La Casa Del Propòsit Especial

Darrera novel·la de l’autor d’”El noi del pijama a ratlles”.

La Casa Del Propòsit Especial

Del John Boyle

Traducció de Jordi Cussà

Barcelona 2009. Editorial Empuries

430 pags 19.00,– €

L’amic Boyle, el mateix d’”El noi del pijama a ratlles“, ara s’atreveix amb el destí de la nissaga dels Romanov, els darrers Tsars de totes les Rússies. El senyor Boyle fa servir la vella tècnica d’introduir dins d’un context històric força bé documentat i real un element absolutament inventat. En aquest cas es tracta d’en Gueorgui Jatxmienev: un pagès de la Rússia profunda que mercès a un estrambòtic acte d’heroisme va a parar dins de la cort imperial russa El Gueorgui és un noi amb poc més de setze anys que es veu de cop i volta integrat dins del luxós món de la cort de Sant Petersburg on farà de cuidador del darrer Tzarevitx. Al Palau d’Hivern acabarà enamorant i enamorant-se de la més petita dels Romanov: l’Anastàsia.

Els Fills del Darrer Tzar.

Molt s’ha parlat i mitificat el destí d’aquesta noia, si va morir amb la resta de la família, si va salvar-se, si va exiliar-se, on?, com?, quan? Doncs a a”La Casa del Propòsit Especial”, l’autor aventura la idea de què la Gran Duquessa va salvar-se miraculosament de la matança de la seva família, per fugir inmediatament a l’Europa Occidental. Enllà, primer a París i després a Londres, la noia en companyia del seu estimat, treballa, té una filla, té un net, cau malalta… En resum viu un munt d’anys dins de l’anonimat més absolut.

“L’observo i em pregunto  com s’ho fa per marxar sempre en el precís moment en què arriba un autobús, perquè no vol gavanyar ni un moment de vida esperant-se en una cantonada. Salta a la plataforma del darrera i em saluda alçant una mà, el Tsar sense corona de totes les Rússies saludant el seu avi des de la plataforma posterior d’un autobús de Londres, el qual accelera carrer avall mentre un revisor s’acosta al noi i li demana els diners del bitllet.

N’hi ha prou amb això per fer-me riure. Tanco la porta darrera meu i em torno a asseure, reflexionant sobre l’escena, i la veritat és que la trobo tan còmica que acabo rient i rient fins que ploro i tot.

I quan sento que les llàgrimes em salten, em dic ahh…

De manera que la soletat es això”

La novel·la, capítol a capítol, simultanieja diversos moments clau de la vida dels dos protagonistes, a saber: l’arrivada d’en Gueorgui a Palau, la vida dels Romanov els darrers anys del seu regnat, Rasputín, la revolució boltxevic, la fugida a Europa, la vida anònima París i a Londres, els darrers anys de l’Anastàsia i par damunt de tot la història d’amor dels dos nois.

A “La Casa Del Propòsit Especial” l’autor fa un exercici de ciència ficció històrica imaginant-se el destí de la més petita

Sant Petersburg

dels Romanov. La part diguéssim “real” de la novel·la denota un gran treball de documentació per part del senyor Boyle, on ens permet respirar dins mateix de l’alcova del darrer Tzar, del seu despatx o a les zones més íntimes i familiars del Palau d’Hivern. Coneixerem al fastigós Rasputín o a l’estirada Tzarina, com eren els seus dinars o les seves disputes familiars. És una part força interessant de l’obra que ens permet conèixer de prop com era la vida dels Tzars. A la part “inventada”, la narració baixa uns quants esglaons. Al deixar de banda el rigor històric, aquesta narració es torna sensiblera i tova com mantega fora de la nevera. La nostra  parella de herois, una vegada establerts a la Gran Bretanya es tornen força bledes i conformistes. Sembla mentida que un parell de persones, sobre tot ella, acostomats a la grandesa de la cort imperial, a manar i ésser obeïts, de cop i volta passin a ésser uns no-res sense queixar-se en cap moment de la seva situació, ni del seu status, gairebé oblidant el passat; tot plegat queda com una mica irreal, fals i increïble. Quelcom l’ha fallat a l’amic Boyle, poder necessita més entrenament que el que dona una novel·la d’èxit

“Al cap d’una hora havia desaparegut. El vam transportar entre tots tres fins a la riba del Neva i l’hi vam llençar. Es va enfonsar ràpidament, mentre aquella cara esgarifosa ens mirava de fit a fit i el cos es submergia dins les profunditats negres de l’aigua, però encara tenia les ulls oberts quan el vam veure per darrer cop.

Aquella fa ser una de les nits més fredes que jo recordi, i el riu es van  congelar gairebé tota una setmana. Quan el gel es va començar a desfer una micai van descobrir el cos de Rasputin, tenia els braços separats del cos, les mans corbades com urpes, les ungles blanques d’esquerdills de gel. Havia intentat escapar. Encara no era pas mort. Havia clavat les urpes contra el gruix de gel. durant qui sap quanta estona. Ni el cianur, ni les quatre bales del Princep ni l’ofegament l’havien matat. Res no havia bastat.

No sé pas què el havia liquidat al final. L’únic que importava és que era mort.”

Palau d'Hivern

Deixant de banda l’encert o no de la història, sempre podrem creure que l’Anastasia acabés com a cosidora o que morís a l’estepa rusa, la novel·la té l’estructura i el llenguatge dels best sellers històrics d’èxit dels darrers temps. Capítols curts, acció, amor, certa versemblança i un autor d’èxit. Amb una mica de sort i una bona publicitat aquests tambè vendrà uns quants milers d’exemplars. (Si no apareix mentrestant Millenium IV que es menjarà tot, clar!)

La Reina al Palau dels Corrents d’Aire

Millenium III

La Reina al Palau dels Corrents d’Aire

D’en Stieg Larsson

Traducció d’Anna Casassas

Barcelona 2008. Columna Edicions

768 pags 22.50 €

La Reina al Palau dels Corrents de l'Aire

Ja he fet el cim! He aconseguit llegir-me tot solet tota la tril·logia del Millenium senzera. Quin descans, ja no tinc deutes pendents amb la literatura del segle XXI! Les gairebè dues mil cinc-centes pàgines arriben a la seva fi i ho sento, però, no tinc ni fred ni calor: zero graus.

A “La reina al palau dels corrents d’aire ” els nostres herois desenmascaren una xarxa d’espionatge paral·lela dins la xarxa d’espionatge oficial suec: la Sapo, toma ja el nom, que havia fet la vida impossible a la Lisbet; la nostra Salander, que es passa més de mig llibre recuperant-se de la ferida al cap del segon volum al llit d’un hospital, on amb només una Palm y un mòbil pirateja i treu dades a tort i a dret per ajudar a demostrar la seva innocència. (Si a tots ens anès Internet tan bé com a ella, deu ni do els maldecaps que ens estalviariem tots plegats)

Mentrestant, el Blomqvist, amb el seu “savoire fair”, fa innumerables adeptes per la causa del salvament de la seva amiga/amant/empleada… i de pas es passa per la pedra a unes quantes, quin home, riu-te’n del 007. Al mateix temps,  mira que son de dolents els dolents: assassinen, violen, roben, estafen… el que sigui, per tal de tapar l’affer Salander. Massa blanc i massa negre i cap gris, com la mateixa vida, oi?

La tercera part, com la primera i la segona, es llegeix agradablement, com tants i tants best-sellers, amb l’al·licient de què aquesta part arrodoneix la tril·logia tancant la història, o no, ja que no sé on he llegit que el Larsson tenia planejat escriure set parts i que fins i tot ja tenia començada la quarta; aquest home no sabia el que era la proporció i la mesura!.

Son molt interessants aquest fenòmens literaris. Venen i venen tones de paper escrit que la gent devora amb fruïció,

Llibres, llibres, llibres...

gents que passen nits sense dormir, que dinen ràpid, que desatenen la canalla, que falten a la feina o a classe per tal d’empassar-se aquestes històries. No ho entenc, gent que no agafa un llibre ni de conya i de cop llegeix i llegeix sense parar un llibre, que el recomana, que es deleix per una obra que evidentment no passarà a la història de la literatura. En fi, penso que no hi ha cap explicació a aquests fenòmens; té que ésser una gran fustració pels escriptors “normals”

, quan es cremen les celles per escriure quelcom de coherent i de bo i veuen com de cop, una novel·la d’un desconegut suec fa el que fa i la seva amb sort es publica.

Podriem fer una relació, altre cop, de grans novel·les escrites al darrer deceni que paguen la pena de llegir i que no han sortit a cap llista de grans supervendes. Però no la farem, no crec en els cànons ni en les llistes d’imprescindibles, cadascú té que fer la seva pròpia llista, única i intransferible i gaudir d’ella.  La lectura es així. un acte propi, solitari, íntim i trascendent l’abast de qualsevol que sigui capaç d’ajuntar quatre lletres, treure un significat i gaudir d’alguna emoció. Tampoc és tan complicat. oi?

La Princesa y el Pescador

Novel·la d’una noia franco-vietnamita que explora la seva realitat.

La Princesa y el Pescador

De Minh Tran Huy

Traducció d’ Eulàlia Sandaran i Glòria Farrés

Barcelona 2008 Raval Edicions SLU, Proa. Col. A Tot Vent

203 pags. 19.00,– €

Minh Tran Huy

Una noieta francesa benestant, filla d’intel•lectuals vietnamites fugits dels seu pais després de no-se-quina de tantes guerres i revolucions que va patir el Sudest Asiàtic el segle passat, pateix un amor no correspòs per un noi vietnamita refugiat i pobre.

Al mateix temps la noia comença a conèixer de primera mà el Vietnam mercès als relats de l’àvia i a les setmanes de vacances que fa cada estiu amb els seus pares a aquest país.

L’autora aprofita aquests dos xocs, el de la noia rica amb el noi pobre i el de la realitat francesa vers la realitat vietnamita per teixir els seu relat. Aquests dos enfrontaments es guarneixen amb contes i llegendes del pais asiàtic.

“Un cambrer va portar els gelats que ell havia demanat per a nosaltres tres. El cosí va mirar lesboles de vainilla coronades amb un petit paraigua de cartró rosa, va retirar l’objecte, el va posar a un cantó del plat i, tot seguit, va enfonsar la seva cullera amb precaució dins la matèria d’un groc pàl•lid, ja estovada per el calor. Abans de portar-la a la boca, va donar les gràcies al meu pare: no havia tingut mai l’ocasió de menjar un gelat abans, i li venia molt de gust tastar-ne un”

Doncs bé, si fiquem tots aquests ingredients a la batedora ens sortirà una novel•la tendra, melíflua i ensucrada com els gelats

Viet Nam

de vainilla. Per una banda, el texte és força agradable de llegir; avancem pàgina darrera pàgina i arribem a la darrera sense adonar-nos, però per l’altre, acabem la novel•la sense rebre cap gran sensació. “La Princesa i el pescador” resulta ésser una novel•la massa predecible que dóna bones sensacions de cara al futur de la senyoreta Minh Tran Huycom escriptora. La història, al meu parer és clar, sembla tenir una forta càrrega autobiogràfica i segur que els viatges al país d’origen i l’estrany sentiment de ésser extrangera a tot arreu els ha patit la Minh. Això es nota llegint el llibre, però per desgràcia, no acaba de traspassar les pàgines i arribar-nos al cor.

De tota manera amb “La princesa i el pescador” passarem una bona estona de lectura, no sempre cal llegir sempre “Guerra i Pau“, i de pas coneixerem des d’un punt de vista mig europeu, mig asiàtic, aspectes, les tradicions i les maneres de viure, d’un Sud-Oest Asiàtic que gairebè no sabem on para, molt lluny de les visions apocalíptiques que sempre ens donen els amics americans.

Vida y Destino

Una “Guerra i Pau” del segle XX.

Vida y Destino

De Vasili Grossman

Traducció de Marta Rebón

Barcelona 2007, Circulo de Lectores

1.111 pags. 26.00.– €

Vida Y Destino

Juro davant de les muses i del sant patró dels escriptors, Sant Francesc de Sales, que un dia acabaré “Vida y Destino”. Crec que ja vaig per la quarta vegada; el començo, m’empasso les primeres dos-centes o tres-centes pàgines però no assoleixo mai la fita de les quatre-centes. Realment és una novel·la impressionant, una magna obra com es deia abans.  En Vasili Grossman es va deixar la pell donant-nos a conèixer l’Unió Soviètica a l’època de la Segona Guerra Mundial des del seu punt de vista de rus, jueu i comunista. Ací crec que el matís és important: no em de confondre soviètic amb rus.

“Vida i Destino” és com Guerra i Pau però dos-cents anys després, on el romanticisme de la guerra, la cavallerositat i l’honor han desaparescut, ara es tracta de matar i no ésser mort. A la reraguarda ja no hi han balls, ni parades militars, ni belles donzelles esperant l’heroi; hi han cartilles de racionament, fam, envejes, camps de concentració, guetos…

“Vida i Destino” és un llibre dur i cruel, com dura i cruel es la vida. Es difícil d’empassar-se les pàgines que en Vasili Grossman va escriure, crec que amb risc de la seva vida. A tall de exemple nomès cal llegir la darrera carta que reb en Viktor Pávlovich Shtrum de la seva mare jueva des d’un gueto ucraïnes o quan ens parla de les condicions als camps de concentració soviètics o…

Sens deubte, son moltes les raons per les quals no aconsegueixo acabar-me-la, s’ha de gaudir d’un estat d’ànim adeqüat per llegir les més de mil pàgines de la novel·la. Estic segur que tindré aquest gran moment i podré acabar la ressenya com ja m’ha passat amb d’altres obres. Serà casualitat però un altre rus tambè em va fer la guitza: Dostoievsky i el seu “Crim i Càstig“. Almenys vaig necessitar quatre o cinc intents per reixir. Però capgros com pocs, ho vaig fer, la vaig acabar, i amb molt de gust puc dir que em va agradar força; és una gran, molt gran, novel·la amb un personatge principal impressionant.

Hi ha més amb la mateixa situació: “Nostromo” de Conrad, “El Cuadern Gris” de Pla, “El Vizconde de Bragelonne” de Dumas, “Bomarzo” de Mújica Lainez. Renoi ara que penso tinc força feina per enllestir. Segur que tambè arribarà el seu moment, aquell en tornaré a agafar el llibre del seu prestatge; el tornaré a obrir i caurà una a una cada pàgina, des de la primera fins l’última; amb delectança i sense esforç gaudiré de la lectura d’altra gran novel·la.

Com tots els lletraferits, quina gran paraula, sabem, els llibres tenen vida pròpia; son ells els que es deixen llegir. Quan

Biblioteca

anem a la llibreria o a la biblioteca son ells els que ens criden, els que ens diuen: “Ep tu, el de blau, soc aquí, llegeix-me”. De veritat, Son ells els que saben com i quan estic preparat per llegir-ho i poques vegades s’equivoquen. He recorregut centenars de vegades les prestatgeries de les biblioteques que tinc a prop, una vegada i una altra els meus ulls, i els

meus dits, passen sobre els lloms dels mateixos llibres, però nomès un dia concret m’enduc tal o qual llibre. Per que? Doncs perque aquest dia el llibre m’ha cridat i jo no he pogut fer res més que agafar-ho i endur-me’l cap a casa. Sembla cosa de boixos, ja ho sé, però pareu atenció; el proper dia que trepitgeu una biblioteca o una llibreria escolteu els llibres, al final em donareu la raó.

MQNGVBV6HZPT

Winesburg, Ohio

Winesburg, Ohio
De Sherwood Anderson
Traducció de Francesc Parcerises
Barcelona 2009, Viena Edicions
X Premi Llibreter 2009
256 pags. 17,80.– €

Sherwood Anderson

A primera vista, sembla qui hi som al davant d’un recull de contes, però si ens endinsem a “Winesburg, Ohio”, al tercer o quart conte ja ens adonarem que si, però no. En Sherwood Anderson va escriure una novel•la, però amb una estructura una mica diferent. El senyor Anderson no va fer un relat amb introducció, nus i desenllaç; va ésser força més agosarat i va escriure un munt de petits relats on cadascun es centra en un habitant d’aquest poble. Tots ells acostumen a ésser persones vingudes a menys, fracasats per un motiu o d’altre, mostrats com a perdedors, però d’una manera carinyosa, com si fossin parents o amics nostres; son doctors que han perdut la clientela, propietaris de magatzems que no venen un clau, hotelers sense hostes, mossens amb dubtes de fe, descrits amb quatre trets i quatre pinzellades. L’autor ens dòna l’apunt del personatge i la resta ja és cosa nostra … A mida que avancem, trobem els lligams d’uns personatges amb d’altres, per d’aquesta manera poder fer-nos la idea de com es vivia a un petit poble cent per cent agrícola del midwest americà als primers anys dels segle XX, sense cotxes, ni tractors, ni electricitat, ni…
L’únic persontage que més o menys plana per damunt de tota l’obra és en George Willard. El noi és el periodista del Winesburg Eagle, el diari del poble. El final del llibre sembla una declaració d’intencions, amb clars trets autobiogràfics, per part de l’autor, tambè nascut en un poble de Ohio, i del que va marxar per la mateixa raò: progressar al món de les lletres.

“Els llibres encara que potser estiguin mal pensats i mal escrits per culpa de les presses d’aquesta època, han entrat a

Winesburg, Ohio

totes les cases, les revistes publiquen milions d’exemplars, es poden trobar diaris a tot arreu. Avui, un granger que s’escalfa palplantat davant de la estufa de la botiga del poble te el cap reblert de paraules d’altres homes. Els diaris i les revistes li han omplert el cap com un globus. Aquella ignorancia antiga i brutal, que tambe poseïa una mena de bella inocencia infantil, ha desaparegut per sempre més. El granger aturat al davant de l’estufa es germà de l’home de ciutat, i si l’escolteu descobrireu que repeteix la mateixa xarrameca i els mateixos despropòsits que defensa el millor de tots els que vivim a les ciutats.”

Els vint-i-dos contes es llegeixen amb molt de gust, la seva aparent senzillesa tant a la trama com al llenguatge així ho permeten. Curiosament, la seva pretesa senzillesa i independència estableix tants o més lligams entre ells que a una novel•la “normal”. Per això quan acabem un conte, i gairebé sense voler, passem pàgines amunt i avall cercant les relacions entre uns i altres fets i/o personatges. D’aquesta manera l’autor aconsegueix que ens fiquem molt més dins de la novel•la que en una de “convencional”.
La “independència” dels vint-i-dos contes tambè permeten a l’autor variar l’estil sense problemes de coherència o

Mapa d'Ohio

d’uniformitat. Dins d’una certa tristesa, o malenconia, que plana per damunt de tota l’obra, en Sherwood (aquest nom sona a aventures, arc, fletxes …) Anderson es permet fer contes d’amor, de por, d’humor o d’intriga més lliurament que a una novel•la normalment estructurada.
Si llegim el darrer Premi LLibreter coneixerem un autor desconegut a casa nostra, però que passa per ésser un dels principals autors de contes i relats breus del segle XX i que a influenciat notablement altres cracks de la literatura contemporània com Faulkner, Steinbeck o Hemingway. A mi, personalment, em sembla que amb “Winesburg, Ohio” passarem una molt bona estona llegint quelcom diferent i bo, i gaudirem de la lectura que és del que es tracta; de gaudir.

Tril·logia de Deptford

Gran obra d’un autor canadenc no gaire congut a casa nostra.

Tril·logia de Deptford

Robertson Davies

De Robertson Davies

El Cinquè en Joc / El Quinto en Discórdia

Traducció de Carles Miro / Traducció de Natalia Cervera

Barcelona 2007. Ed. Libros del Asteroide

384/360 pags. 18.95.—Euros

Mantícora

Traducció de Miguel Martinez-Lage

Barcelona 2007. Ed. Libros del Asteroide

367 pags. 18.95.—Euros

El Mundo de los Prodigios

Traducció de Miguel Martinez-Lage

Barcelona 2007. Ed. Libros del Asteroide

480 pags. 19.95.—Euros

A la Tril·logia de Deptford en Robertson Davis ens parla de tants i tan variats temes que cal fer un veritable esforç per seguir la pista de tot el que l’escriptor canadenc ens vol explicar. Si més no, haviat ens n’adonem que el senyor Davies era (va morir l’any 1995) tot un erudit en un grapat de temes: psiquiatria, hagiografia, màgia, dret, religió, la primera guerra mundial, arquitectura, el Canadà…

Canadà

Deptford és el petit poble canadenc on van nèixer els tres narradors dels tres volums de la tril·logia: el professor Dunstan Ramsay i l’advocat David Stauton i el mag Paul Dempster. De fet, el veritable protagonista de la tril·logia es el pare d’en David: en Boy Stauton, implacable home de negocis que mercès a la indústria del sucre i els seus derivats crea un gran imperi que li permet entrar en política, arrivar a ésser ministre durant la segona guerra mundial i delegat de la corona britànica al Canadà just abans de la seva mort. A l’ombra dels seus grans éxits als negocis, a la societat, amb les dones… viuen un reguitzell de personatges: els tres ja esmentats, l’altra filla, les dues dones, la majordoma…

A la primera part: “El Cinquè en Joc”, l’autor ens narra la vida del professor Dunstan Ramsay i del potentat Boy Stauton. Des de la infantesa al poble, els seus estudis, la Gran Guerra, amors, matrimonis, negocis, fins la mort del potentat, el seus afers i el seu destí van lligats i son d’alguna manera dues cares de la mateixa moneda. En Davies es capaç de tractar profundament temes molt variats i a més, fer-ho d’una manera força planera i entenedora, i aprofita el text per mostrar-nos la manera canadenca de veure el món a traves dels ulls del professor. No sé perque però em sembla que en Dunstan Ramsey és l’alter ego de l’autor.

Tant a “El Cinquè en Joc” com als dos volums següents, en Davies s’entesta en mostrar-nos com un petit fet pot influir, i molt, a tota la nostra vida; com una petit còdol pot marcar la vida a un grup heterogeni de persones.

“Vostè encara és prou jove per pensar que el turment de l’esperit és una cosa magnífica, un símptoma de naturalesa superior. Però ja no és cap jovenet; és un home de mitjana edat i ja és hora que sàpiga que aquest atletisme espiritual no desemboca en la saviesa. Perdoni’s per ser un ésser humà, Ramsay. Aquest és el principi de la saviesa; això és en part el que vol dir allò del temor de Déu, i si és el cas, és l’unica manera de mantenir el seny. Comenci ara o acabarà al manicomi amb la seva santa”

Al segòn volum de la tril·logia tornem a veure els mateixos fets ja apareguts al primer, però ací des d’un punt de vista totalment diferent. El narrador de “Mantícora” és el fill del protagonista, en David Stauton, advocat misogin i borratxo, eclipsat i anorreat pel seu pare que decideix marxar a psicoanalitzar-se a Suïssa desprès de la mort (assassinat? suicidi?) d’aquest.

A Mantícora gaudirem de l’exercici de sentir la mateixa història explicada des d’un punt de vista completament diferent amb visions i conclusions competament oposades. Tots sabem que els fets no semblen mai els mateixos segons d’on ve la explicació. En Robertson Davis aprofita aquest segon volum per fer-nos més classes magistrals: ara toca el psicoanàlisi jungnià junt la màgia i la hagiografia de les que ja vam esser il·lustrats al primer volum..

Carl Gustav Jung

“¿Por què , preguntaba Ramsay, confinamos nuestros estudios a las grandes figuras de la politica, de lo militar,a las que la humanidad en general ha atribuido cualidades extraordinarias, casi sobrehumanas,, dejando en cambio al margen la totalidad del mundo de los santos, a los que que la humanidad ha atribuido virtudes prodigiosas? Es trivial decir que el poder, e incluso el vicio, tiene más interés que la virtud; esto es algo que solo se dice cuando alguien no se ha tomado la molestia de examinar la virtud y ver cuán asombrosa , cuán inhumana y desagradable llega a ser no pocas veces en realidad. Los santos pertenecen a la misma categoria de los héroes, y el espíritu de Ignacio de Loyola  no está lejos del espíritu de Napoleón, o no tanto como suponen quienes no están bien informados.”

“ A menos que sea uno muy ingenuo, no suele proyectar sus propias vilezas sobre personas que sean particularmente buenas. Como ya le he dicho, si la psiquiatría se rigiese por normas estrictas, cualquier policía podria ser psiquiatra.”

Al tercer volum: “El Mundo de los Prodigios “, Magnus Eisengrim, nom artístic d’en Paul Dempster, el millor mag del món al cim de la seva carrera explica la seva vida al nostre professor Dunstan Ramsay. La vida del mag ha estat marcada per una petita malifeta de criatures per part del Dunstan i del seu amic Boy Stauton. Ací, al tercer volum, el protagonisme és de la màgia i de la mala vida que pot arrivar-hi a patir un nin desvalgut al nostre món civilitzat.

Boy Stauton, com no podia ser d’una altra manera, plana per sobre de bona part del relat, sobretot a les acaballes, quan es desvetllen, o no, les causes de la seva mort.

“Supongo que la mayor de las ventajas que tuve sobre otras personas que han querido dedicarse a la relojería es que en realidad yo carecía de educación, que estoy libre de las ilusiones, de los valores tópicos que la educación acarrea. No es que esté en contra de la educación; para la mayoría de las personas es sumamente necesaria, pero quien vaya a ser un genio hará mejor si evita la educación por completo o si se esfuerza por desprenderse de la educación que haya podido recibir. La educación es para la gente vulgar, pues fortalece la vulgaridad. Les hace útiles, cómo no, de una manera normal y corriente.”

Les més de mil pàgines de la Tril·logia de Deptford ens fan veure i compendre un munt de coses, ens endinsen en els mons fantàstics dels sants i dels mags i ens llancen per terra qualsevol esperança vers la humanitat mostrant-nos la crueltat i la mesquinesa de la guerra, dels negocis i de l’ésser humà en totes les seves facetes.

La Punyalada

Interessant novel·la pre-fabriana.

La punyalada

La Punyalada

De Marià Vayreda

Edició crítica a càrrec d’Antonia Tayadella

Barcelona 2004. Edicions Proa

204 pags. 18.10.—Euros

“La punyalada” és la darrera novel·la d’en Marià Vayreda, el germà del famós pintor. En Marià va participar de jove en la darrera carlinada i això es nota a les seves descripcions del bandolerisme, de les seves lluites, i de la manera de fer de gent tant indòmita. El protagonista de la novel·la, l’Albert Bardals, és l’alter ego de l’autor, amb força punts de connexió: la joventut llicenciosa, perilloses amistats, enfrontaments amb la justícia, robatoris i segrestos… Anys desprès ve el penediment,i el retorn a les formes de vida de les persones de bé, l’enamorament d’una noia com cal, la Coralí i a punt de casar-se reapareixen les forces del mal encarnades en el seu company de malifetes jovenívoles, l’Ivo, que segresta la noia i se l’endú a les muntanyes amb la seva colla de bandolers. La batalla entre les forces del bé i del mal és llarga i encarnissada. La victòria caurà a la banda dels bons i quan per fí es retroben l’Albert i la Coralí, la desgràcia torna a caure damunt d’ells. La mort d’ell en mans de la seva estimada esdevé tot plegat un final tràgic, romàntic i moralitzador.

Cingles dels Pirineus

“Dalt del puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’escursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m’hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s’estenia a mos peus. A sol ixent, les terres baixes de l’Empordà s’obiraven boiroses per damunt de les serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena nua, més ençà, el pic de Tossa; i més ençà encara, Lliurona, rònega i perduda entre els alzinars; el rieral del Boró tallat a pic, la serra de Banyadors i les negres pinoses de Polí; cap a la dreta, els formidables reductes del Freu, els crenys i gorges de Sadernes, on s’hi veu encara l’encinglada cova des de la qual diu que un temps el bisbe pasturava el seu ramat i beneïa per damunt de l’avenc a les verges del Senyor arraulides en son convent de Coll Roig, entre esquifits conrreus i minúsculs vergers enrondats de murtres i llentiscle”

Gran part de la narració transcorre per les montanyes frontereres entre la Catalunya Sud i la Catalunya Nord, on l’autor aprofita per descriure paisatges i vida d’aquells indrets ferèstecs a les acaballes del segle XIX: la narració està farcida de bandolers, contrabandistes, mossos d’esquadra, pagesos i menestrals que viuen, treballen, roben, segresten i fan negocis a banda i banda de la ratlla. El paisatge és tan ferèstec com les persones; de primera mà, en Vayreda ens submergeix dins de boscos, muntanyes, espadats, tasqueres, vedrunes, torrenteres… Territoris on en Vayreda va lluitar de jove en la seva carlinada i on situa l’acció, moltes vegades trepidant, de les lluites entre l’Albert I L’Ivo.

“Estava abocat sobre el creny de la roca, examinant amb una ullada d’esparver els cadavres que es veien negrejar al fons de la timbera, cercant inutilment qui podia presentar traces de ser l’Ivo, que tothom soposava allí, però que encara ningú havia senyalat.

../..

I, atansant-nos els dos al lloc on havia deixat rastre l’arrossegada, que prou havia sentit entre l’espetec de la lluita, vegérem al fons del torrent i entre els enderrocs baixats de la cinglera al plançó tot pedrejat per la caiguda. Entremig de son fullam rebregat, s’hi obirava un cos humà sense moviment”

El veritable interès de “La punyalada” no és l’argument, força simple, gairebé previsible. Una mica simple des de la

Sublevació carlina de 1833

nostra visió de llibròfags del segle XXI. El seu gran interès rau en el seu llenguatge. La novel·la va ésser escrita poc temps abans de la normalització d’en Fabra i el seu ric i una mica “estrany” per nosaltres llenguatge ens sobte i ens despista però també ens fa veure com era d’interessant la nostra parla fa un grapat d’anys.

Fa goig llegir un text tant ric i alhora amb una certa dosi d’ingeniutat i tendresa en la seva expressió. Resulta com si un antepassat nostre ens xiuxiueges a cau d’orella una història de les seves: interessant, vital, esfereidora i amb un “nosequé” de familiar en les seves paraules.

No vull acabar sense assenyalar la bona feina feta per l’Antonia Tayadella fixant el texte després de més de cent anys de la primera publicació en forma de fascicles i després pòstumament  l’any 1903.

Les Ales de l’Esfinx.

Darrera aventura del comissari Montalbano.

Les Ales de l’Esfinx

D’ Andrea Camilleri

Traducció de Pau Vidal

Barcelona 2009. Edicions La Campana

224 pags. 14.50.—Euros

En Montalbano torna a remuntar el vol. Després d’alguns casos una mica mes fluixos, el darrer volum de la saga del nostre estimat “cominsari” torna a mostrar-nos la realitat sicil·liana sota la seva particular perspectiva. Aquesta vegada ens parla de noies de l’est reclutades per màfies per exercir la prostitució i de organitzacions suposadament benèfiques que donen cobertura legal a tota aquesta colla de delinqüents.

Papallona

Els personatges son els de sempre: en Catarella, en Facio, en Mimí Augello, la Lívia, el ”menstre” comissari Salvo Montalbano, la ciutat de Vigatà, el mar, el menjar… Personatges, llocs i situacions on la munió de seguidors del signore Camilleri ens tornem a trobar com a casa, en família.

“Quan era sota la dutxa va sentir el telèfon. Per sortir a contestar va deixar un reguerot d’aigua que no es va preocupar d’eixugar; total, al cap d’una estona havia de venir l’Adelina.

-          Que l’he despatllat, menstre?

-          No, rei, no, ja estava despert.

-          Segur? No m’ho diu pas per quedar bé, oi que no?

-          No, i ara. Digues, què hi ha?

-          Cominsari què vol que hi hagi si el telefono en aquestes hores?

-          Catarella, te n’adones que no em truques mai per donar-me una bona notícia?

En un instant, la veu de l’agent es va trencar.

-          Ai, cominsari meu! Per què m’ho diu això? Que em vol motrificar? Si fos per mi el trucaria cada matí per dir, no ho sé, que li ha tocat la lonteria, que l’han trascendit de categoria, que…”

La veritat és que tant se val la mena de cas que investigui en Montalbano. Poden ésser robatoris, segrestos, prostitució o assassinats, tant se val, el que de veritat importa és com i quin retrat ens fa en Camilleri de la Sicília i per extensió de la Itàlia actual. El signore Andrea Camilleri, amb una aconseguida mescla d’ironia, humor i denúncia, ens explica com de prims son els fils que conecten tota la societat italiana. Màfia, Esglèsia, ONGs, Policia, Administració… estan units per una xarxa de fils interconectats i prims com els de les teles d’aranya. No hi ha res com l’humor intel·ligent per criticar i posar al seu lloc el poder!

A la vegada que acompanyem al “cominsari” a la recerca dels culpables de la mort d’aquestes noies, podem gaudir de la seva filosofia de vida, de les seves menges, de les seves dubtes amb la feina, de les relacions amb els seus polis i amb els seus caps, de la seva manera d’entendre el mon i la justícia i de les tumultuoses relacions amb la Lívia, la seva núvia de la Padània.

Si ens hem empassat tota la sèrie del “cominssari”( per iniciar-se, recomano les 30 magistrals píndoles d’“Un mes amb Moltalbano”)  podem comprobar l’evolució que ha fet el nostre poli i també la resta de personatges. Son evolucions força versemblants, en absolut forçades per justificar la trama de la novel·la que donen força realisme a l’acció i a la novel·la en general.

“ Va passar una de les seves clàssiques nits en blanc: ara em giro cap aquí ara capa allà, ara m’alço ara m’ajec, ara encenc el llum per mirar l’hora ara l’apago.

Per fi va veure filtrar-se a través de la finestra la llum d’una alba clara. Es va aixecar confiant que el pescador s’hagués equivocat sobre la durada del mal temps. I en efecte, l’home l’havia espifiada: el cel era net i clar i l’aire fresc. La mar encara no s’havia calmat del tot però tampoc era prou moguda per no deixr sortir els pescadors. La idea que finalment l’Enzo tornaria a tenir peix fresc el va comfortar.

Tant, que es va tornar a ficar al llit i va dormir tres hores seguides d’una tirada.”

Sicília

Estic convençut de què existeix una petita ciutat al sud d’Itàlia on hi ha una comissaria amb personal com els que surten a aquesta sèrie i on s’investiguen fets com els que investiguen els nostres amics. Seria un plaer conèixer un paio com el Montalbano i entaular-se amb ell, sortir a lligar amb un Mimi Augello i súmmum dels súmmums, mantenir una conversa amb un Catarella.

En Lloc Segur

Darrera novel·la d’un autor americà força desconegut a casa nostre.

En Lloc Segur

De Wallace Stegner

Traducció de Dolors Udina

Barcelona 2008. Editorial Libros del Asteroide

358 pags. 21.95.—Euros

Wallace Stegner

Avui és el darrer dia que el narrador i la seva dona , en Larry i na Sally Morgan, veuran amb vida la seva amiga de l’ànima, la Charity Lang, i ells ho saben. Ella, consumida per una greu malaltia, vol desaparèixer sense fer soroll, sense fer nosa als que l’envolten inclòs el seu marit, en Sid. Després de trenta-quatre anys de convivència marital i amical, la Charity deixarà de ser la protagonista del seu entorn, però continuarà portant les regnes i controlant fins al més mínim detall tots els aspectes de la seva vida i de les que els envolten: la carrera professional del seu marit, les vides dels fills, dels parents, dels amics… Sempre amb la millor intenció i amb més diners, ells són la parella rica, però possiblement amb una mica massa de control.  Aquesta actitut li produeix al llarg dels anys enfrontaments amb el Larry però no arrivaran mai a trencar una amistat ferma com un roc. De fet sense l’ajut econòmic, social i personal dels Lang, els Morgan, la parella pobre, difícilment se n’haguessin sortit. Les dues parelles es van conèixer en mig de la Gran Depressió, de què em sona això?, a una universitat mitjana a Wisconsin i a partir d’aquell moment la seva amistat no farà res més que crèixer. Les dificultats econòmiques, les greus enfermetats, els fills, les feines, els viatjes… construiran maó a maó una amistat indissoluble, ferma, indestructible de la que tots, jo el primer, voldriem gaudir.

El matí del comiat en Larry, editor y escriptor professional, repassa un cert nombre de moments de la vida dels quatre en comú: els inici de les seves relacions, parts, vacances, aspectes professionals, la Gran Depressió, la greu malatia de la Sallya, l’any sabàtic a Itàlia….

“Primavera autèntica, temps d’esperança. Deixo de banda l’amargor del rebuig i desplaço a l’armari de darrere del meu cap les incerteses i angoixes que ens acompanyaran fins que pugui trobar una altra cosa, en aquesta terra erma de la Depressió, que ens permeti tirar endavant. Ho tanco tot a l’armari juntament amb la ràbia i la vanitat ferida, l’autoestima rebentada i la trista aritmètica que hauré de començar de seguida. Em dic a mi mateix amb afectació i pompa, com vaig dir amb mes duresa a Alburquerque en circumstàncies molt més funestes que ara, les paraules de l’estoic anglosaxó: “He aguantat fins aquí, aguantaré el que vingui””

La darrera part de la novel·la ens narra l’amarg moment del darrer comiat, quan la moribunda marxa a traspassar a l’hospital deixant de banda en aquest terrible moment amics, familiars i fins i tot el marit. És un final molt dur, que costa de pair però malgrat tot una de les escenes d’amor i d’amistat més boniques que jo hagi llegit mai.

Possiblement aquestes definicions ja s’han sentit moltes vegades amb altres novel·les però amb “En lloc Segur” s’escau tornar-les a fer: en Wallace Stegner escriu un cant a l’amistat suprem, a l’amistat per sobre de les diferències socials, per sobre dels èxits, per sobre de les diferències de pensament, per sobre de l’actitut de cadascú davant la vida… Ens demostra com l’amistat és dels pocs bens que paga la pena conrear i del que si tenim la sort de fruïr hem de saber mantenir i fer crèixer.

Gran Depressió

L’Stegner aprofita la seva narració per fer també una lloa a la natura. Ell va ésser un gran activista en defensa de la natura i la novel·la en ofereix un munt de descripcions de boscos, arbres, llacs… de la natura en estat pur tal i com encara es pot trobar a molts indrets dels Estats Units.

“Sobre un mur de pedra, amb denses olors d’herbes, molsa i acidesa tardorenca de putrefacció vegetal als narius, seiem i deixem que el Wizard mengi herba del marge del camí. Se sent un so ofegat de borinots i mosques. Grills marrons salten i s’arrosseguen al voltant dels nostres peus. A la nostra esquerra comença un camí fosc, més semblant a un corriol o viarany entre el bosc que a un camí, que s’acaba trenta metres més enllà. El recorre un mur de pedra que desapareix entre els matolls de cireres, àlbers i moixeres de guilla. Entre les pedres escampades del mur creixen arbres gruixuts com la meva cuixa. Pel corriol ombrívol fins on desapareix en una assolellada clariana hi ha una tremolor que podria ser un foc fatu però que més aviat és com un núvol de mosquits”

“En lloc segur” és un llibre molt profund que ens parla de grans temes com l’amistat, la natura o la supervivència en temps difícils i ho fa amb una prosa viva i un lèxic ric que enganxa. És una novel·la de temes complicats feta entenedora amb gran riquesa de  descripcions i àgils diàlegs. Sovintegen els salts en el temps, tots fets amb maestria, donant vivacitat a la narració i amb un gran final, de gran intensitat emotiva que et posa la pell de gallina. Quan es passa la darrera pàgina el regust és mitj dolç mitj amarg, tal com és la vida, a dies dolça i a dies amarga. “En lloc segur” és una gran novel·la que no s’acaba després d’aquesta darrera pàgina, el seu pòsit marcarà futurs pensaments i futures lectures, segur.

Els Ossos de Descartes.

Novel·la-assaig digna d’ésser llegida per comprendre el pensament occidental.

Els Ossos de Descartes

De Rusell Shorto

Traducció d’en Pere Núñez

Barcelona 2009. Edicions La Camapana

392 pags. 20.—Euros

“Si haguéssim de dirigir a algú els nostres agraïments o retrets per la modernitat i els problemes que ha comportat, Descartes seria amb tota probabilitat el principal candidat.

Descartes

Descartes va establir els fonaments per a la prevalença de la raó en la ciència i en la vida humana. El filòsof francès va desacralitzar la natura i va col·locar l’individu per damunt de l’Església i de l’Estat. Sense l’individualisme cartesià no tindríem democràcia. Sense el mètode cartesià per descompondre les entitats materials en els seus elements primaris mai no hauríem desenvolupat la bomba atòmica. El progrés de la ciència moderna al segle XVII, de la Il·lustració al segle XVIII, de la Revolució Industrial al segle XIX, dels nostres ordinadors personals al segle XX i del desxiframent dels enigmes del cervell al segle XXI tenen, sense excepció, un origen cartesià. El món modern és cartesià dins a les seves arrels més profundes”

Aquesta és la idea bàsica que en Rusell Shorto ens vol transmetre mitjançant aquest “assaig-novel·la”. Fent servir el curiós periple arreu d’Europa que van seguir els ossos del filòsof, l’autor aconsegueix que ens adonem de l’enorme importància del legat cartesià.

En Descartes va morir i va ésser enterrat a Estocolm. No gaires anys després les seves restes es van traslladar a París. Pel camí es van “perdre” trossos, fins i fins i tot la calavera que va anar de ma en ma, per arribar a la fi, sana i estalvia, és un dir, també a París. Quina enorme ironia que les despulles del filòsof creador del mètode científic s’hagin tractat com si fossin les relíquies d’un sant.

L’autor aprofita el periple dels ossos cartesians per explicar d’una forma molt amena i entretinguda tota la controvèrsia que va provocar al seu moment l’aparició del “Discurs del Mètode”  i com va afectar això a la vida del filòsof. Darrera dels ossos veiem com el pensament científic, que pot semblar-nos, avui dia i a nosaltres, quelcom tan lògic i normal, ha suscitat terribles polèmiques, excomunions, visions apocalíptiques del món i encara divideix les corrents de

Discurs del Mètode

pensament del món.

Fa més de tres-cents cinquanta anys que va morir en René Descartes i els seus plantejaments com la dicotomia ment-cos, o la separació entre la ciència i la religió encara hi son a les arrels de gran part dels conflictes de la humanitat.

El senyor Shorto aconsegueix que tots aquests plantejaments que poden semblar molt difícils d’empassar es tornin lleugers i sense perdre consistència ni profunditat en les seves explicacions som capaços de comprendre millor la filosofia europea moderna i contemporània d’una forma molt amena i molt entretinguda. L’autor es capaç de captar la nostra atenció i fer-nos gaudir de la lectura d’uns temes que normalment son tractats de forma excessivament farragosa i que sembla que volen fugir dels lectors no iniciats.