estrellase ¡Menudo personaje nuestra Blanki! De cachorro e incluso durantes sus primeros años era bastante cabra loca, desde sus tres o cuatro kilos y poco mas de un palmo de altura, pretendía defendernos de cualquier ser vivo poseedor de más de dos patas. No sé si por defender a los suyos o por pura chulería se enfrentaba a perros, vacas, ovejas y todo tipo de animales que se la miraban, y creo que si los animales son capaces de ello, éstos se desternillaban de risa. Un día casi acaba a tortazo limpio con otro dueño de perro, en esta caso de un mastín, por culpa de esa chulería, la de Blanki no la mía claro. De joven no nos dejaba ni hacer la cama, subía a ella de un salto y nos atacaba y nos retaba en un maravilloso juego de tocar y parar que nos alegraba las mañanas de los días de cada día y de los del fin de semana. En cuanto oía el timbre de la puerta, salía pitando para recibir a la visita. Lo años y los dolores pesan, ahora lo sigue haciendo pero poquito a poco, pero siempre alegrándole la llegada a casa a quien quiera que sea. Nadie te recibe en tu propia casa como tu perro, eso sin lugar a dudas. Y si siempre se ha alegrado de las visitas siempre se ha enfadado con su marcha. Sea quien sea la persona que ha salido de casa: familiar, amigo, vecino… a Blanki nunca le ha gustado y siempre ha expresado ese disgusto ladrándole como diciéndole: ¡no te vayas hombre! Quédate en mi casa que se está muy a gustito. Puede que durante su estancia en casa no les haga mucho caso, pero de cualquier manera, no le gusta nada que la gente se vaya. Todos los perros tienen un instinto especial y distinguen instantáneamente la persona que ama los animales de la que no los ama y ellos actuaran siempre de la forma más idónea, acercándose o ignorándolos según sea el caso. Menuda niña hemos criado, encantadora y alegre de joven, glotona como nadie. No ha distinguido entre sus bolitas para perros de la paella de marisco, todo se lo ha comido con ansia, como si la matásemos de hambre. La edad y los dolores la han vuelto menos tragaldabas, ahora es un poquito más selectiva con la comida, y también está menos simpática, gruñe y se queja si en algún momento perturbamos su paz, que le vamos ha hacer, todos nos volveremos viejos gruñones, y que lleguemos. La relación que podemos llegar a establecer con nuestras mascotas es algo tremendo. Los veterinarios dicen que los perros no son inteligentes, que sienten y actúan por instinto de una manera muy diferente a la nuestra. Puede ser, puede que inteligentes no sean, pero listos, más que el hambre. En casa hemos visto con nuestros propios ojos como Blanki fingía una cojera para dejar de andar y subirse a mis brazos; brazos, por cierto, donde se ha pasado media vida. Hemos visto como ponía carita de pena, a punto como quien dice de soltar una lágrima, para ablandarnos el corazón y que le diésemos algo de comer, pollo, jamón, carne… Una carita de pena que ablandaría el corazón al mismísimo Belcebú. ¡Que personaje! Capítulo aparte merecen sus habilidades caninas: en contadas ocasiones ha distinguido la piedra que le hemos tirado del resto de piedras del camino. Al mítico grito de ¡busca!, ella siempre ha respondido con cara de incredulidad preguntando ¿Que hay que buscar? Y por supuesto jamás ha encontrado el camino de vuelta al coche cuando hemos salido a caminar por el monte. Otras grandes cualidades posee, aunque sean poco de su especie: Blanky en la mejor enfermera habida y por haber, si alguien de la familia guarda cama, ella se tiende a sus pies y no se mueve de allí hasta que el enfermo se recupera y nadie como ella para provocar risas y darte los buenos días por muy de mal día que tenga uno. De todo ello, la muy lista siempre ha sacado provecho, tanto sus despistes como sus hazañas le sirven para que siempre la colmemos de caricias, besos y abrazos y para que en definitiva viva como se merece: como una reina, nuestra reina Blanky.